La depreciació implícita: una solució parcial però efectiva

Una de les crítiques més generalitzades cap a l’Euro és que, d’ençà de la integració monetària, les economies europees amb més necessitat de guanyar competitivitat no han disposat de l’eina més automàtica, la devaluació competitiva, en tant que aquesta possibilitat únicament a mans del BCE.

Devaluar la moneda significa fer aquesta perdi valor nominal respecte a una moneda de referència. El concepte difereix la deprecació només perquè una devaluació la du a terme directament el Banc Central, mentre que una depreciació és simplement el fet que una moneda perdi valor. Per exemple, quan es compara l’euro i el dòlar, sempre es diu que l’euro està apreciat respecte al dòlar, i que aquest està depreciat respecte a l’euro.

Què implica una devaluació? Potencia les exportacions, en tant que els béns i serveis produïts al país esdevenen automàticament més barats que a l’estranger; paral·lelament, també encareix les importacions. Aquest punt s’ha de tenir especialment en compte, ja que els estats europeus són energèticament dependents. Devaluar la moneda d’un estat implicaria haver de pagar més per importar petroli o el gas, fet que encariria el procés productiu i aquest cost repercutiria finalment sobre el preu dels productes.

Sense la devaluació competitiva, les úniques vies a partir de les quals es pot guanyar competitivitat són les següents:

1. Reducció del costos laborals. És a dir, com que el cost d’un treballador acaba repercutint sobre el cost del producte, reduint aquest primer s’aconsegueix abaratir també el segon. D’ací els dolorosos ajustos i reformes que estan patint els ciutadans de països com Grècia, Portugal, Itàlia o Espanya. Els costos socials d’aquesta via són, doncs, increïblement alts ja que, intuïtivament, com més pobre esdevé el país més competitivitat relativa s’assoleix; és el que s’anomena devaluació interna.
2. Generar un model productiu basat en la producció de béns i serveis amb un alt valor afegit, impulsar sectors estratègics basats en l’economia del coneixement i generar capital humà altament qualificat.

Els estats que van optar pel punt 2 (Alemanya, els Països Baixos, Finlàndia, Suècia o Dinamarca), no només han aconseguit sortir de la crisis més ràpidament, sinó que la seva economia està, altra vegada, recuperant la senda del creixement. Això, però, no els ha sortit gratis. Per posar un exemple: a principis de la dècada passada l’Alemanya de Gerhard Schröeder va aplicar l’anomenada Agenda 2010, enfocada a reduir l’atur i incrementar la massa laboral activa després del xoc de la reunificació. Això s’assolí gràcies a un impopular programa de reduccions en les prestacions de salut, reestructuració laboral, retallades d’impostos i reforma del sistema de pensions que li va costar a Schröeder la reelecció el 2005.

Altres factors, com mantenir els salaris lligats a la productivitat o l’elevada  inversió en R+D, no només a gran escala sinó per part de les petites i mitjanes empreses, ha garantit que aquests països comptin amb un teixit industrial sòlid, que permet absorbir l’ocupació procedent dels sectors amb menys perspectives de creixement.

Els països de la perifèria, en canvi, al no canviar a temps el model productiu i reduir a marxes forçades la seva base industrial en pro d’altres sectors, com el de la construcció, no els ha quedat més remei que optar per la devaluació interna.

Existeix, però, una altra alternativa a la devaluació competitiva i que no requereix la sortida de l’Euro: la depreciació implícita. Si els països del bloc més competitius de l’Eurozoan assumissin uns costos del treball més elevats i permetessin un major grau d’inflació (per exemple, incrementant els salaris, l’IVA i els impostos especials), els països de la perifèria esdevindrien, automàticament, més competitius.

Es tracta d’una solució parcial però que sens dubte estimularia les economies deprimides del sud i els permetria aplicar ajustos menys severs i incisius a costa del benestar dels treballadors i dels consumidors. Una solució, però, que implicaria una major flexibilització dels criteris que actualment es decideixen des de Frankfurt.

Aquesta primera dècada d’integració monetària ens ha ensenyat que és complicat, si no impossible, acomplir fites com el creixement econòmic sostingut o la plena ocupació sense disposar d’una política econòmica completa que camini sota el paraigües d’uns objectius econòmics comuns. De la cimera del 23 de maig no només haurà de sorgir un pla d’acció que permeti a cada estat aplicar amb urgència les polítiques més adequades a la seva realitat econòmica (incloent els estímuls fiscals), sinó que s’haurà de revisar amb profunditat el paper d’institucions com el BCE, que haurà de sobrepassar les actuals funcions per tal d’incidir més directa i decisivament en una política econòmica real enfocada a recuperar el creixement perdut, tal i com ho està fent la Reserva Federal als Estats Units.