Una mirada independent a l'economia internacional

El pressupost europeu per a 2011, a la corda fluixa

El passat dia 15 de novembre el Consell de la Unió Europea (CUE) i el Parlament Europeu (PE) van fracassar en l’últim intent d’acordar un pressupost per l’any 2011, forçant a la Comissió a presentar una nova proposta de pressupost. Aquest fet posa de manifest un debat ja existent sobre la magnitud del pressupost de la Unió, massa generós per als euroescèptics i més ara en temps de crisi, i massa modest per als àvids d’una Europa federal.

Amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, el Parlament Europeu és co-legislador juntament amb el Consell de la Unió Europea en matèria de Pressupost[1]. Aquest és, per tant, el primer pressupost que necessita l’aprovació tant del Parlament Europeu com del Consell de la UE. Això implica que, un cop la Comissió elabora una proposta de pressupost, el Consell de la UE adopta una posició per majoria qualificada, que envia al Parlament Europeu i aquest, pot donar-li el vist-i-plau o bé redactar esmenes. Si li dóna el vist-i-plau, el pressupost queda definitivament aprovat. En cas contrari, el Consell de la UE té deu dies per aprovar totes les esmenes suggerides pel Parlament Europeu. Si es dóna la situació que la totalitat de les esmenes no és aprovada, un Comitè de Conciliació format per 27 membres dels Estats Europeus i 27 membres del PE es reuneix i té 21 dies per trobar una posició comuna.

Si s’arriba a donar el cas, com aquesta vegada, en què resulta impossible trobar una posició comuna dins d’aquest Comitè de Conciliació, la Comissió ha de presentar una nova proposta de pressupost (per més informació sobre el procés de decisió, vegeu la font núm. 5, p. 11). Arribat aquest punt, es corre el risc de començar el nou any sense un pressupost aprovat, la qual cosa forçaria a la Unió a utilitzar el pressupost de l’any anterior (2010) dividit en dotzenes, amb totes les limitacions que això suposa, i que més avall expliquem.

Tal com hem avançat, la situació actual és descoratjadora, ja que el Comitè de Conciliació reunit fins el passat dia 15 de Novembre no va ser capaç d’arribar a un consens pressupostari. Aquesta situació ha suposat que la Comissió hagi hagut de presentar una nova proposta, que està a l’espera de ser examinada tant pel Consell de la UE com pel Parlament Europeu. Quines són, llavors, les qüestions més controvertides del pressupost?

Qüestions discutides en les negociacions

1. Increment dels recursos pressupostaris

La proposta inicial de la Comissió d’augmentar el pressupost respecte al 2010 en un 0,8% i un 5,9% de les obligacions (commitment en anglès) i dels pagaments (payments) respectivament[2] és rebutjada pel Consell de la UE, que es basa en arguments d’austeritat. El pressupost és de 142.600 milions d’euros en quant a obligacions i de 130.100 milions d’euros en quant als pagaments. A la vegada, aquestes quantitats representen un 1.15% i un 1.05% del pressupost europeu respectivament.

El Parlament Europeu considera la retallada del Consell de la UE arbitrària i injustificada, tot recordant que el pressupost de la UE representa un modest 1% del PIB dels països membres. Finalment, però, el Parlament arriba al Comitè de Conciliacions havent acceptat la reducció del pressupost proposada pel Consell de la UE.

2. Reconsideració dels recursos pressupostaris

El Parlament Europeu insisteix en començar una discussió amb el Consell de la UE i la Comissió per tractar el tema de la diversificació dels recursos pressupostaris existents. Malauradament, i segons el President del Comitè de Pressupostos del Parlament, Alain Lamassoure, una minoria del Consell de la UE rebutja fins i tot encetar una discussió sobre el tema, negativa que provoca un bloqueig de les negociacions.

S’ha equiparat diverses vegades i en diferents mitjans de comunicació aquesta proposta del Parlament amb una proposta per un impost europeu. Malgrat aquests rumors, el mateix Parlament desmenteix en un document oficial (vegeu font núm 3 p.3) que diversificar els recursos impliqui la creació d’un impost Europeu. Segons ells, aquesta proposta no seria realista i el que demanen és simplement iniciar una discussió sobre la diversificació dels recursos pressupostaris, ja que el fet que els recursos actuals provinguin majoritàriament del PIB resulta una càrrega important pels països que dificulta tot el procediment per aprovar el pressupost.

3. Augmentar el poder del Parlament Europeu en matèria pressupostària

El Parlament Europeu demana en les seves esmenes i en el Comitè de Conciliació iniciar una discussió formal amb el Consell de la UE i la Comissió per especificar quins poders en matèria pressupostària li otorga el Tractat de Lisboa. El Consell de la UE, però, en paraules d’Alain Lamassoure, “no va estar preparat per arribar a un acord”. En canvi, segons el Consell de la UE es va arribar a elaborar una proposta de declaració conjunta per tractar aquest tema, tot i que aquesta no va satisfer al Parlament Europeu.

4. Dotar de més flexibilitat al Pressupost

El pressupost consta d’un instrument de flexibilitat per tractar esdeveniments inesperats (que representa el 0,03% PIB). En el passat, aquest instrument ha estat molt útil, i s’ha fet servir per solucionar conflictes exteriors (per exemple, la crisis alimentària a Àfrica) i interiors (un exemple és el paquet d’ajuda per a Estats Membres de la UE submergits en la crisis del deute sobirà). El Consell de la UE demana que, després del Tractat de Lisboa, la utilització d’aquest fons s’acordi per unanimitat (abans es necessitava majoria qualificada del Consell de la UE i majoria del Parlament Europeu).

El Parlament Europeu considera inacceptable aquesta posició, que dificultaria enormement la utilització del fons.

Conseqüències de la falta de pressupost per l’any 2011

En cas que les negociacions de la propera proposta pressupostària de la Comissió no vegin la llum abans de 2011, la Unió Europea es veuria obligada a utilitzar el pressupost del 2010 per fer front a les despeses del 2011, dividint el pressupost del 2010 en dotze parts per cada partida. Aquesta opció, tot i no ser catastròfica, sí que és negativa i dificulta la posada en marxa de moltes iniciatives que han de veure la llum per primera vegada al 2011, ja que, al no existir al 2010, no tindrien pressupost per a ésser executades.

Les iniciatives que més patirien el fet de no tenir un nou pressupost serien la posada en marxa del Servei Europeu d’Acció Externa, (Europeau External Action Service, EEAS amb anglès), liderat per la Baronessa Catherine Ashton; el funcionament de totes les institucions de supervisió financera, que també han estat creades i aprovades al 2010 per entrar en funcionament al 2011; un projecte de recerca de fusió nuclear que té gran acceptació entre els Estats Membres (ITER); i finalment, els pagaments que els Estats Membres han avançat als agricultors i que haurien de ser compensats per la Comissió a començaments de l’any vinent.

En resum, aquest retard dificultaria el funcionament de la Unió Europea en aspectes fonamentals tals com afers exteriors, economia i finances en un moment en el qual és crucial actuar amb rapidesa i contundència.

No només són xifres

Segons es percep, sembla ser que la pugna pressupostària es redueixi en una pugna pel repartiment de poder entre les diferents institucions europees. Per una banda, el Parlament Europeu reclama, basant-se en el Tractat de Lisboa i en el fet que és l’únic òrgan Europeu escollit directament pels ciutadans, més poder de decisió i negociació en matèria pressupostària. Per altra banda, el Consell de la Unió Europea (CUE), format per Estats Membres submergits en una crisis de deute sobirà sense precedents, desconfia d’una Unió que va acumulant, poc a poc però continuadament, poders que abans pertanyien als Estats sobirans, alhora que reclama més pressupost.

Per tant, sembla ser que la disputa entre el repartiment de poder és realment una disputa entre ‘més Europa’ o ‘més Estats’. La reticència provinent dels Estats Membres de donar més poder al Parlament Europeu en matèria pressupostària és una senyal de la desconfiança que els Estats Membres tenen envers una Unió Europea cada vegada més sobirana. La crisis ha afegit més llenya al foc, ja que, per alguns Estats Membres, ara són temps d’austeritat, no només a nivell nacional sinó també a nivell Europeu. Aquest argument deixa entreveure la visió que alguns Estats Membres tenen sobre la UE i el seu pressupost: és més una càrrega que un ajut necessari. Però… és aquesta visió justa i basada en arguments sòlids? Quin seria el cost de ‘no-Europa’? És el pressupost de la UE una duplicació de despesa o bé un traspàs de despesa en benefici d’una major cohesió econòmica, social i territorial que té com a objectiu final un creixement econòmic sostenible?

Cal realment una reflexió molt profunda per respondre aquestes qüestions; una reflexió on la crítica ha d’ésser benvinguda, però sense oblidar també que el món està vivint un procés no només de globalització, sinó també de regionalització, on diversos països s’agrupen i s’uneixen entre ells per fer front als reptes mundials. I és en aquest context on es dóna la paradoxa que per sobreviure com a Estat, de vegades cal ‘sacrificar’ sobirania i poder a favor d’aquestes unions i agrupacions d’Estats, i per tant, la dicotomia entre ‘més Europa’ i ‘més Estats’ no és ben bé una dicotomia, sinó dos elements que es complementen i es necessiten mútuament.

Més informació:

  1. European Parliament Legislative Observatory: http://www.europarl.europa.eu/oeil/
  2. The EU budget, a guide: http://www.europarl.europa.eu/news/public/focus_page/034-83461-266-09-39-905-20100923FCS83457-23-09-2010-2010/default_en.htm
  3. Q&A on Parliament’s position on the budget negotiations: http://www.europarl.europa.eu/en/pressroom/content/20101112BKG94668/
  4. Press service EP: http://www.europarl.europa.eu/en/pressroom/content/20101115IPR94710/
  5. Treaty of Lisbon: http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=OJ:C:2010:083:0047:0200:EN:PDF
  6. Council Press Release on the Economic and Financial Affairs, Budget: http://www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/en/ecofin/117724.pdf

[1] Abans del Tractat de Lisboa, el CUE tenia més poder de decisió que el PE en matèria pressupostària. Corresponia al CUE la decisió final en la part del pressupost coneguda com a ‘despesa obligatòria’, que albergava majoritàriament despesa de la Política Agrària Comuna (PAC). En la resta de pressupost, el PE tenia l’última paraula.

[2] Les obligacions són les quantitats màximes disponibles per totes les accions i projectes programats per començar durant l’any. Poden ésser desemborsades en diferents anys. Els pagaments, en canvi, són les quantitats pagades durant l’any.

About these ads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 91 other followers