Una mirada independent a l'economia internacional

Vida després de la presidència d’un país: Foreign Policy analitza els mals ex-presidents

Curiós i molt revelador és el rànking de pitjors ex-presidents del món que ha publicat l’analista de la revista política Foreign Policy, Joshua Keating. Cal matisar que, en aquest reportatge, no es fa referència a si ho han fet pitjor o millor durant el seu mandat, sinó que avalua la manera en que han baixat del poder i les accions que han dut a terme un cop en el retir (en alguns mitjans de comunicació que se n’han fet també ressó, ho han presentat com un judici del mandat d’aquests polítics, quan no és així exactament).

De qualsevol manera, el rànking pot ser més o menys dubtós, però no deixa de tenir raó en que, com a mínim, els 5 exemples en que es centra ben bé són casos paradigmàtics. Alguns presidents són segurament menys coneguts, com el cas del nigerià Olusegun Obasanjo o el filipí Joseph Estrada, però d’altres estan molt presents encara en la memòria de tothom, com l’alemany Gerhard Schröder, el tailandès Thaksin Shinawatra (que ha tornat recentment a l’actualitat política) i l’ex-president espanyol José Maria Aznar.

Tal com diu Keating en l’encapçalament del seu article, “molts ex-mandataris dediquen la seva vida a contribuir de manera positiva al món [un cop acabada la seva carrera política], o com a mínim a desapareixer en l’obscuritat. Però aquí hi ha cinc antics líders que no han fet cap de les dos coses”. A eKonomicus oferim un breu resum del currículum post-polític dels cinc que apareix a Foreign Policy.

Schröder i Putin, políticament molt units. Font gràfica: robertamsterdam.com

  

  

  

  

  

  

  

1. Gerhard Schröder (canceller d’Alemanya 1998-2005): molta gent al seu país es va quedar molt sorprès quan Schröder qualificava sense cap tipus de dubte a Vladimir Putin com un “demòcrata impecable”. La seva filia, demostradament interessada, per Rússia es va posar clarament de manifest quan va firmar un préstec entre Alemanya i Gazprom (monopoli rus del gas) per valor de 1.400 milions de dòlars, just un mes abans de traspassar el poder a Angela Merkel. Per descomptat, després a ningú li va sorprendre quan Schröder va passar a ocupar el càrrec de direcció del projecte de gasoducte pel Mar Nord (Nord Stream pipeline), gestionat per Gazprom.

2. José María Aznar (president d’Espanya 1996-2004): Aznar s’ha convertit en un dels principals paladins polítics en contra del canvi climàtic i en contra de la religió i cultura musulmanes. En el primer cas, s’ha arribat a referir als defensors del medi ambient com “portaveus de l’apocalipsi climàtic, que busquen restringir les llibertats individuals en nom d’una causa noble, igual que ho van fer els comunistes”. En el segon cas, és exemplificant el seu qualificatiu d’”estúpid” al diàleg interreligiós i per ser abanderat de la causa israeliana, cosa que els propis israelians dubten si permetre-li.

3. Olusegun Obasanjo (president de Nigèria 1999-2007): va liderar els primers governs democràtics a Nigèria desprès d’una dictadura militar, però es va trobar tan còmode al càrrec que va intentar modificar la Constitució al seu favor. No ho va aconseguir, però és totalment comprensible un cop es va saber que durant el seu mandat va acceptar centenars de milions de dòlars en suborns de part del contractista americà Halliburton. Amb aquests diners, un cop al retir, va adquirir terres al sud-oest del país, on hi habiten milers de nigerians que ara han de veure com els estan tirant a terra les seves cases i són expulsats.

4. Joseph Estrada (president de les Filipines 1998-2001): aquesta estrella del cinema filipí no va acabar el seu mandat presidencial a causa d’un seguit de judicis per corrupció, cosa que li va comportar una sentència exemplar: cadena perpètua. Però va ser perdonat per la seva successora, Gloria Macapagal Arroyo, a canvi de prometre no tornar a la política activa. No ho va complir i va intentar tornar al poder aquest 2010, perdent les eleccions enmig, de nou, de processos judicials. Està acusat, a més, de formar part de l’assassinat d’un publicista filipí al 2001. Encara segueix influenciant gràcies a un control ferri del seu partit.

Shinawatra, líder dels camises roges. Font gràfica: Peopledaily.com.cn

 

 

 

 

 

 

 5. Thaksin Shinawatra (primer ministre de Tailàndia 2001-2006): autèntic rodamóns després de ser deposat en un cop d’estat al 2006. Va servir com a ambaixador a Nicaragua, assessor econòmic a Cambodja i va viatjar per Europa sota diversos passaports falsos, fins que va adquirir l’equip de futbol de Manchester City. Està acusat recentment de movilitzar els seus seguidors a Tailàndia, els camises roges, contra el govern, cosa que va provocar multitudinaris enfrontaments al país aquest 2010, amb com a mínim 90 morts (Shinawatra va prometre “fer tots els tailandesos rics” si el feien tornar al poder). Tot i això, segueix estant present al país gràcies a la seva propietat d’un dels principals canals de televisió tailandesos.

-

Informació relacionada:

[1] Bad Exes; per Joshua Keating a Foreign Policy (en anglès).

http://www.foreignpolicy.com/articles/2010/10/01/bad_exes

About these ads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers