Una mirada independent a l'economia internacional

Archive for ‘abril, 2012’

L’endemà de la relació entre Repsol i YPF: la indústria petrolera argentina de nou al mercat?


Tot just l’endemà que el govern argentí anunciés la nacionalització del 51% del capital d’YPF, en mans de Repsol, eKonomicus va oferir un primer anàlisi dels fets “a vista d’ocell”. És a dir, sense entrar en valoracions de cap de les parts. El context era confús. Fins i tot, una setmana després, encara queden molts fils sense lligar, però sembla que aquest “nacionalisme de recursos naturals” del que parlàvem tot citant a Michael Klare ha deixat a la presidenta Cristina Fernández en una posició bastant clara: tan pel que fa als arguments que llencen mitjans econòmics internacionals com pel fet que dia rere dia apareixen potencials socis capitalistes per a la nova YPF estatal, tot plegat deixa entreveure fins a quin punt les arques argentines necessitaven aquest impuls financer.

Argentina, en qüestió d’anys, ha passat de tenir un superàvit de producció d’energia respecte el que consumia a ser deficitària energèticament (alguns mitjans apunten a que ara utilitza un 15% més d’hidrocarburs dels que produeix). No ha estat mai un gran productor, i l’impacte d’aquesta situació sobre la caixa pública és considerable. Per a explicar què és el que ha portat el país fins aquí, el setmanari britànic The Economist reparteix les culpes: argumenta que, si bé és cert que Repsol-YPF hagués pogut invertir més en augmentar la producció i no només en mantenir-la, Argentina no ha aplicat mesures clau com per exemple reformar els forts subsidis al preu de la gasolina per a evitar tantes importacions (el cost de la gasolina importada és molt superior al preu de venda a les gasolineres).

Nacionalització d’YPF: Argentina està determinada a governar la política energètica


“Segons el nou ordre energètic internacional, els països es poden dividir en nacions amb excés d’energia o nacions amb dèficit d’energia”. Això ho argumenta Michael T. Klare, un dels principals experts mundials en política energètica, al seu llibre Planeta sediento, recursos menguantes (2008). Afegeix, a més, que la posició d’un país depèn fortament de les seves disponibilitats de recursos energètics o, si no és el cas, de la seva capacitat financera per adquirir-ne dels altres. Aquest paradigma sembla realment adient per a enquadrar la recent acció del govern argentí de quedar-se amb el 51% de Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF), la joia de la corona de la petrolera Repsol-YPF (que ara veuria reduïda la seva participació a l’empresa del 57% al 6%).

No és senzill analitzar la situació hores després que la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, hagi anunciat la nacionalització d’YPF. El seu discurs, però, il•lustra un fet de vital importància: Argentina és l’únic productor de petroli d’Amèrica del Sud que no gestiona per ella mateixa els recursos fòssils, element clau de la geopolítica mundial. Per tant, la política que intenta dur a terme Fernández respon al context que s’ha creat durant les darreres dècades, on les empreses petrolieres estatals s’han fet amb el control del mercat mundial de producció i distribució de cru. Ha passat així al continent americà: el govern de Veneçuela compta amb Petróleos de Venezuela SA (PdVSA); el de Mèxic amb Pemex; el de Brasil amb Petrobras; el d’Equador amb PetroEcuador.

Les eleccions franceses (I): Sarkozy i Hollande convergeixen en política fiscal


Nathalie Kosciusko-Morizet, actual Secretaria d’Estat francesa, va anunciar a principis de mes que “Al voltant de la meitat de les grans empreses del CAC 40 (índex borsari francès) no paguen impostos, servint-se de molt diversos artefactes fiscals” i que “Serà necessari reformar la fiscalitat de les grans empreses per obligar-les a pagar més, com correspon a la solidaritat nacional”. I és que a mesura que s’aproximen les dates de les eleccions presidencials franceses dels propers 22 d’abril i 6 de maig, es succeeixen els anuncis populistes tant deSarkozy com del socialista François Hollande. Es tracta de dos projectes fiscals paral·lels, però convergents, que tenen el mateix origen i la mateixa finalitat:

– L’origen: França fa més de 30 anys que no té un pressupost equilibrat.

– La finalitat: Per complir els projectes de convergència fiscal europea serà necessari pagar més impostos i/ó realitzar moltes retallades.

Les divergències entre els projectes de Sarkozy i Hollande són, a grans trets, que mentre l’actual president francès es vol centrar en la complicada tributació de les multinacionals, el projecte de Hollande és més simple: incrementar la fiscalitat directa i indirecta que afecta les grans empreses. En concret el líder socialista ha superat tots els pronòstics i ha anunciat diverses mesures sense precedents: Una taxa impositiva per a les llars que superin el milió d’euros d’ingressos anuals i un augment del tipus impositiu als ingressos provinents de capitals financers. I és que la setmana passada Hollande en la seva visita a Londres quasi declarà la guerra oberta al sector financer, i sobretot a l’anglès:

Volia venir aquí sobretot per dir que el sector financer ha d’estar al servei de l’economia per crear riquesa i no a l’inrevés”

L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:

http://emprenem.ara.cat/economiesdesordenades/2012/04/02/les-eleccions-franceses-i-sarkozy-i-hollande-convergeixen-en-politica-fiscal/

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers