Una mirada independent a l'economia internacional

10 anys de moneda única: bitllet d’anada (II)

Segona part de l’article d’opinió realitzat per l’Elisenda Lamana com a col·laboració per eKonomicus. La primera part es pot consultar aquí.

Més enllà del deute: un problema “real”

El 2 de maig el 2010 l’Eurogrup, format pels ministres d’economia de l’Eurozona, i el FMI aprovaren el primer rescat de l’economia grega a través d’una línia de crèdit de 110.000 milions d’Euros. Aquest fou l’inici oficial de la ben coneguda tragèdia grega, a partir de la qual el fantasma del deute no ha deixat d’assolar l’Eurozona, especialment pel que fa a les economies més dèbils del sud i de la perifèria.

La focalització envers el problema del deute ha estat tan gran que, darrerament, s’ha arribat a confondre la crisi de l’Eurozona amb la crisi el deute, com si l’arrel del problema hagués estat, precisament, el descontrol de les finances públiques durant tota la dècada passada. En el cas de Grècia és ben evident que fou així, però no succeí el mateix amb d’altres estats.

És el cas d’Espanya o Irlanda, que avui són al punt de mira de les agències de qualificació però que en el seu dia van esdevenir els dos alumnes més avantatjats de Maastricht, ja que van mantenir els nivells del deute i del dèficit per sota dels màxims que s’establiren en els anomenats “Criteris de convergència”, fixats al Tractat de Maastricht del 1992 (condicions sine qua non per a esdevenir un membre de l’Eurozona).

El 2004, per exemple, semblava que Espanya i Irlanda complien més estrictament amb els postulats d’ortodòxia pressupostària que no pas Alemanya o França:

El descontrol pressupostari en aquests estats s’inicia una vegada la crisi és ben present però, tanmateix, aquest fet tampoc explica per què la prima de risc d’Espanya, un estat amb un endeutament públic del 61% el 2010, és molt més elevada que la dels Estats Units, on el deute públic supera el 100% del PIB.

Sens dubte, la confiança dels inversors no es basa únicament en les xifres del deute, sinó en les perspectives de creixement de les economies. Fa dècades – molt abans inclús que sorgís la proposta en ferm d’una moneda única – que Europa perd competitivitat a marxes forçades, primer a favor dels Estats Units i, actualment, en comparació a les economies emergents de l’Àsia i l’Amèrica Llatina. L’atur ha esdevingut un problema principalment europeu des de mitjans de la dècada dels 80: a partir d’aleshores el màxim percentatge d’aturats als Estats Units (un 7,5% el 1992) ha coincidit amb el mínim de l’Eurozona (un 7,6% el 2007), segons la base de dades del Fons Monetari Internacional.

A nivell de comerç exterior, si bé el comerç intraeuropeu s’ha incrementat notablement gràcies a la unificació monetària, no es pot dir el mateix dels intercanvis amb la resta d’economies; al llarg de la darrera dècada només Alemanya i els Països Baixos han mantingut una balança comercial positiva, segons dades de l’Eurostat.  Altres indicadors de competitivitat, com els índexs de productivitat per càpita i per hora tampoc situen l’Eurozona en una bona posició relativa.

Els fets, doncs, evidencien que el problema de fons de l’Eurozona i, per extensió, del conjunt de la Unió Europea, enfonsa les seves arrels molts anys abans de l’entrada de l’Euro, i s’entén més a partir de variables reals – com la renda, la productivitat o la taxa d’atur – que no pas a partir de les nominals. En altres paraules: la divergència de models econòmics entre els estats membres, ja existent abans de la Unió Monetària, s’ha intensificat degut a, per una banda, la incapacitat del Banc Central Europeu de controlar els cicles econòmics divergents simplement amb els instruments monetaris i, per l’altra, a la incapacitat dels líders polítics  de la Unió Europea d’abordar el problema de fons, és a dir, la manca de competitivitat a nivell global.

La irresponsabilitat política, en aquest sentit, és compartida: mentre que, al llarg de l’última dècada, els estats del sud i de la perifèria mantenien un model d’economia especulatiu, sense intenció de dur a terme les necessàries reformes a nivell estructural, els estats del nord (les economies productives) finançaven els projectes del sud sense realitzar una adequada anàlisi cost-benefici.

L’Euro, doncs, ha acabat pagant els plats trencats del que és un greu problema de manca de competitivitat general – no ja a l’Eurozona, sinó a tota Europa – i de lideratge polític. Cap estat membre ha estat a l’alçada de les dimensions que el projecte de la moneda única requeria: els uns, potser per ingenuïtat i excessiva confiança en les lleis del mercat i la capacitat del sector financer d’autorregular-se; els altres, per la seva visió a curt termini i perquè s’han dedicat a finançar projectes de baix rendiment econòmic però amplis beneficis electorals.

I ara, què?

Ni les constants reunions de l’eix francoalemany ni les incomptables cimeres a Brussel•les han servit perquè els mercats tornessin a confiar en l’Eurozona. Per a alguns experts la solució són els Eurobons, instruments financers que servirien per diluir el risc dels estats amb la prima de risc més alta amb els que ofereixen, com Alemanya, una rendibilitat òptima. D’altres consideren que el BCE hauria d’actuar com a prestamista de darrera instància, és a dir, com un banc central pròpiament dit, prestant diners als estats més necessitats, malgrat que aquest fet violés el consagrat criteri d’independència del BCE.

Per d’altres, com el professor Fernando Guirao, càtedra Jean Monnet en Història de la Integració Europea, aquestes solucions es queden a mitges, en tant que es basen únicament en la modificació dels instruments nominals – creació d’Eurobons, control del tipus d’interès – per tal d’afectar les variables reals – la renda per càpita, l’ocupació o la productivitat – un error que l’Eurozona ha acabat pagant ben car.

Guirao proposa una aplicació radical d’un concepte que ja ha començat a omplir titulars i que és el de l’Europa de les dues velocitats, liderada per l’eix francoalemany, en primer terme, i seguida lliurement per aquells Estats membres que ho vulguin. Sens dubte, sembla que Europa tendirà vers aquesta via, tal i com es va evidenciar en la cimera del passat mes de desembre; tanmateix, la proposta de Guirao és força més ambiciosa que el pacte fiscal que s’ha proposat, que de moment compta amb les reticències del Regne Unit i l’escepticisme generalitzat dels mercats internacionals (en tant que no aborda l’aspecte clau de com generar un creixement sostingut).

L’opció de Guirao inclouria retornar a l’històric esquema de França i Alemanya com a locomotores de la integració europea, unint no tan sols les polítiques fiscals d’ambdós països sinó també creant un ministeri comú d’economia i hisenda i generant un pressupost compartit. Sens dubte, un escenari de cessió de sobirania sense precedents que, malgrat la seva teòrica efectivitat queda, ara per ara, força lluny de les intencions del tàndem Merkozy.

Ja sigui en forma de pacte fiscal, de creació d’Eurobons o d’unió efectiva entre Alemanya i França a nivell econòmic, el que és innegable és que el projecte europeu – incloent el seu símbol més evident, l’Euro – no fou ideat com un viatge d’anada i tornada, ni tan sols amb un bitllet obert; la viabilitat i la subsistència dels estats europeus al món només es pot entendre a partir de més Europa. I la moneda única ha de deixar de ser una fi en sí mateixa per esdevenir un instrument que faciliti aquesta tasca.

Si mirem cap a fora i observem els nous equilibris globals, entendrem que una Europa fragmentada en petites economies no té res a fer davant l’ímpetu de les economies emergents. Manca més responsabilitat política a dos nivells: a nivell intern, per tal de reconvertir aquelles economies amb greus problemes de competitivitat – especialment les del sud d’Europa – en economies productives; i a nivell extern, per tal d’apostar per un projecte europeu que, sens dubte, requerirà més cessió de sobirania (i de pressupost) per part dels estats.

El camí no és senzill ni immediat, però és evident que apunta cap a una sola direcció. El bitllet de retorn és, doncs, inexistent.

About these ads

3 Responses to “10 anys de moneda única: bitllet d’anada (II)”

  1. R.Ekonomicus

    Elisenda, aquest anàlisi molt interessant m’ha despertat una qüestió (potser més relacionada amb la primera part de l’article, quan parlaves de l’incompliment dels criteris de “zona monetària òptima”: Comentaves que un dels problemes era la manca de mobilitat laboral, que associaves a “fronteres culturals”. No consideraries llavors que més aviat aquestes “fronteres” no serien tan culturals sinó derivades de la gran diferència de renta i desenvolupament econòmic que hi ha entre països europeus? Molts països d’Europa occidental s’han espantat davant la total llibertat de moviments per la por a l’arribada de treballadors dels països menys desenvolupats (e.g., Romania i Bulgària).

    D’altra banda, em ve una reflexió en el sentit que a vegades crec que cap de nosaltres som conscients del que significa una harmonització fiscal com a tal… implicaria equilibrar força el nivell dels impostos a tot Europa!! I és algo tan complicat de fer, més sabent que hi ha països que a penes tenen un impost sobre la renda o sobre els beneficis de les empreses…

    Respon
    • elisendalamana

      Jo considero que les fronteres són més culturals que no pas econòmiques. Un exemple el tenim ben a prop, i és la baixa mobilitat del mercat laboral espanyol. Malgrat que s’està a punt d’assolir la xifra dels 5 milins d’aturats, les reticències a canviar, no ja de país, sinó de comunitat autònoma, comarca o, inclús, ciutat, són importants (a l’Ara d’ahir diumenge s’hi feia un monogràfic sobre com trobar feina que ho detallava). Als països nòrdics i anglosaxons existeix, al meu entendre, una cultura de la mobilitat força més extesa. Potser és perquè aquí s’hi viu molt bé, no ho sé, però el cert és que molts llicenciats espanyols que tindrien l’oportunitat de tenir feina a fora, i molt més ben remunerada, no se’n van perquè els vincles amb l’entorn – amics, família o parella – són prioritaris. També existeixen les fronteres de l’idioma, que no s’han de subestimar. Pel que fa a si les diferències de renda entre països són un fre, jo crec que més aviat són un accelerador: si hom ha superat la barrera cultural, el fet d’emigrar a un país relativament més ric és una tendència natural. I en el marc de la UE, de moment, no es poden posar barreres a l’immigració de ciutadans europeus, i encara menys basades en la seva renda. Per tant, i concloc, crec que les principals barreres són psicològiques.

      Respecte al tema de l’harmonització fiscal, si observem la tendència dels tipus marginals dels principals impostos (renda, capital i consum), veurem que, des de l’entrada de l’euro, tots els països europeus hem tendit a convergir. Encara hi ha bretxes importants, com és l’impost de societats (a Irlanda crec que havia arribat a ser d’un 12%!), però crec que la tendència natural és a l’harmonització, ja que compartim un mercat únic. Això sí: estic d’acord que aquesta harmonització es faci a varies velocitats, ja que no és el mateix equilibrar Irlàndia i Suècia que Alemanya amb Croàcia, si finalment acaba entrant, que sembla que sí. Penso que a partir d’ara s’ha d’evitar començar la casa per la teulada, i en aquest sentit estic d’acord en una Europa a dues velocitats: és evident que no tots som iguals, i per garantir precisament la igualtat d’oprtunitats s’han de tenir en compte les principals diferències entre països, especialment perquè uns parteixen d’un nivell de riquesa molt superior als altres.

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers