Una mirada independent a l'economia internacional

Globalització i contracte social (I)

Quan experts, polítics i ciutadans reflexionem sobre la crisi econòmica, sempre arribem a un mateix lloc comú, independentment de les nostres preferències ideològiques: la democràcia actual s’ha vist superada per la dinàmica de les finances internacionals. Efectivament, si hi ha un leitmotiv que ha enllaçat les darreres grans crisis del capitalisme (la crisi del deute a Llatinoamèrica, la crisi financera asiàtica del 1997 i, especialment, la crisi econòmica actual) és l’antítesi entre un mercat global i una legislació que acaba allà on comença la frontera de l’estat veí. La ciutadania constata, impotent, com la capacitat de decisió dels governs cedeix progressivament davant els imperatius dels bancs d’inversió, les multinacionals i les institucions financeres internacionals. Cada vegada són més les veus, però, que clamen a favor d’un gir de 180 graus en la integració econòmica global, i no es tracta només de moviments socials, sinó experts i economistes que fins fa uns anys apostaven fermament pels beneficis de la globalització sense traves.

Així doncs, el gran repte del segle XXI serà reconciliar la profunda integració de les economies mundials  i la recuperació de la legitimitat ciutadana per avalar democràticament el procés de globalització econòmica. Però quines opcions són viables? És possible un govern global, amb institucions de control vinculants, que reguli les transaccions financeres i la circulació de capitals? O l’única manera de recuperar el control democràtic de l’economia és retornar a la preponderància dels estats-nació?

D’aquestes i altres qüestions s’ocupa l’economista Dani Rodrik (1957), catedràtic d’economia política internacional a la Universitat de Harvard, al seu darrer treball titulat “La paradoja de la globalización” (Antoni Bosch, Barcelona 2012). La tesi principal que se’n desprèn és que globalització màxima i democràcia són irreconciliables.

Rodrik fa un interessant repàs d’història econòmica, des del mercantilisme del segle XVII fins a la caiguda de Lehman Brothers, per tal d’argumentar la seva postura. Des d’aquesta perspectiva històrica, es constata que la globalització econòmica no ha estat un procés únic, lineal i irreversible que s’inicià amb el comerç transoceànic, com s’ha tendit a pensar. Al llarg dels darrers dos-cents anys hi ha hagut diferents onades globalitzadores, que s’han sostingut sobre fonaments ben diferenciats i que han fracassat degut a debilitats també genuïnes.

Per entendre els punts forts i febles dels processos de globalització, incloent l’actual, és imprescindible tenir en compte una eina teòrica fonamental en economia internacional, sorgida als anys vuitanta a partir dels treballs previs dels economistes Robert Mundell (1932, Universitat de Columbia) i Marcus Fleming (1911-1976, director del Departament de Recerca del FMI). Es tracta de la Trinitat impossible, o trilema de l’economia internacional:

El cèlebre trilema de l’economia internacional estableix que és impossible mantenir a la vegada les següents polítiques

Figura I. El cèl·lebre trilema de l’economia internacional estableix que és impossible mantenir a la vegada les tres polítiques macroeconòmiques. Font: elaboració pròpia.

Per il·lustrar aquests conceptes, vegem com ha evolucionat el trilema al llarg de la història econòmica recent. Després de l’etapa d’intens proteccionisme i recessió que significà el període d’entreguerres (1918-1939), i passat el conflicte de la Segons Guerra Mundial, el món visqué una era de creixement sostingut sense precedents entre el 1945 i el 1971.

Aquesta etapa estigué beneïda pels acords de Bretton Woods de 1944, on els principals líders dels països desenvolupats pactaren el funcionament de l’economia i crearen una sèrie d’institucions d’abast internacional amb l’objectiu de vetllar per aquesta: el GATT (pare de l’actual Organització Mundial del Comerç), el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Durant aquesta etapa l’economia global funcionà mentre es mantingué el següent equilibri:

1.  Control de capitals. Els estats exercien control i gravaven les transaccions financeres. Aquesta fou una condició bàsica per elaborar el nou escenari econòmic, en tant que els líders de Bretton Woods relacionaren la lliure circulació de capitals amb la volatilitat excessiva de les monedes nacionals, la qual repercutí sobre l’estabilitat del creixement econòmic i fou una de les causes de la crisi financera del 1929 i la posterior recessió.

2.  Tipus de canvi fix. Les monedes nacionals mantenien una equivalència fixa amb el dòlar, que era la moneda de referència. A la vegada, el dòlar mantenia una paritat fixa amb l’or: concretament, 1 onça d’or puar equivalia a 35$.

3. Política econòmica independent. Inspirats pels fonaments del keynesianisme, doctrina econòmica que dominà entre els anys 30 i els 70, la prioritat dels estats i de les institucions internacionals creades a Bretton Woods fou la d’assegurar el creixement econòmic i la plena ocupació dels països, per tal de generar un estat de benestar que allunyés a les masses de les tendències totalitàries que van fer estralls als anys 30. Això és el que s’anomena contracte social o pacte intergeneracional de la post-guerra. Així doncs, la política domèstica passà a ocupar el primer lloc en les prioritats de l’economia internacional. Per aquest motiu és imprescindible el punt 1: perquè els estats tinguin control complet sobre les seves economis és una condició sine qua non que els fluxos de capital estiguin regulats.

Imatge I. L'economista britànic John Maynard Keynes acompanyat dels representants de la URRS i Iugoslàvia, als acords de Bretton Woods (New Hampshire). Font: The Guardian.

Imatge I. L'economista britànic John Maynard Keynes acompanyat dels representants de la URSS i Iugoslàvia a Bretton Woods (New Hampshire, EUA) el 1944. Font: The Guardian.

L’objectiu estratègic de Bretton Woods era, a grans trets, no cometre els mateixos errors que durant el període d’entreguerres, el qual havia estat l’escenari nefast que propicià l’ascens dels totalitarismes. I es pot afirmar que aquest objectiu s’acomplí.

En el següent gràfic, extret del treball This Time Is Different (2008), dels economistes Carmen M. Reinhart (1955, Universitat de Maryland) i Kenneth S. Rogoff (1953, Universitat de Harvard), es mostra la relació entre el nivell de mobilitat de capitals (línia vermella) i el percentatge de crisis financeres (línia blava).

Observis la significativa diferència entre el període anterior i posterior a 1945. Durant l’etapa de Bretton Woods, la mobilitat de capital restringida, sumada també a l’absència de xocs externs (preus del petroli estables, inflació controlada i tipus de canvi fix), resultà en el període amb menys crisis financeres de la història recent.

Figura II. Relació entre la mobilitat del capital i el percentatge de crisis financeres entre el 1800 i el 2000

Figura II. Relació entre la mobilitat del capital i el percentatge de crisis financeres entre el 1800 i el 2000. Font gràfica: Reinhart i Rogoff (2008)

Però si el pacte de Bretton Woods funcionà tan relativament bé, per què acabà trencant-se? El creixement econòmic sostingut a pràcticament tots els països del globus (incloc també el continent africà i Llatinoamèrica) impulsà un increment del comerç mundial i de les transaccions entre diferents monedes. Indirectament, aquest major intercanvi de béns acabà recolzant-se en un creixent sector financer i de serveis, que s’establí a les ciutats de Nova York i Londres (vegis, a la Figura II, com la mobilitat de capitals ascendeix progressivament a partir del 1945).

D’altra banda, a principis dels anys setanta els Estats Units es van mostrar incapaços de seguir mantenint la paritat fixa entre el dòlar i l’or, per diverses raons: increment del dèficit fiscal i comercial, degut a la despesa ocasionada per la llarga Guerra del Vietnam, i decrement progressiu de les reserves d’or (en gran part per la compra massiva d’or per part d’especuladors financers a partir del 1968). El problema dels tipus fixes és la credibilitat; quan un banc central o un govern manté un tipus fix ha de ser capaç de vendre aquesta confiança als inversors i a la resta de governs. Una economia deficitària, en recessió i amb l’atur creixent, com fou la nord-americana a finals dels anys seixanta, era molt poc creïble que pogués mantenir una paritat amb l’or exactament igual que deu anys abans, quan el país creixia i tenia superàvit. Per força el dòlar s’havia de devaluar, és a dir – expressant-ho molt planerament – adaptar el seu valor a les noves condicions macroeconòmiques. I així ho feu el president Richard Nixon el 15 d’agost de 1971, trencant així un dels tres pilars macroeconòmics de Bretton Woods.

Des d’aleshores, l’escenari macroeconòmic s’ha capgirat. A partir dels anys setanta, i especialment entre la dècada dels vuitanta i els noranta, les economies occidentals s’han obert completament als fluxos de capital i han deixat flotar el seu tipus de canvi lliurement. La conseqüència ha esta el que D. Rodrik anomena la hiperglobalització: integració màxima de les economies mundials. La mort de Bretton Woods significà també la mort del keynesianisme com a doctrina dominant i el triomf de les teories monetaristes de l’Escola de Xicago (liderada per George Stigler i Milton Friedman). La conseqüència, a nivell d’economia internacional, fou el canvi en les agendes del estats: prioritzar la plena ocupació i el creixement econòmic ja no era l’objectiu, sinó que aquest esdevingué, per sobre de tot, la integració econòmica. Així doncs, els mercats, i no els estats, han sigut els responsables de la distribució eficient de recursos des dels anys vuitanta.

Els països que han seguit aquest joc, que són la majoria dels occidentals, s’han hagut de posar una “camisa de força daurada” (golden straitjacket, en paraules de Rodrik) per tal d’adaptar el nou ordre econòmic a tots els nivells, incloent l’estat del benestar, les polítiques d’ocupació, el mercat laboral, etc. Observant la Figura I, la conclusió seria que hem renunciat a la política domèstica a canvi de la integració econòmica. Dani Rodrik, però, actualitza el Trilema de l’economia internacional i el converteix en el Trilema de l’economia política:

Figura III. El Trilema de l'economia política internacional, segons Dani Rodrik.

Figura III. El Trilema de l'economia política internacional, segons Dani Rodrik. Font gràfica: Rodrik (2007)

Davant d’aquesta situació, Rodrik afirma que podem escollir entre tres models:

  1. Model d’hiperglobalització, com el què han seguit les economies occidentals a partir del anys 80. Es renuncia a la democràcia.
  2. Model de Bretton Woods, el qual no ha mort del tot. La Xina, per exemple, país que ha arribat a créixer a taxes del 13% els darrers anys ha aplicat i aplica un estricte control de capitals i manté la seva moneda fixa en relació amb el dòlar. Es renuncia a la hiperglobalització.
  3. Model de govern global. Sens dubte l’opció més utòpica, ja que significaria que tots els estats del món renunciessin a la seva sobirania. Potser la Unió Europea seria, salvant les distàncies, el què més s’assembla, ara per ara, a aquesta opció. Es renuncia a l’autodeterminació nacional (model de nació-estat tradicional).

L’article continuarà en una segona part, on s’exposarà la proposta de Dani Rodrik i el seu model de Capitalisme 3.0, que aposta per un retorn revisat al contracte social de Bretton Woods. També s’exposaran visions contràries, com la de l’economista Marc Levinson.

Fonts gràfiques:

Figura I - Elaboració pròpia.

Imatge I -The Guardian, 14/XI/2008. Enllaç: http://www.guardian.co.uk/politics/2008/nov/14/g20-summit-key-aims-imf

Figura II - Reinhart, C.M., i Rogoff, K.S.. This Time Is Different (2008). Enllaç: http://www.economics.harvard.edu/faculty/rogoff/files/This_Time_Is_Different.pdf

Figura III - Rodrik, D. The inescapable trilemma of the world economy (2007). Enllaç: http://rodrik.typepad.com/dani_rodriks_weblog/2007/06/the-inescapable.html

About these ads

5 Responses to “Globalització i contracte social (I)”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 91 other followers