Aquesta és una pregunta que ens fem tots. Per la premsa veiem que aquesta crisi, que ja comença a ser  feixuga, està especialment concentrada en el sector financer, i dins del sector financer, l’àmbit bancari, i dins d’aquest, molt específicament en les caixes.

De forma continuada en els diaris llegim fusions per aquí, i per allà d’aquestes. No de bancs. Caixes que s’apleguen, que s’associen, que canvien de nom, de logos, de colors, que fan plans de reestructuració, etc…

Què passa doncs amb les caixes, que no passa amb els bancs?

Primer cal saber que hi han tres diferències fonamentals entre caixes i bancs, i cap d’elles és l’Obra Social.

La 1ª és la diferent solvència entre uns i altres. El capital dels bancs és privat i funciona a base de societats anònimes per accions. El capital de les caixes és públic i el seu origen són les diferents dotacions fundacionals que han fet les entitats públiques o semipúbliques que hi participen.

La 2ª diferència , conseqüència de la primera, és el mercat on es valoren.  Els bancs es troben  completament immersos en un mercat lliure (la borsa). El mercat els penalitza si fan les coses malament, o els premia si les fan bé, mitjançant la compra o la venda de llurs accions, i a una velocitat de resposta relativament ràpida. Les Caixes, en canvi, estan al marge d’aquest rigor, la seva valoració és molt menys transparent, i per tant, no és ràpida la percepció de les coses si s’estan fent malament.

La 3ª diferència fonamental és la Gestió. Els gestors dels bancs són professionals del sector privat, i com a tals, sofreixen o gaudeixen de les conseqüències del sistema de retribucions lliure: els premis o els càstigs. En canvi, per a les caixes els grans gestors són polítics o són professionals designats per polítics.

Hi ha altres diferències, però aquestes tres són suficients per a comprendre que aquests dos models d’entitat financera aporten resultats ben diferents:

Aquest quadre ens mostra, per un cantó, que bancs i caixes presenten una capacitat similar de generació d’ingressos sobre els actius destinats al negoci. De cada 100 euros destinats a l’empresa, les caixes obtenen uns ingressos bruts de 3,6 i els bancs de 3,1.

Ara bé, per aconseguir aquest nivell similar d’ingressos, les despeses de personal de uns i altres són ben diferents. Mentre el cost del personal dels bancs és del 15% sobre els ingressos, a les caixes, el cost del personal és del 19%, és a dir, entre uns i altres hi ha una diferència de 4 punts que significa un 25% (19 sobre 15).

A conseqüència d’això, els Resultats Nets dels Bancs representen un 18% dels ingressos, mentre que a les caixes, només un 6,7%. És a dir els bancs són un 268% més eficients que les caixes (18 sobre 6,7).

Amb aquesta exposició tan senzilla (però de dades contrastades com són les del Banc d’Espanya) queda palesa la poca rendibilitat de les caixes, que en el decurs d’aquesta crisi les ha portat a una situació delicada i que explica perquè veiem tantes noticies relatives a la seva reestructuració. I en canvi, no en veiem tantes de bancs.

Molt sovint s’ha donat a entendre que el problema deriva de la necessitat de contribució de les caixes a la seves respectives Obres Socials. Això no hi té res a veure. Ja que aquesta contribució és sempre posterior al Resultat Net. Es a dir, en el quadre que hem analitzat, les dotacions a les Obres Socials vindrien darrera del Resultat i no abans. La ineficiència de les caixes, en relació als bancs, ve doncs donada per la seva estructura de despeses de transformació, especialment les de personal, i no pel tema de l’Obra Social que és totalment aliè.

I ja que hi som posats, parlem de què passa amb aquestes entitats després del Resultat Net.

Tant els bancs com les caixes destinen una part del resultat a reserves per tal de millorar els recursos propis. I una altra part del resultat, els bancs la destinen als accionistes en forma de dividend, i les caixes la destinen a les obres socials.

Els bancs es veuen obligats a que aquesta contribució al dividend sigui atractiva per tal de que els accionistes no retirin els seus diners del banc. En canvi, les caixes no tenen cap mena de pressió en aquest sentit. Per tant, la pregunta és: és similar la part que reparteixen com a dividend els bancs i la que reparteixen les caixes com a obra social? La resposta és: No.

Analitzar aquesta contribució en base als resultats obtinguts no seria fidel ja que hem vist que els resultats de bancs i caixes no són gens homogenis. Per a cercar una referència fiable podem analitzar aquesta contribució en relació a les xifres d’ingressos que sí són homogènies.

Veiem els següents quadres…

S’observen molt clarament les diferències. Mentre els bancs estan destinant una xifra significativa a dividend (superior al 5 i 7%), les caixes destinen ínfimes quantitats a l’obra social (0,4 i 0,8%), amb l’honrosa excepció d’una d’elles que, tot i així, es queda en la banda mínima dels bancs.

Un cop arribats aquí, quan acabem d’assimilar bé el que acabem d’exposar, ens quedem una mica garratibats, doncs veiem que els primers beneficiats dels aspectes particulars de les caixes són els empleats i no pas els col·lectius destinataris de l’obra social. I amb una diferència notable, ja que mentre que es destinen a l’obra social de l’ordre del 0,4 i 0,8% dels ingressos, els empleats s’emporten un “plus” del 4% dels ingressos, doncs com hem vist abans els empleats de bancs cobren un 15% dels ingressos mentre que els de les caixes cobren un 19% (veieu 1er. quadre).

En resum doncs, el que es destina a obra social (menys d’un 1%) és força més petit que el que es destina a sobresous del personal (4%). De forma que arribem al final de l’exposició en la que es pretenia demostrar que no ha estat pas l’obra social el motiu que ha conduit a les caixes a la situació actual en la que es troben, sinó unes despeses d’estructura molt feixugues, i en conseqüència, una mala gestió, ja que aquelles depenen d’aquesta.

 

Francesc Ballesté

Economista (UB) i PAD-MK Esade

Subdirector General Banca Jover (1992-2000)

Dtor. Financer Credit Lyonnais Barcelona (1990-1992)

Profesor ICADE – Universidad Pontificia Comillas de Madrid (1998-2003)