Una mirada independent a l'economia internacional

El Banc Central Europeu, ancorat en l’estabilitat de preus enmig d’una caiguda industrial

Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu, dirigint-se als convidats del sopar organitzat per la Generalitat. Font gràfica: reuters

 

Tot i el rebombori que hi va haver a Barcelona a causa de la visita del Consell de Govern del Banc Central Europeu (BCE), tot i el desig d’impulsar un debat necessari entre creixement i austeritat econòmica, el màxim òrgan decisor de l’autoritat monetària no podia més que proposar i decidir entre tres alternatives: pujar tipus d’interès, mantenir-lo o baixar-lo. En aquesta ocasió, el Consell de Govern va decidir mantenir-lo igual, a l’1%, després d’analitzar únicament els nivells d’inflació a l’Eurozona actuals i esperats a mig termini. I així va finalitzar la trobada. Ningú s’esperava cap política extra, no entra dins la lògica ortodoxa del BCE.

Queda clar, per tant, que l’objectiu essencial (i, oficialment, únic) que persegueix el BCE és el control de la inflació i que la seva principal eina per fer-ho és el tipus d’interès de referència, al que el banc presta reserves a les altres entitats bancàries comercials. Veurem aquí, primer, quines són les motivacions que han portat al BCE a mantenir el tipus d’interès intacte i, posteriorment, en què consisteix la filosofia  d’aquesta institució, per què actua com actua i sembla que no es comporti de la manera que s’esperaria en una situació com l’actual.

Pressions inflacionistes inexistents: la producció industrial no para de caure

Així doncs, com ha trobat el Consell de Govern la inflació a l’Eurozona? Des de gener de 2011 fins a l’abril de 2012 (última dada coneguda), la inflació ha fluctuat entre el 2% i el 3%. Missió complerta, per part del BCE: està garantint l’estabilitat de preus força bé, tot i tenir en compte que la fita del BCE és que aquest índex no superi el 2%. Un augment del tipus d’interès només estaria justificat si el BCE preveiés que la inflació en els propers trimestres s’incrementi excessivament. A curt termini no és el cas, per això no ha calgut variar el tipus. De fet, fins i tot els podria haver baixat (algunes veus presents al lloc de reunió així ho demanaven). La raó és que la inflació va molt lligada a les expectatives de creixement de la regió, que són manifestament negatives.

L’indicador que s’acostuma a utilitzar per a lligar expectatives econòmiques i inflació futura a nivell d’Eurozona és l’índex de producció industrial (IPI). Els analistes econòmics consideren que l’evolució d’aquest indicador marca de manera bastant sòlida com són les pressions inflacionistes en una economia, ja que variacions a l’alça dels productes manufacturats o béns d’equipament fabricats pot portar a increments sobtats de la inflació si no s’hi actua. En el cas d’Europa, els dos gràfics del final de l’article sobre l’evolució de l’IPI són explicatius per sí sols. El que mostren és la variació que la producció industrial d’un mes concret ha tingut en front de la producció del mateix mes l’any anterior. En els mesos que portem de 2012, la producció de la majoria d’economies europees ha estat menor que la de l’any passat. El cas més dràstic és Espanya i només Alemanya ha aconseguit aguantar tot i que amb taxes de creixement molt minvants.

Per tant, el problema no és que no hi hagi perspectives inflacionistes, sinó que no hi ha ni perspectives de creixement o recuperació en els propers mesos. No és per menys, ja que són nombrosos països els que han caigut en recessió.

Ni creixement ni ocupació: el BCE sense possibilitat política d’allunyar-se de l’estabilitat de preus

Una baixa dels tipus d’interès del BCE hagués contribuït a girar la tendència, per exemple, de l’IPI o d’altres indicadors econòmics? En certa mesura sí, tot i que amb efecte limitat ja que els tipus d’interès no havien estat mai tan reduïts. Probablement farien falta altres mesures però, sota el marc actual, poca cosa més podria proposar Mario Draghi, el governador del BCE, que estigués a les seves mans. Com dèiem, el mandat del BCE és garantir l’estabilitat de preus i, per tant, qualsevol moviment del tipus d’interès ha de venir motivat exclusivament per actuar contra la inflació. Si aquesta és alta, el BCE pujarà el tipus d’interès per a rebaixar-la, i viceversa.

És a dir, dins el procés intern de decisió del BCE, no hi ha cap altra variable que hi jugui cap paper més que la inflació (per això l’antic governador Jean Claude Trichet va ordenar una desastrosa pujada de tipus d’interès tan al 2008 com al 2011, desatenent el context econòmic). A la pràctica no els importa ni la prima de risc, ni la solvència del sector bancari o públic, ni la taxa d’atur. En comparativa, la Reserva Federal dels Estats Units (que té la mateixa funció que el BCE) sí que considera aquest darrer tema: el seu mandat no només és estabilitzar els preus, sinó també garantir la plena ocupació al país (a la pràctica, consisteix a fixar unes taxes d’atur desitjables, actualment entorn al 6%).

Què li queda al BCE? Per exemple, s’ha reclamat una major intervenció del BCE als mercats de deute, ja que seria una acció (no-ortodoxa) que ajudaria a enfortir la posició dels Estats més febles als mercats de capital. Però els estatuts del banc no ho permeten. De fet, Jean-Paul Fitoussi, un dels principals economistes francesos del moment i assessor del futur president François Hollande, ho explicitava d’una manera claríssima (tot i que un pèl exagerada) en una entrevista a La Vanguardia: “si Draghi ordenés la compra de deute emès pels governs, podria anar directament a la presó”. És a dir, actualment no hi ha més marge per al BCE sense que provoqui un greu conflicte entre els membres del Consell de Govern (un Nord fidel al mandat i un Sud desitjós d’alleugerir la corretja). Al cap i a la fi, el mandat del BCE no és més que el reflex de la política i pensament imperants a Europa en la darrera dècada. El canvi en la forma d’actuar, si ha de venir, no pot venir més que d’un canvi polític a la UE.

Font dels gràfics: eKonomicus amb dades de tradingeconomics.com

-

About these ads

3 Responses to “El Banc Central Europeu, ancorat en l’estabilitat de preus enmig d’una caiguda industrial”

  1. Juli Maestre Ceriola

    Es confirma que la direcció económica de Europa es correspon amb una visió ideológica de caire conservador acèrrim, que no dona esperança a ls mil-lions d’europeus que es troben en una situació desesperada. S’albiren greus problemes d’ordre social, dels que en serà responsable aquesta política gasiva, autodestructiva, miop.

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers