Segurament no són pocs els ciutadans que esperaven que el pacte del 21 de juliol calmés els ànims dels mercats i frenés, si més no, l’espiral de la crisi del deute europeu. Sorprenentment per a alguns i no tant per a altres, el pacte no ha tingut, però, els efectes esperats en els mercats. No només això, sinó que durant l’última setmana les borses, impulsades per la crisi del deute americà, s’han desplomat de manera espectacular. Al mateix temps,diverses accions preses en el si de la UE amb la intenció de calmar els mercats també han estat interpretades de la pitjor manera possible.

Olli-Rehn, comissari d'afers econòmics i monetaris

El quatre d’agost el Banc Central Europeu (BCE) anunciava la compra de bons a països de l’Eurozona, matisant, però, que ni Itàlia ni Espanya estaven, de moment, entre els països seleccionats, la qual cosa va desconcertar enormement els mercats. La consegüent pujada de la prima de risc va portar finalment al BCE, que temia un ‘dilluns negre’, a anunciar que sí que compraria deute espanyol, donant així un respir als mercats i propiciant una baixada important de la prima de risc. El dia abans, el president de la Comissió Europea – Durao Barroso – enviava una carta als líders dels governs de l’Eurozona alertant-los de la reacció escèptica per part dels mercats sobre el pacte del 21 de juliol. Aquest gest el van interpretar  com un descrèdit del mateix pacte, i malgrat l’esforç dels assessors de Durao Barroso per dissipar els dubtes sobre aquest , el mal estava fet. Olli Rehn, comissari europeu d’afers econòmics i monetaris admetia també fa uns dies que el pacte no havia causat la reacció esperada, tot i que, en aquest cas, ell apuntava a les expectatives  poc realistes dels mercats– i no pas al pacte en si mateix  - com a causants de la reacció negativa dels mateixos mercats.

Però…en què consisteix exactament el pacte i quins són els seus possibles errors?

El pacte del 21 de juliol

Aquí i aquí es poden veure les conclusions del pacte, que intentem resumir de forma explícita a continuació:

 Canvis en el rescat existent

• S’allargarà el període de venciment del deute existent de Grècia amb el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF).

Ampliació del rescat i canvis del mateix

• S’amplia el rescat a Grècia des d’ara fins al 2014 amb 109 mil milions d’euros provinents del FEEF i el Fons Monetari Internacional (FMI). D’aquests 109,000 milions, 35 seran utilitzats per Grècia per comprar bons qualificats amb triple A i tenir així una garantia per emetre més deute. Vint mil milions més seran utilitzats per Grècia per comprar els seus propis bons a un preu inferior.
• S’allargaran els períodes de venciment d’aquest préstec de 7,5 anys a 15-30 anys i es baixarà els tipus d’interès fins un 3,5%. Aquesta reestructuració del venciment i tipus d’interès serà aplicable també a Irlanda i Portugal

Participació del sector privat

• Participació del sector privat en el futur rescat de Grècia valorat en 37 mil milions d’euros. Es calcula que d’aquí al 2020 els bancs que posseeixen bons grecs intercanviaran els bons antics per nous bons que expiren al cap de 15 -30 anys.

Intervenció BCE

• Es pretén que el BCE actuï quan ho consideri convenient comprant deute d’Estats amb problemes de liquiditat als mercats secundaris.
• Es recapitalitzaran els bancs dels països que ho necessitin, i es desemborsaran 20 mil milions d’euros per recapitalitzar els bancs grecs.

És suficient?

Aquesta és sens dubte una de les preguntes més complexes del moment. La reacció del mercat ha estat més aviat negativa: les primes de risc d’Espanya i Itàlia es van enfilar i les borses del món van registrar fortes pèrdues la setmana passada, influenciades per la inseguretat de la zona euro així com per la crisi del deute dels Estats Units. Però no queda clar què és el que els sembla malament: és el pacte en si? O bé la complexitat del mateix? Ha fallat la comunicació de la decisió al públic?

 Repassant alguns articles de revistes i acadèmics rellevants, sembla ser que s’ha fet un pas endavant molt important amb el pacte del 21 de juliol, tot i que hi ha opinions divergents sobre si ha estat suficient o no.

Nouriel Roubini

 Nouriel Roubini, economista de gran reputació i un dels pocs que va saber predir la crisi financera del 2008, escriu en un article del 19 de juliol a l’Expansión que la ‘única solución realista y sensata es una reestructuración ordenada y orientada hacia el mercado’. Al llarg de l’article va desenvolupant aquesta idea, argumentant que permetre a Grècia intercanviar bons antics per nous a un venciment més llarg i baixar els tipus d’interès ja serà un pas definitiu per allunyar el fantasma de la fallida. També menciona la recapitalització dels bancs de l’Eurozona i el proveïment de liquiditat a certs bancs europeus com mesures necessàries per evitar el contagi de la crisi del deute a la resta d’Europa. Es mostra a favor de les mesures d’austeritat i reformes estructurals dels països de la perifèria i a la vegada insisteix en incentivar el creixement de les economies d’aquests països. Roubini, però, es mostra en contra de la participació ‘voluntària’ dels bancs, ja que, argumenta, això imposaria uns tipus d’interès prohibitius dels bons grecs.

La revista The Economist, però, va més enllà en les seves opinions. El rotatiu aposta per una reestructuració ordenada i parcial del deute grec de manera que aquest es vegi disminuït fins a la meitat (80%). Tot i que admet que aquesta decisió podria comportar un augment del risc de contagi de la crisi a altres països europeus, creu que no agafaria per sorpresa als mercats, els quals ja fa temps que ho veuen venir. També argumenta que les pèrdues dels bancs afectats serien completament assumibles i finalment suggereix que les alternatives que hi ha no són vàlides. Una d’elles, una fallida desordenada acompanyada de la sortida de l’euro per part de Grècia, devaluaria el nou dragma (anterior moneda) augmentant encara més la càrrega del deute i provocant un increment desbocat de la inflació. A més, Grècia, al ser un país petit importador, no es beneficiaria molt de la devaluació. L’altra alternativa, massives transferències dels governs europeus a Grècia enfurismarien els ciutadans europeus, creant una crisi política de grans dimensions. Malgrat que la revista menciona com a part de la solució una forma més ‘suau’ de reestructuració tot allargant els venciments dels bons existents, es decanta per la reestructuració parcial del deute.

Aquestes dues opinions exemplifiquen la dificultat de jutjar el pacte del dia 21 de juliol. La major part dels punts que menciona Roubini s’han vist reflectits al pacte del 21 de juliol, el que ens permetria suposar que la Unió Europea, aquesta vegada, ‘ha fet els deures’. Però agafant la idea del The Economist, queden grans dubtes sobre si el pacte ha resolt del tot el problema de solvència de Grècia.

El problema de fons

Malgrat les possibles divergències entre acadèmics, tant aquests articles com d’altres (per exemple veure l’article de Guido Tabellini) apunten a una mateixa direcció: la Unió Europea necessita desesperadament una major integració política, econòmica i fiscal per salvar no només l’Eurozona sinó tota la Unió Europea.

S’ha culpat  les agències de qualificació del deute per la seva pèssima actuació just abans de la crisi, s’ha mencionat els especuladors com la causa de tots els mals, i ara a més a més  ningú dubta en  senyalar la crisi del deute d’Estats Units com a part del problema. Efectivament, tots aquests elements i molts d’altres són part del problema, però no representen el fons del problema. I precisament, si una lliçó es pot extreure de la crisi del deute americà, és que no és tant el deute exagerat el que fa trontollar els mercats, sinó la indecisió i la falta d’unió política.

El problema principal el tenim dins de casa nostra, és a dir, dins d’Europa, on molts dels líders actuals no s’acaben de creure la Unió Europea, aquest marc institucional creat fa poc més de 60 anys que, malgrat les seves imperfeccions, ens ha permès prosperar durant dècades i dècades. La incredulitat dels mateixos líders es converteix en una falta de visió a llarg termini, i malgrat que ara s’hagi demostrat que la Unió monetària coixeja, no hi ha consens per dotar-la de l’extremitat que li falta: una unió política i fiscal. I això és el que demanen a crits no només els mercats, sinó grans economistes i filòsofs com Amartya Sen i nombrosos polítics i europeistes convençuts com Guy Verhofstadt, Jacques Delors, Felipe González i Romano Prodi -entre d’altres – en diversos articles que podeu trobar aquí i aquí. Que més ha de passar per a què es vagi en aquesta direcció? Fins quan hem d’esperar?

Articles addicionals

Article al diari digital European Voice: ‘Rehn: rescue-fund tools will be ready in weeks’, 5 d’agost 2011. http://www.europeanvoice.com/article/2011/august/rehn-rescue-fund-tools-will-be-ready-in-weeks/71829.aspx

Article al ‘Brussels Blog’ del Financial Times: ‘Was Barroso’s letter bold leadership or bad timing?, 5 d’agost 2011. http://blogs.ft.com/brusselsblog/#axzz1UMCPJr35

Article a ‘Coulisses de Bruxelles’ de Jean Quatremer: ‘Comment la crise grecque a féderé l’Europe’, 23 juliol 2011: http://bruxelles.blogs.liberation.fr/coulisses/2011/07/comment-la-crise-grecque-a-f%C3%A9d%C3%A9r%C3%A9-leurope.html

Article a ‘El Europeo’: ‘¿Que agencias de cualificación?’, 31 Juliol 2011. http://eleuropeo.es/news/article/que_agencias_de_calificacion/?utm_source=feedburner&utm_medium=feed&utm_campaign=Feed%3A+eleuropeo+%28El+Europeo%29#When:00:00:44Z

Article a ‘Eva en Europa’: ‘ The Euro can be saved. Indeed’, 12 juliol 2011. http://evaeneuropa.blogspot.com/2011/07/euro-can-be-saved-indeed.html