Una mirada independent a l'economia internacional

Per què el Regne Unit va refusar una major integració europea? Cameron i les salvaguardes britàniques (II)

Il·lustració de Miriam Sugranyes.

El primer article d’aquesta sèrie, dedicada a analitzar el per què de la decisió que va prendre David Cameron a la darrera cimera europea, detallava les condicions el primer ministre demanava a canvi d’acceptar les propostes alemanyes i franceses.

Què té la City de Londres que aixeca tanta passió?

Les condicions de salvaguarda britàniques (consultar aquí) poden ser més acceptables o menys, però el fet substancial és que totes giraven entorn de la defensa de la City de Londres, un dels principals nuclis financers del món. El que el primer ministre britànic buscava amb això era mantenir la posició actual de Londres davant altres centres en alça com Frankfurt o París i, a la vegada, evitar que perdés competitivitat davant possibles onades regulatòries al sector dels serveis financers. L’editorial de la institució londinenca Chatham House ho resumia perfectament el mateix dia de la cimera: “Cameron va insistir en proteccions específiques per la City, (…) de manera que buscava protegir la seva capacitat per liderar la natura de les futures reformes en aquest sector tan central per la seva economia”.

No en va, el sector financer britànic representa el 10% del producte interior brut (PIB), el 11% dels ingressos fiscals del govern, el 3% del superàvit comercial i el 7% dels llocs de treball de tot el país. Per això, mantenir el màxim control del seu desenvolupament es torna qüestió d’estat per part de tots els polítics. Per tant, recordem-ho: el protocol que Cameron proposava consistia en que les decisions relacionades amb el sector financer que es prenguessin dins la Unió Europa no s’aprovessin per majoria qualificada (amb un 85% dels vots n’hi ha prou per ser aprovat), sinó per unanimitat (tots els països de la UE hi ha d’estar d’acord, de tal manera que una negativa del Regne Unit pot bloquejar la decisió si no li interessa).

El cert és que la classe política britànica menys europeista (en la que Cameron, en certa manera, hi forma part) es veu dominada per un ampli sentiment consistent en veure Brussel·les com l’origen d’una sèrie “d’atacs regulatoris” cap a la City de Londres, amb l’únic resultat esperat de pèrdua de poder i competitivitat. No volen ni a sentir-ne a parlar de cedir més sobirania a les institucions europees. Fins i tot una de les figures polítiques més europeistes a la Càmera dels Comuns, el conservador Ken Clarke, declarava que el Regne Unit s’hauria de preparar per acceptar una regulació financera “adequada” des de Brussel·les, però en cap cas acceptar la idea, per exemple, d’una taxa Tobin sobre transaccions financeres.

De fet, el que abunda recentment a la Cambra dels Comuns és la constant pressió per a repatriar poders traspassats a les institucions europees, en qualsevol camp, tant en el sector financer com en agricultura o pesca. Aquesta pressió molts cops prové del seu propi grup parlamentari. Tot i que no està a l’agenda del govern per molt que al Parlament ho debatin, el propi Cameron acusa a l’oposició laborista de ser de ser qui va “rendir-se” davant la UE nombroses vegades.

Com a darrer punt d’aquest anàlisi, és important remetre’s a un dels documents que més han marcat aquesta posició de la classe política britànica i, per tant, la postura del govern. Es tracta del report de desembre del 2011 del centre londinenc Open Europe, titulat “Canvi continental: protegint el sector financer del Regne Unit en una Europa canviant”. És un document que es troba molt present en boca dels analistes de les illes. Les dos principals idees que vol remarcar Open Europe és que, per un cantó, el Regne Unit està perdent influència a marxes forçades a l’hora de marcar el ritme de les reformes financeres a Europa que havia liderat fins fa poc (tradicionalment, més tendent a liberalitzar que no a regular, fet que ara es veu més com part del problema que com a solució). Per un altre cantó, remarca el fet que el pes financer del món està virant d’Occident cap a les economies emergents i qualsevol distracció del sector financer anglès en afers europeus li faria perdre posicionament enfront d’aquesta nova oportunitat de creixement mundial (i més, tal com diuen, sabent que l’únic que pot venir d’Europa és una major regulació en comptes de liberalització).

En definitiva, doncs, el que suggereix Open Europe és, textualment, que “protegir els serveis financers ha de ser el primer punt de la llista de prioritats en les actuals negociacions a la Unió Europea (…). Els serveis financers suposen com a mínim el 10% del PIB britànic, per tant, queda clar on hauria de concentrar el Regne Unit el seu capital polític”.

Sentiments contraposats: bon resultat o mal resultat per part de Cameron?

David Cameron va intentar exactament el que suggeria Open Europe i molts dels seus parlamentaris al Partit Conservador. A la roda de premsa posterior a la cimera de la nit de dijous, fins i tot, el primer ministre va fer una aferrissada defensa sobre el fet que, gràcies a haver vetat una reforma dels tractats que no considerava les seves condicions, el Regne Unit sortia aquell dia en una posició més avantatjosa que els seus socis europeus, obligats a renunciar a sobirania fiscal. En una línia molt semblant es mostrava l’editorial de la Chatham House, una de les institucions més reconegudes tan en afers internacionals com britànics. El seu director, Robin Niblett, escrivia que haver-se quedat al marge d’aquest procés podria no ser una mala opció pel Regne Unit, ja que coordinar la disciplina fiscal i cohesió política de 23 països amb nivells tan diferents de competitivitat i voluntat europea sembla tenir totes les de fracassar.

Han passat els dies, però, i sembla que les notícies que arriben de Londres són de certa inquietud, sobretot a la mateixa City. Segons informa Reuters, fonts del sector financer londinenc declaren que no estan tan segurs que hagi estat tan bona idea i que podria deixar en mala posició la plaça. Per descomptat, altres fonts també asseguren que cap dels lobbies de la City no va pressionar per a que el primer ministre prengués la decisió que va prendre. I altres, declaren simplement que res canviarà i que els negocis es seguiran fent a ambdós bandes del Canal de la Mànega. Cameron, recordem, volia blindar el sector financer de la regulació europea, i no ho ha aconseguit, segueix sense tenir poder de veto. Veurem.

-

Més informació:

[1] Report del think-tank Open Europe: “Continenta shift: safeguarding the UK’s financial trade in a changing Europe”. Desembre de 2011.

www.openeurope.org.uk/research/continentalshift.pdf

[2] (Reuters) Els bancs londinencs sorpresos pel veto britànic a la Unió Europea; 12 de Desembre.

http://uk.reuters.com/article/2011/12/12/uk-banks-britain-eu-idUKTRE7BB1HZ20111212

[3] (Daily Telegraph) Crisi del deute a l’eurozona: David Cameron fracassa en mantenir-se a l’altura per al Regne Unit, segons Douglas Carswell. 7 de Desembre.

http://www.telegraph.co.uk/finance/financialcrisis/8940014/Eurozone-debt-crisis-David-Cameron-failing-to-stand-up-for-Britain-says-Douglas-Carswell.html

About these ads

2 Responses to “Per què el Regne Unit va refusar una major integració europea? Cameron i les salvaguardes britàniques (II)”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers