Una mirada independent a l'economia internacional

Archive for ‘juny, 2010’

FMI publica la composició en divises de les reserves monetàries: Dòlar i Euro perden proporció


Segons ha informat avui mateix el Fons Monetari Internacional, les reserves mundials de divises (les que acostumen a acumular i gestionar els bancs centrals dels diversos països) han reduït la seva proporció d’euros i dòlars i ha augmentat el pes d’altres divises, sobretot el yen i els dòlars canadencs i australians. El FMI és l’organisme internacional amb la responsabilitat de ser el prestatari d’últim recurs, és a dir, transferir liquiditat en qualsevol divisa oficial a aquells països que així ho sol•licitin.

Per això, el control que aplica sobre les diferents divises que composen les reserves de cada Banc Central revesteix d’important rellevància. I en aquest cas, és destacable com aquest primer quadrimestre de 2010 la proporció de reserves mundials materialitzades en dòlars ha passat del 62.2% al 61.5%, el valor més baix en un dècada. Tot i això, encara queda totalment clar que la principal divisa al món és la moneda nord-americana. En segon lloc, i també en disminució relativa, es troba l’euro, amb un 27.2% (a finals de 2009 aquesta relació es trobava al 27.3%). Les reserves totals conegudes i identificades estan valorades en 4.6 bilions, tot i que l’FMI estima que en total puguin arribar a superar els 8 bilions (la Xina, per exemple, no declara les seves reserves oficials).

Per tant, tot i que amb relativa cautela, el FMI ha afirmat que els Bancs Centrals comencen a diversificar la seva cartera de divises, usualment molt enfocada a la possessió i acumulació de dòlars. El volum catalogat com “altres reserves mundials” ha passat del 3.1% al 3.7%.

Aquest reporting desenvolupat per l’FMI, de periodicitat quadrimestral, s’emmarca dins el que es coneix com COFER (Composició en divises de les reserves internacionals oficials; de l’anglès Currency composition of official foreign exchange reserves). Les dades relatives al primer quadrimestre de 2010 s’han fet públiques avui mateix 30 de juny.

Possibilitats de canvi en la divisa forta

Des dels darrers anys, nombroses veus tant d’economistes rellevants com dels mateixos polítics estan reclamant accions per disminuir el predomini del dòlar en aquest àmbit, ja que es suposa que una millor diversificació hauria de ser més positiva a nivell mundial que una excessiva concentració i dependència en una única moneda. En aquest sentit, el president de Rússia, Dmitri Medvedev ha reclamat fortament la creació d’una divisa supranacional amb l’objectiu de desviar rellevància del dòlar; en el seu defecte, també reclama un major ús i confiança en el ruble rus.

Aquesta crida de Medvedev no acostuma a ser ignorada. Recentment, la Xina i els països exportadors de petroli (que valoren aquest producte indissociablement en dòlars degut a la manca d’una alternativa factible) semblen mostrar-se d’acord en la necessitat de realitzar aquest canvi a mig termini.

Nota dels Editors


Durant aquest estiu, de la mateixa manera que ha succeït aquest mes de juny, lamentablement el ritme de publicació i actualització de la Revista Econòmica Ekonomicus serà menor i significativament irregular. Disculpeu les molèsties.

Els primers símptomes clars de descontent laboral a la Xina amenacen el sindicat únic


Xina ha estat vista recentment com el paradigma de la deslocalització empresarial gràcies a l’atractiu econòmic que suposava la mà d’obra a un cost relativament menor que als països més desenvolupats. És a dir, moltes empreses europees i americanes traslladaven els seus centres de producció a la Xina, sobretot a la zona costanera, on podien gaudir d’una productivitat semblant a la dels països d’origen però a uns salaris laborals més baixos.

Així ha succeït durant dècades, però com podia ser perfectament previsible, la pugna per unes millors condicions laborals i un major benestar social dels obrers xinesos d’aquestes indústries ha acabat per ser notícia d’actualitat, fet que suposa un enorme dilema per a les autoritats xineses.

En aquest sentit, el mes de juny ha arribat a suposar un punt d’inflexió important degut a diversos successos en l’àmbit laboral, alguns de tràgics. Per un cantó, una onada de suïcidis de treballadors a l’empresa Foxconn (productes electrònics) ha provocat que la Direcció optés directament per doblar el salari de la gran majoria del personal assignat a les cadenes de muntatge. Per un altre cantó, una part dels treballadors de tres fàbriques de components d’Honda a la ciutat de Guangzhou es van declarar en vaga per exigir una millora de les condicions i del salari; la novetat rau en que aquest moviment ha estat coordinat per líders laborals independents, és a dir, que no formen part de la burocràcia sindicalista dirigida per l’Estat. En situacions similars s’han trobat diverses fàbriques de Daimler AG, Compal Electronics, etc. i fins i tot afecta al sector serveis amb casos com el de Yum Brands Inc. (propietària de Pizza Hut i KFC).

En general, es tradueix en dos importants conseqüències: la primera és una intensa escalada del cost de la mà d’obra gràcies als increments salarials que aquest descontent està assolint. La segona és la demanda d’organitzacions sindicals més autònomes on els propis treballadors puguin elegir els seus representants.

Dilema de política laboral per les autoritats xineses

El sistema sindical a la Xina està totalment dirigit des de l’Estat. A través de la Federació de Sindicats de la Xina (en anglès, All China Federation of Trade Unions), el govern elegeix qui són els líders sindicals a cada empresa, en comú acord amb la direcció empresarial, sense participació directa dels propis treballadors, en la majoria de casos. Aquest sistema ha estat qualificat pels protagonistes del descontent laboral com inútil i sovint més ben relacionat amb la direcció que amb els treballadors.

Les autoritats xineses no desitgen ser vistes com allunyades de la problemàtica laboral ni enemiga de les reclamacions dels treballadors per una major autonomia en la seva negociació amb l’empresa. Però d’altra banda, també semblen mostrar-se preocupats pels desafiaments que això suposa per l’avantatge comparatiu tradicional xinès que ha permès atreure indústries productives: la mà d’obra barata.

La Reserva Federal analitza l’aplicació d’una política monetària restrictiva: vol retirar l’excés de dòlars del sistema bancari


La política monetària expansiva de la Reserva Federal comença definitiva a tocar a la fi. Desprès de molts mesos amb tipus d’interès reals negatius i de desenvolupar una forta compra de deute públic del govern nord-americà, la institució dirigida per Ben Bernanke comença a preparar el terreny per un possible i proper augment dels tipus d’interès de referència. Per fer-ho la Fed ha iniciat la celebració de subhastes en que es posaven a la venda dipòsits bancaris a la pròpia Reserva Federal a un tipus d’interès inter-diari superior al pagat pel mercat (0.27% contra 0.25%, respectivament).

De moment, aquest tipus de mecanismes (anomenats Term Deposit Facility) són d’abast limitat ja que es tracten únicament de “tests” per comprovar la receptivitat del sector financer: “aquests tests són només un tema de planificació prudent i no tenen cap implicació per la política monetària aplicada a curt termini”, anunciava la Fed durant l’anunci d’aquestes subhastes. D’aquesta manera, però, van poder comprovar com aquesta mesura va ser tot un èxit al vendre dipòsits per valor de 1.150 milions de dòlars, tot i que van rebre una demanda total per part dels bancs per valor de més de 6.000 milions.

L’objectiu perseguit per la Fed és clar: reduir l’actual excés de reserves que hi ha al sistema bancari nord-americà, que ascendeix a més d’1 bilió de dòlars. Aquesta enorme oferta monetària podria provocar tendències alcistes de la inflació, fet que Bernanke vol evitar a tota costa, a la vegada que facilitarà l’augment dels tipus d’interès. Tot i això, al ser tan sols un “test” de petit tamany, és complicat afirmar que la Fed optarà clarament per aquesta política.

La continuació d’aquest tipus de mesures (en el fons, representen dipòsits bancaris a molt curt termini, garantits per la Fed, a un tipus d’interès superior al de mercat) permetrà retirar ràpidament aquest balanç de dòlars actualment disponibles que, en gran mesura, van ser injectats per la Fed l’any passat. Generalment, els bancs no proveiran nous fons al mercat a un interès menor al que poden obtenir sense risc mantenint els diners dipositats a la Fed.

De la cimera del G-20 a la recuperació: els desequilibris comercials com a crisis pendents


Les crisis econòmiques són, a vegades, el moment més oportú de que disposen els governs per canviar les regles del joc del sistema econòmic i per millorar aquells mecanismes, aquelles corretges de transmissió, que podrien fer trontollar tota la societat a mig o llarg termini. A la cimera del G-20 (fòrum dels 20 països més industrialitzats amb l’objectiu de coordinar les receptes per superar la crisis actual) del cap de setmana passat, per exemple, van començar a sortir idees sobre com hauria de reformular-se el sistema financer internacional per recuperar el camí del desenvolupament i no caure en els mateixos errors.

Juntament a propostes contra la caiguda del sistema financer, de la reunió del G-20 en sorgeixen altres conclusions que serà necessari que els governs les revisin, ja que estan en el centre dels futurs desequilibris que puguin tornar a comprometre el desenvolupament en el futur. En el llarg termini, està, per descomptat, el sistema de comerç internacional. Però en el mig termini s’han identificat dos problemes provinents de dos dels països econòmicament més significatius: la Xina i Alemanya.

Per un cantó, la Xina ha aconseguit erigir-se com un país molt competitiu internacionalment gràcies a que disposen d’una divisa, el iuan, molt devaluada de forma artificial (lligant el iuan al dòlar a un valor fix i constant). Aquest fet ha estat el centre de moltes crítiques ja que provoca molts desequilibris interns als països importadors. A més, molta part de la riquesa que generen les exportacions xineses és utilitzada, per part del govern xinès, per emmagatzemar enormes quantitats de dòlars i adquirir bons del Tresor americà. Molts analistes apunten a que aquesta abundància de diners provoca, de nou artificialment, que els tipus d’interès als Estats Units siguin excessivament baixos i alimenti bombolles que poden arribar a ser perilloses (tal com s’ha vist).

D’altra banda, Alemanya és un país que sempre ha moderat la seva demanda interna, per evitar excessives pressions inflacionistes, i ha potenciat les exportacions com a motor de creixement. Sobretot des de la creació de la moneda única europea, ja que ha permès guanyar en competitivitat els seus productes dins del mercat europeu. Alemanya ha exportat molt a la Zona Euro i ha prestat molts diners, també, per a que aquests països poguessin importar, de manera que donava incentius a que gastessin més enllà de les seves possibilitats. El fet que, tot just fa pocs dies, el govern d’Angela Merkel hagi aprovat un conjunt de mesures d’austeritat social que afectaran a la majoria de la població alemanya, reduint en certa manera el seu poder adquisitiu, indica que Alemanya seguirà sense confiar en la seva demanda interna.

Tim Geithner, durant la cimera del G-20, va parlar de “un increment més fort de la demanda interna”. Això significaria no dependre tant de els exportacions i més de la capacitat interna dels consumidors per crear riquesa. Això és quelcom que ni Alemanya ni la Xina han promogut excessivament. Les conseqüències, vistes pels més pessimistes si els comportaments d’ambdós països no canvien, és el retorn de polítiques proteccionistes i una nova crisi comercial, a menys que els problemes de competitivitat es solucionin per altres vies.

Juncker, president de l’Eurogrup: “ens hem comportat com economies nacionals, però les economies nacionals han deixat d’existir”


Tot i que no és un personatge gaire conegut ni manté excessiva presència a la part sud del continent europeu, Jean-Claude Juncker és un dels polítics més rellevants i més influents de la Unió Europea: va ser un dels principals arquitectes del Tractat de Maastrich (el procés de portaria a l’Euro) i clar partidari del federalisme europeu. A més de ser actualment Primer Ministre de Luxemburg, el càrrec més destacat a nivell internacional és el que ocupa com a President de l’Eurogrup, el fòrum europeu semi-informal que reuneix els 16 ministres de finances dels estats amb euro com a moneda única. Tot un actiu polític de primer nivell.

Les seves paraules pronunciades com a líder econòmic de la Zona Euro reflecteixen molt bé els principals problemes que afecten a molts països. En aquest sentit, és destacable l’entrevista que el passat 6 de juny va realitzar pel canal francès TV5 Monde. Centrant-se en eixos com l’origen de la crisis, la necessitat de superar el concepte d’economia nacional, l’estat de la moneda única i les polítiques d’austeritat, Juncker proposa un camí clar per recuperar el creixement econòmic: més Unió Europea.

Canvi de paradigma: economies interconnectades i…

“Les economies nacionals no existeixen més; ara som unes economies governades per la moneda única”. Així de contundent es mostrava Juncker respecte les polítiques, al seu parer, errònies que han adoptat la majoria de països de la Zona Euro des del 2006 i l’esclat de la crisis. Aquest comportament es basava precisament, en el sentiment d’economia nacional, és a dir, en accions individuals sense concert comú, per evitar o sortir de la recessió.

Caldria superar, per tant, aquest concepte i que cada país fos conscient ara que “amb l’existència d’una moneda única ha de tenir en compte el comportament dels altres països de l’Eurogrup”. En aquest sentit, Juncker identifica com a problema el fet que no ha existit un debat òptim a nivell de conjunt sobre els problemes de competitivitat que ara afecten la Zona Euro.

…i harmonització fiscal

Juncker es mostra favorable d’anar més enllà: “jo sempre he estat favorable a un govern econòmic a la zona Euro”. Així, posa sobre la taula l’existència de spillovers (és a dir, els efectes que produeix una acció política en un Estat sobre els altres) dintre de la moneda única. L’exemple clar és el problema dels dèficits fiscals en molts països, ja que els efectes contraproduents que generen van més enllà de les pròpies fronteres i arriba a afectar a les economies dels altres Estats: la crisis grega així ho ha posat de manifest.

Partint d’això, la solució proposada és treballar per una major harmonització de les polítiques fiscals (és a dir, aquella política econòmica derivada bàsicament dels pressupostos generals de l’Estat) entre els diferents països que tenen la moneda única. En aquest sentit, Juncker suggeria que els principals eixos de la política fiscal i dels pressupostos nacionals fossin debatuts dins de l’Eurogrup (recordem, els 16 ministres de finances dels països amb Euro), o com a mínim, es fessin conèixer en aquest nivell.

En definitiva, els Parlaments nacionals han de ser conscients que els pressupostos que decideixin afectaran les polítiques d’altres Estats.

Aquesta nova “manera de fer” és la defensada, en certa manera, per moltes veus econòmiques europees i, de forma més propera, pels economistes catalans Xavier Vives i Jordi Gual. En concret, les mesures adoptades fins ara (rescat millonari de Grècia i dotació d’un fons per estabilitzar els mercats financers) aconsegueixen solucionar el problema de solvència de molts bancs i molts governs. Però no solucionen el problema de fons, que precisament consistiria en una descoordinació de les polítiques fiscals que afecten l’Euro.

La contradicció entre reducció de deute públic i creixement econòmic

Com reduir el deute públic sense posar en risc la recuperació econòmica? Aquesta és una de les grans preguntes, que va quedar sense una resposta clara al respecte. Va quedar clar que calia retirar els estímuls fiscals a mig termini, però s’havia de fer en el moment concret amb la finalitat de donar marge de maniobra a l’economia productiva. De fet, al 2011 tots els països de l’Eurogrup haurien d’haver retirat aquests estímuls.

Però Juncker sí que es va mostrar contundent a l’afirmar que cal disminuir el deute públic dels països: “la lluita contra el deute públic implica no acumular deute fiscal any rere any, ja que sinó, encara perdem més competitivitat de la que ja s’ha perdut”.

L’origen de la crisis i la desregulació

Juncker va afirmar que, segons el seu parer, la crisis econòmica és va iniciar als Estats Units. D’allí, es va transferir a Europa i la resta del món; de l’economia irreal, a l’economia real. Tot i això, per la part europea, va llençar un retret col•lectiu: “ens hem adormit massa temps davant les sirenes de desregulació i liberalització”. D’aquesta manera, tota frase mal reflectida en un moment determinat ha acabat provocant moviments irracionals d’especulació financera. Juncker, en definitiva, és un ferm defensor de la regulació eficient.

Reguladors vs. Especuladors (primer assalt)


Els problemes de Grècia i altres països perifèrics d’Europa, la davallada de l’euro i les turbulències de la borsa han fet que governs i reguladors europeus tornin a concentrar les seves crítiques en els especuladors financers, grans culpables per a molts de l’actual crisi econòmica.

La U.E. ha donat el primer pas per a regular els coneguts com hedge funds[1]. El Parlament i la Comissió Europea han plantejat la creació d’un “passaport” per als operadors, empreses, que siguin de fora la U.E., sempre hi quan es compleixin una sèrie de requisits previs.

En concret, la directiva es basa en:

- Ampliar la transparència dels hedge funds.

- Reduir el seu palanquejament[2].

- Millorar el control del seu risc.

- Limitar la remuneració dels gestors, que molts cops sol ser exorbitant.

Tot i això, el Consell de Ministres Europeus, menys el Regne Unit[3], han dit que no estan d’acord amb la mesura presa. Això és així, degut a que 2 dels fronts més crítics contra la directiva europea de gestió alternativa provenen dels EEUU i del Regne Unit. Els nord-americans es queixen que amb la nova regulació i l’entrada en funcionament d’aquest “passaport”, suposa un desavantatge competitiu per als seus hedge funds, molts dels quals no podran comercialitzar a Europa. El secretari nord-americà del Tresor, Timothy Geithner, ha qualificat aquest fet com a discriminatori.

Per la seva banda, els britànics temen que aquestes normes moguin a molts gestors de Londres a Suïssa, on no haurien de suportar els majors costos que exigirà la regulació.

Merkel al capdavant de la regulació

Tanmateix, Alemanya ha prohibit temporalment les posicions curtes al descobert[4]. Evidentment, els grups financers s’han mostrat frontalment contraris a totes aquestes mesures. En paraules de l’escola de negocis alemanya EDHEC-Risk Institute: “Una vegada més, han pres decisions financeres basades més en idees preconcebudes i postures populistes que en l’anàlisi objectiu dels fets”, assenyalen.

Precedents
No és la primera ocasió en què els governs imposen mesures contra les posicions baixistes. Les turbulències que es van produir després de la fallida de Lehman Brothers el setembre del 2008 van fer que molts reguladors reticents a regular com els EEUU i el Regne Unit posessin límit a les inversions a curt termini.

[1] Els hedge funds són fons d’inversió que inverteix en productes financers amb un elevat risc. No estan disponibles sobre el públic en general, ja que són necessaris imports mínims molt elevats. A més, quasi no estan regulats, per això se’ls coneix com “Fons d’inversió lliure”. És ben conegut que els hedge solen buscar paraïsos fiscals per a dipositar els seus actius.

[2] Proporció d’actius totals que s’han finançat amb deute.

[3] Aproximadament un 80% dels hedge funds que operen a Europa són britànics.

[4] Evidentment les posicions financeres a curt (inferiors a 6 mesos) són les que es consideren com a més especulatives, ja que permeten, a especuladors per uns i inversor per altres, invertir en més quantitat de productes financers diferents.

Al “descobert” és aquella part del deute que no està compensada per res, ni tant sols per un crèdit.

Hongria = Grècia II?


El desconcert s’apodera de l’economia hongaresa en 3 dies.

El passat dijous, dirigents del partit governant (Fidesz), de centre-dreta, van acusar l’anterior executiu socialista de falsejar els comptes i de posar a l’estat a la vora de la fallida. Mentre que divendres, el portaveu del govern, Péter Szíjjárto, va amplificar el missatge: “Aquestes declaracions no són exagerades”. I finalment dissabte el secretari d’estat Mihaly Varga va comentar que “Comentaris així són exagerats i és desafortunat que ho fessin col·legues meus”. Tot això deixa un seguici de males notícies per als mercats financers i els organismes internacionals, ja molt tocats.

El Sr. Varga afegí que “El govern hongarès no té cap problema per finançar la despesa pública, això està fora de qüestió”. És evident que ara mateix la principal preocupació del president Orbán és com apaivagar el foc encès en els mercats financers. Amb les paraules de dijous i divendres, el preu del bo hongarès i d’altres com l’espanyol, el florí (moneda hongaresa), l’euro i la borsa de Budapest han experimentat importants pèrdues.

Olli Rehn, comissari d’economia de la U.E., va dir des de Corea del Sud en una reunió del G-20 que “Qualsevol insinuació que Hongria podia suspendre el pagament del seu deute públic no era exagerada, sinó extremadament exagerada”. Elena Salgado, també a Corea, va unir la seva veu com a representant de la presidència de torn de la U.E.: “Hongria ha pres mesures molt valents per reduir el dèficit i segur que seguirà fent-ho”.

L’engany

Molts analistes ja apunten que si al final es confirma l’engany en els comptes públics de l’anterior govern socialista, aquest tindria segurament un efecte devastador.

Les missions d’experts de l’FMI a Budapest en els últims mesos per garantir que les mesures d’ajust es posaven en marxa han estat recurrents. Una d’aquestes missions, programada per endavant, repassarà al costat del nou executiu hongarès els comptes públics dels darrers anys, segons va informar el Fons.

El proteccionisme afecta al sector tecnològic


Estem assistint des del 2007-2008 a una crisi econòmica global que ha comportat en molts casos un increment generalitzat de la regulació i de les polítiques proteccionistes. És ben sabut per quasi tothom també que el sector TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) produeix molts dels seus components a països asiàtics i de l’Europa de l’Est com a conseqüència en molts casos de deslocalitzacions.

Un estudi de la consultora PwC presentat la setmana passada revela com la majoria de les companyies troben beneficiós un procés globalitzador en el que veuen el seu mercat potencial ampliat. Però, tot i això, segons una enquesta feta per la consultora, només un 39% es mostra partidària d’implementar estratègies orientades a la internacionalització (1). Ja que el transport entre països per a moltes TIC suposa un alt percentatge de les despeses dels seus productes, i per tant, el sector tecnològic és un dels principals afectats d’aquestes mesures proteccionistes generalitzades i evidentment també es veu afectada per la disminució del consum a escala global.

En el mateix estudi de PwC es desvela com un 44% de les empreses afirmen que el proteccionisme implementat per alguns governs ja ha afectat a la seva estratègia a nivell mundial.

Descens del comerç a escala mundial

El juliol de l’any passat, la OMC (Organització Mundial del Comerç) ja presentà un estudi sobre les perspectives comercials per al 2010 en que predeia un descens d’aquest d’entorn al 10% (2). Mentre que altres estudis publicats per l’Economist Intelligence Unit (think tank de la revista britànica The Economist) xifraven el descens en TIC per a països del G-7 entorn al 5%.

Pel que fa a països emergents, l’estudi conclou que la crisi no ha fet més que accentuar encara més aquesta diferència entre el gran creixement d’aquests enfront a la crisi de molts països ja considerats com a desenvolupats. Segons un 80% dels enquestats, tant la Índia com la Xina seran qui liderin el sector en els propers anys, sobretot degut al creixement de la mà d’obra qualificada en aquests països i a l’enorme mercat interior d’aquests gegants asiàtics.

(1) Enquesta realitzada a 159 executius d’empreses tecnològiques.

(2) En el seu moment es parlà de la major contracció del comerç a nivell mundial des de la 2ª Guerra Mundial.

Preocupació per l’elevat atur als EEUU


Ben Bernanke, president de la Reserva Federal dels Estats Units, es mostra preocupat per l’alt nivell de desocupació, malgrat el retorn de l’economia nord-americana a la creació neta de llocs de treball observada des de gener.

[653-ben-bernanke]
Font: EREPUBLIK

“Estem en l’actualitat en el quart trimestre d’expansió econòmica”, després del final de la recessió, i “creem de nou més llocs de treball dels que destruïm”, va declarar el Sr. Bernanke durant un discurs a Detroit, Michigan. “Tot i això, romanen fortes preocupacions. El manteniment d’una elevada taxa d’atur és un punt particularment dur “, va afegir Bernanke, segons el text de la seva al·locució transmès a la premsa.

Bernanke va fer aquestes declaracions quan l’informe mensual sobre l’ocupació que publicarà el divendres el Departament de Treball podria aparèixer molt favorable, amb un nombre potencial de creacions netes de llocs de treball que no es constata des dels anys 1990.

La importància de la banca

A més, ha instat a la banca d’Estats Units a elevar el crèdit a les petites empreses, que són “claus” per reduir una taxa d’atur que imposa “costos alts” a l’economia. “Els prestadors haurien de fer tot el possible per satisfer les necessitats legítimes dels prestataris dignes de rebre crèdits”. Segons sembla, el volum de crèdit estès a les petites empreses als Estats Units ha caigut en 40.000 milions de dòlars des de la primera meitat de 2008 al primer trimestre d’aquest any.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers