Una mirada independent a l'economia internacional

Per què el Regne Unit va refusar una major integració europea? Cameron i les salvaguardes britàniques (I)

La City de Londres ha dominat la política europea de David Cameron fins al punt de ser el principal punt a defensar. Font: financialpostbusiness.wordpress.com

Tot just fa una setmana, a hores intempestives de la matinada, una de les cimeres més determinants dels últims temps arribava a una espècie d’acord. Deixant de banda el fet que es tractava d’un pas necessari cap a més integració (i més austeritat), hi ha dos qüestions que han atret molt l’atenció mediàtica: en primer lloc, la fermesa amb que han bregat Angela Merkel i Nicolas Sarkozy per tirar endavant la solució que ells creien adequada (sobretot la que aquest darrer creia) i, en segon lloc, la “dramàtica auto-exclusió del Regne Unit d’aquest acord intergovernamental”, tal com escrivia Robert Niblett en un briefing de la Chatham House. Per què el Regne Unit no va voler participar en aquest procés? Què demanava David Cameron com a contrapartida per no exercir el seu veto i que era inacceptable per la resta d’Europa?

Cameron va arribar a la cimera de Brussel·les amb una posició molt ferma: per descomptat, volia contribuir a estabilitzar la zona Euro (pel bé d’Europa i del seu país), però també era allà per defensar els interessos nacionals britànics davant el que veien com un major control intrusiu per part de les institucions europees. El Primer Ministre clarament ho va reiterar nombroses vegades durant la setmana de la cimera. “No signaré un tractat que no inclogui salvaguardes per nosaltres entorn coses com la importància del mercat únic i dels serveis financers”, segons constava al The Guardian. I finalment, la nit de la cimera, va presentar un document amb una sèrie de requisits que el tractat europeu que s’estava negociant havia d’incloure per ser aprovat per unanimitat. Això va ser refusat, no es volien donar més concessions a Londres tot i posar en perill la integritat de la Unió Europea.

Per tenir la imatge completa, però, cal veure l’abast de les demandes de Cameron. Alguns dels requisits que va plantejar durant la cimera i que van arribar a mans de la premsa són els següents:

• Qualsevol transferència de poder des d’un regulador nacional cap a un regulador a nivell de la Unió Europea sobre serveis financers ha d’estar subjecte a veto. Comentari: actualment prendre una decisió a nivell de la Unió Europa sobre regulació financera no necessita unanimitat, és a dir, el vot negatiu d’un sol país no impedeix que s’apliqui la decisió. Això deixava molt al descobert un Regne Unit sempre recelós de deixar que algú que no sigui Londres tingués capacitat de poder sobre aquest sector estratègic. Sobretot des de que es sent molt a parlar d’un reforçament del pes dels reguladors financers europeus, partidaris d’una major regulació en aquest sector.

El Regne Unit ha de tenir capacitat, si vol, per a establir uns requeriments de capital més grans per al sector bancari del seu país. Comentari: en els darrers mesos, la Unió Europea ha realitzat diversos tests sobre la resistència de la banca i els països membres de la Eurozona han arribat a acords molt complicats, que han necessitat un gran esforç de negociació, per recapitalitzar el seu sector financer. Això obligava els bancs a anar al mercat a captar capitals; si no n’aconseguia suficient, hauria de ser el seu Estat qui el captés per a ells i, si tampoc es podia, seria el fons europeu d’estabilitat financera qui en donaria (veure article a l’eKonomicus per a més informació). Tot i que la delegació de Cameron argumentava que era un assumpte que només afectava al seu país i no a la resta d’Europa, el fet és que obligar a ampliar de nou els requeriments de capital al Regne Unit acabaria per portar a molts països a fer el mateix i a realitzar la impopular acció de tornar a injectar diners públics al bancs.

L’Autoritat Bancària Europea (ABE) ha de mantenir la seva seu a Londres. Comentari: potser la demanda menys significativa, sembla més aviat una lluita d’influències. Hi ha propostes en peu per consolidar aquesta autoritat dins l’Autoritat Europea de Mercats Financers, amb seu a París. Perdre-ho significa que Londres perd un centre de decisió; al cap i a la fi, la seu de l’ABE està situada a les portes de la City.

Garantir que el Banc Central Europeu no pugui tirar endavant normes que obliguin les transaccions financeres denominades en euros a realitzar-se només dins de la Zona Euro. Comentari: aquest és, probablement, el punt més espinós de tot l’assumpte. Per a francesos i alemanys, és irònic que bona part dels contractes financers que utilitzen l’euro com a moneda es signin a Londres. Per a britànics, s’ha convertit en un tema d’interès nacional ja que això genera un benefici enorme i manté molts llocs de treball a les torres de la City. I bé, és cert que ha existit debat (i hi ha propostes sobre la taula) sobre el fet que el Banc Central Europeu intentés limitar que fossin empreses a països fora de la Zona Euro les que dominessin el mercat de transaccions financeres en euros. Així, Frankfurt podia “controlar” en certa manera el flux d’euros. Però també és cert que, vist des d’una perspectiva global de mercats volàtils, això seria tan complicat com intentar posar portes al camp.

Eximir les institucions financeres no-europees situades al Regne Unit (i que no donin servei a clients ubicats a Europa) de qualsevol regulació financera a la Unió Europea. Comentari: la City de Londres és la seu, també, de moltes multinacionals financeres que s’aprofiten del dinamisme del districte per realitzar operacions als mercats mundials des d’allà. Cameron intentava amb aquest punt evitar que es puguin veure mai afectades per regulacions que puguin minar la seva competitivitat pel fet d’estar en territori de la Unió Europea, tot i que no treballin per a clients europeus, i provocar la seva marxa a altres centres financers internacionals. L’argument britànic consistia en el fet que l’economia londinenca se’n veuria molt afectada si mai s’intentava regular el sector, mentre que l’efecte sobre la resta d’Europa seria neutre.

El document oficial britànic que es va filtrar a la premsa es pot consultar al Daily Telegraph.

Finalment, el que és destacable de la posició britànica és que no ha optat en cap moment per demanar la repatriació de poders, és a dir, el retorn de competències traspassades a la Unió Europea. Això és quelcom que tradicionalment el partit conservador britànic ha demanat i que el propi David Cameron ha defensat al seu territori.

Aquests, per tant, han estat els principals punts de discòrdia entre el líder britànic i la resta de líders europeus. Els problemes als que s’enfrontava Cameron eren la naturalesa de la seva demanda i la forma de plantejar-les. El Regne Unit volia imposar un “protocol”, que s’havia d’afegir al text del tractat europeu que s’estava negociant, on tots aquests temes dels que hem parlat anteriorment passaven a estar regulats mitjançant poder de veto –unanimitat–, en comptes de la majoria qualificada que existia fins ara (on cap país podia bloquejar una decisió). D’aquesta manera, qualsevol política o regulació que anés en contra dels interessos nacionals britànics seria fàcilment bloquejable. Per tant, Cameron no proposava una exempció només per al Regne Unit (el que s’ha qualificat com clàusula de sortida) sinó una forma de governança més adaptada a la sobirania nacional. El problema, segons comenta The Economist, és que no va calcular bé i no es pensava que s’acabaria quedant sol en aquest afer.

Veient el resultat de tot plegat… què té la City de Londres que aixeca tanta passió?

 -

Més informació:

[1] Document amb el protocol proposat per David Cameron, filtrat a la premsa i presentat pel Daily Telegraph.

http://www.scribd.com/fullscreen/75193128

[2] (Daily Telegraph) La Unió Europea pateix la pitjor separació en la seva història amb el bloqueig de David Cameron; 9 de Desembre.

http://www.telegraph.co.uk/news/worldnews/europe/eu/8945155/EU-suffers-worst-split-in-history-as-David-Cameron-blocks-treaty-change.html

[3] (The Economist –Bagehot) El moment, darrere bastidors, en que David Cameron va perdre el seu argument europeu; 9 de Desembre.

http://www.economist.com/blogs/bagehot/2011/12/britain-and-eu-1

[4] (Reuters) El dia en que Europa va perdre la paciència amb el Regne Unit.

http://uk.reuters.com/article/2011/12/12/uk-eurozone-britain-idUKL6E7NB07020111212

[5] Roda de premsa de David Cameron després de la cimera explicant el veto al tractat.

http://www.number10.gov.uk/news/pm-reaction-following-eu-talks-in-brussels/

About these ads

2 Responses to “Per què el Regne Unit va refusar una major integració europea? Cameron i les salvaguardes britàniques (I)”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers