- Font gràfica: geographyblog.eu
Article originalment publicat per Roger Guiu a la revista L’Economista del mes de juny, editada pel Col·legi d’Economistes de Catalunya, a qui agraïm el suport donat.
(S’inclou una enquesta interactiva al final de l’article)
L’aigua és un dels recursos més propensos a ser una font de conflicte al segle XXI. Els riscos per la societat venen motivats per una incorrecta gestió de l’aigua, per la ineficiència en el seu ús, pel canvi climàtic i pel repte que suposa la seguretat alimentària a mig termini. Tot i això, no hi ha (i no es preveuen) guerres pròpiament dites pel control d’un bé tan escàs com l’aigua. Sinó, per què un país com Jordània, per exemple, amb baixa pluviometria, sistemes d’irrigació ineficients i poc poder de decisió a la conca del riu Jordà, no ha entrat en conflicte davant problemes de total escassetat d’aigua?
La resposta rau en què Jordània ha utilitzat els recursos hídrics d’altres països per fer créixer els aliments que no podia produir dins el seu territori per manca de recursos. Com? A través de la importació d’aliments, també ha “importat” els volums d’aigua “virtuals” que estaven continguts en el producte, és a dir, tota aquella aigua que ha fet falta per fer créixer els cultius i produir els aliments. El concepte va ser introduït pel geògraf britànic Tony Allan i, arran de tot això, ha aparegut un món nou per a la investigació en l’àmbit de l’aigua.
Relacionat amb aquest concepte trobem la petjada hídrica. És un indicador que mostra els volums totals i la ubicació del consum d’aigua que es fa en un país, conca o regió, i fins i tot a nivell de persona o empresa. És a dir, mostra tots els tipus d’ús d’aigua, dins o fora del territori, que han contribuït a la producció dels béns i serveis consumits. Està molt determinada pels hàbits de consum i per les condicions en que s’han produït els aliments: necessitats particulars de cada cultiu, pràctiques agrícoles, tipus d’aigua disponible, clima, etc. Per tant, disposem actualment d’uns esquemes innovadors que, en certa manera (no és un indicador totalment exacte i manca d’una metodologia estàndard), ens permeten avaluar i comparar l’eficiència i sostenibilitat en l’ús de l’aigua a múltiples escales. També, saber en quins cultius cada regió és més eficient, comparant requeriments i disponibilitat d’aigua; és a dir, on es troben els avantatges comparatius.
Tot plegat permet posar en relleu importants paradoxes. Per exemple, com hi ha regions amb forta escassetat d’aigua que, de fet, estan exportant recursos hídrics –en forma d’aigua incorporada a productes intensius en aigua– a altres països sense problemes de disponibilitat hídrica. O bé com el cas d’Aràbia Saudita, on s’utilitzen les reserves finites d’aigua fòssil per irrigar el desert i produir-hi blat. Un blat que requeriria menys quantitat d’aigua en moltes altres parts del món.
A partir del concepte d'aigua virtual, produir un bistec de 300 grams necessitaria 4.500 litres d'aigua (es compta l'aigua que beu la vedella més l'aigua usada per fer crèixer el farratge). Font gràfica: mtholyoke.edu
Per tant, el nexe amb la qüestió de la seguretat alimentària és evident. Però el punt clau aquí rau en no confondre el concepte de seguretat alimentària amb el d’autosuficiència alimentària. La seguretat alimentària probablement no passa per intentar ser autosuficient sinó per teixir unes relacions comercials seguint els criteris d’eficiència dibuixats per la petjada hídrica i el comerç d’aigua virtual. En aquest sentit, s’argumenta que un esquema d’intercanvi eficient a nivell internacional hauria de promoure la producció d’aliments intensius en aigua als països més humits per exportar-los als països més àrids.
Hoekstra i Chapagain, dos dels investigadors que més han desenvolupat el concepte de la petjada hídrica, documenten l’exemple del comerç de cereals entre Mèxic i els Estats Units. Mèxic importa cereals del seu veí, on s’estima que es destinen 7.100 milions de m3 anuals per produir aquests cultius. Si ho hagués de produir Mèxic per ell mateix, implicaria una mica més del doble d’aigua. Per tant, s’aconsegueix un estalvi global del recurs aproximadament de 8.500 milions de m3 anuals gràcies al comerç internacional de productes agrícoles. Aquest exemple ricardià[1] reafirma que una cooperació a llarg termini acaba sent més desitjable que l’autosuficiència per assolir una millor seguretat alimentària, tot i crear vincles de dependència.
Malgrat això, hi ha dos factors que fan complicat assolir aquesta correcta gestió global del recurs. El primer és la manca d’un preu de l’aigua a l’agricultura que iguali el seu cost real. El fet que l’ús d’aigua estigui altament subvencionat fa inviable un comerç d’aliments basat en criteris d’eficiència assignativa. No es fa explícit, llavors, que produir un cultiu intensiu en aigua en zones àrides resulti més car i menys avantatjós.
L’altre factor limitant és que, en una mateixa conca, els drets d’ús d’aigua no acostumen a estar assignats del tot òptimament i, a més, aquesta assignació és bastant rígida. És a dir, un cop assignats els drets d’ús, normalment no es pot modificar la situació, ragi o no ragi prou aigua, sigui o no sigui un ús eficient (caldria posar-se d’acord, també, en què vol dir ‘eficient’).
Totes dues qüestions tindrien certa solució si fos possible intercanviar, dins un entorn regulat, els drets d’ús d’aigua entre usuaris d’una conca (el que es coneix com banc d’aigua). Caldria valorar-ho de forma més àmplia i íntegra, però podria permetre assignar els drets de tal manera que cada territori s’especialitzi en aquells usos que signifiquin una major productivitat i un avantatge comparatiu, en fer patents els costos d’oportunitat d’una assignació no òptima.
En definitiva, la millor forma de resumir-ho és argumentant que, tal com afirma Allan a la seva darrera publicació, “la producció i comerç d’aliments a nivell global permet una seguretat hídrica a nivell local”.
- Cada punt verd a la imatge són petits camps de producció de blat enmig del desert d’Aràbia Saudita. Font gràfica: travelblog.com
Més informació:
[1] Web de l’equip investigador sobre la petjada hídrica ‘Water Footprint Network’ (també té versió en castellà)
http://www.waterfootprint.org/?page=files/home
[2] Calculadora individual de la petjada hídrica personal
http://www.waterfootprint.org/?page=cal/waterfootprintcalculator_indv
[3] Grup al LinkedIn de Water Footprint
http://www.linkedin.com/groups?mostPopular=&gid=2621964
[4] Ressenya del llibre ‘Globalització d’aigua – compartir els recursos d’aigua dolça del planeta’, d’Arjen Hoekstra i Ashok Chapagain; editat per la Fundació Agbar.
http://www.fundacionagbar.org/ca/page.asp?id=6&ui=344
[1] Ricardià està afegit aquí en referència a David Ricardo, economista clàssic a cavall del segle XVIII i XIX, qui, dit en poques paraules, va argumentar que cada país s’havia d’especialitzar en produir allò que podia produir més eficientment (és a dir, consumint menys recursos) que els seus veïns, de manera que tots plegats generaven un benefici mutu en l’intercanvi de productes.
Retroenllaç: El nexe ‘aigua i seguretat alimentària’: com garantir-lo, tot evitant el conflicte // la tafanera