El Líbor, l’Euríbor i els Tresorers

Article de Francesc Ballesté (agost 2012), economista (UB) i PAD-Esade

El recent escàndol en la manipulació del Líbor per part de Barclays i les seves repercussions en l’Euríbor podria portar-nos a pensar que les nostres hipoteques quotidianes, les de les famílies, es podrien haver vist també afectades per aquesta manipulació, ja que els tipus d’interès de les hipoteques van referenciats a l’Euríbor.

Les autoritats han fixat una multa a Barclays de 363 milions d’euros, però cap d’aquests milions va destinat als particulars, de forma que les autoritats deuen pensar que si bé s’han manipulat els tipus d’interès, aquests no han afectat les hipoteques. La multa es repartirà entre l’Autoritat britànica de Serveis Financers (FSA, 74 milions) i la resta anirà als Estats Units: al Departament de Justícia nord-americà (128 milions) per aturar un procediment, i a la Comissió reguladora del mercat d’opcions i futurs (160 milions).

Ara bé, ens preguntem si les autoritats que han fixat aquesta multa tenen raó quan consideren que només són els bancs els qui s’han vist perjudicats. Intentarem esbrinar com és possible que la manipulació del Líbor no hagi tingut repercussions en l’Euríbor i en les hipoteques que hi són referenciades.

Els bancs han de fer públics els tipus d’interès que els apliquen les altres entitats financeres quan els donen crèdit. El fet és que Barclays modificava aquests tipus a la baixa, per donar una imatge de solvència i fortalesa que en realitat no tenia, és a dir, feia veure que els altres bancs li cedien diners a preus baixos. A Anglaterra el Líbor es fixa a partir de les dades que diàriament faciliten els principals bancs a l’Associació de Banquers Britànics, i òbviament el pes ponderat de Barclays dins d’aquest grup és prou important com per afectar els resultats. Ara bé, si el Barclays manipulava a la baixa el Líbor, en el suposat cas de que això afectés al mercat hipotecari, estaria afavorint als que tenen hipoteques. I sempre i quan la baixa del Líbor tingués una correlació directa amb l’Euríbor això afavoriria també a les hipoteques referenciades a l’Euríbor.

Però…i si fos al revés? I si la correlació fos inversa? És a dir, si quan baixa el Libor puja l’Euríbor? Aleshores, sí que estaria perjudicant les nostres hipoteques. Per tant, el primer que hem de veure és quin tipus de correlació hi ha entre el Líbor i l’Euríbor.

El més pràctic per respondre a aquesta qüestió és donar un cop d’ull al comportament d’ambdues variables.

–

Tipus d’interés (dades de l’últim día de cada mes)

Font: Banco de España (Estadísticas complementarias – julio 2012)

Els gràfics mostren que la correlació entre ambdues variables és realment molt baixa. És a dir, que el comportament d’una no afecta gaire al comportament de l’altra. De forma que són altres factors els que incideixen amb més força sobre cadascun dels dos tipus d’interès. Per exemple, els diferents graus de liquiditat de cada sistema (Europa/Anglaterra), el grau d’intervenció dels respectius bancs centrals i els tipus d’inflació, entre altres magnituds de l’economia general de cada país.

Per tant, la primera observació sobre el comportament i la evolució de les dues magnituds ens encamina a pensar que les autoritats tenien raó sobre el fet de que una manipulació del Líbor no afecta significativament a l’Euríbor.

D’altra banda, les hipoteques solen estar referenciades a l’Euríbor a llarg termini (6 o 12 mesos), mentre que les operacions interbancàries es fan en la seva gran majoria a terminis molt curts, i el gruix més gran es concentra en les operacions a un sol dia, com es pot apreciar en la següent estadística.

–

Mercat interbancari espanyol.- Dipòsits interbancaris

Imports negociats en el dia.

Font: Boletín de Operaciones (Banco de España)

De forma que aquesta segona observació en relació als terminis, també ve a reforçar la idea que la manipulació dels tipus a molt curt termini no afecta als tipus a llarg termini, que són la referència per a les hipoteques.

I amb aquestes dues reflexions podriem concloure que les autoritats tenien raó quan han considerat que les hipoteques no havien estat afectades pel tema en qüestió.

Ara bé, encara que suposi canviar de tema, a la vista d’aquestes dades, el lector encuriosit s’haurà preguntat per què en la tresoreria dels bancs es concentra aquest gran volum de contractació a un dia, i en canvi no hi ha gaire volum en la resta de terminis?

Els tresorers dels bancs tenen la missió d’equilibrar el balanç des del punt de vista dels venciments de l’actiu i del passiu. El “balanç per venciments” se’n diu. Un dels molts informes que cal facilitar periòdicament a les autoritats de control és el balanç del banc dividit en seccions per terminis: Actiu i Passiu amb venciment inferior a 1 mes, el mateix a 3 mesos, a 6 mesos, etc… fins a més de 5 anys.

I cadascuna d’aquestes seccions ha d’estar equilibrada en volums per sí mateixa. I és lògic que això sigui així, sinó tracteu d’imaginar-vos un banc on tot el seu actiu fossin hipoteques a quinze anys, i el seu passiu fossin només comptes corrents a la vista o dipòsits a 3 mesos. Quan els clients de passiu vinguessin cada dia o als tres mesos a retirar els dipòsits, el banc no els hi podria retornar perquè els diners estarien en les hipoteques a quinze anys. O imagineu-vos a l’inrevés, un banc que només tingués dipòsits a llarg, a tres anys per exemple, pels quals s’ha compromès a pagar un determinat tipus d’interès. I en canvi es dediqués a donar crèdit de circulant a les empreses, pòlisses a 3 mesos. Al venciment de les pòlisses, les empreses tornarien els diners dels crèdits. I què faria el banc amb la nova entrada de diners? Encara que renovés les pòlisses o els col·loqués en altres actius no pot saber a quin tipus d’interès els col·locaria perquè dependrà del mercat d’aquí a tres mesos. De forma que es pot trobar que hagi de renovar les pòlisses a un tipus d’interès inferior al que s’ha compromès amb els dipòsits. I aquest risc el tindria cada tres mesos durant tres anys.

Per tant, és important que cada massa d’actiu del balanç estigui equilibrada en terminis amb la seva coexistent del passiu. Per a equilibrar “masses” a mig i llarg termini els tresorers dels bancs disposen de diversos instruments financers i no els suposa gaire problema, a més, les masses a mig i llarg termini solen ser molt estables; en canvi, equilibrar el dia a dia sí que és més problemàtic, perquè les variacions puntuals d’efectiu cada dia en el conjunt dels centenars o dels milers d’oficines que té un banc és totalment imprevisible.

El tresorer a la seu central del banc disposa d’una pantalla on va veient com evolucionen les entrades i sortides de diners durant el dia. A les resultes d’aquest flux de diners, determina si té necessitat de demanar diners per a equilibrar el balanç, o a l’inrevés, li sobra liquiditat que pot oferir a altres bancs, i de passada guanyar uns interessos. Si per exemple veu que necessita 1 milió d’euros, envia una ordre on-line dient que està disposat a pagar el 0,60% d’interès (anual) per un préstec de 1 milió a 1 día. Aquestes ordres on-line es reben en una central al Banc d’Espanya, pel cas espanyol, i són vistes per tots els bancs. Si a l’altre banda hi ha un banc ofertor que li sembla bé el tipus d’interès (i també li sembla bé la solvència del banc que demana), aleshores es tanca l’operació.

Si el banc que demana veu que van passant les hores i ningú li accepta l’operació, a mida que passa el matí pugen el tipus d’interès perquè té l’obligació de tancar el dia amb el balanç equilibrat, i a vegades al final del dia es veuen obligats a oferir un tipus d’interès força alt (veieu per exemple el pic de la primera gràfica).

Però en contrapartida, el tresorer que està en posició d’oferta té la possibilitat de guanyar uns diners prestant. Si espera massa durant el matí pot ser que al final del dia altres oferents s’avancin i es quedi sense un préstec. Quedar-se amb diners sense haver-los invertit és mala imatge pel tresorer, per això també té la necessitat d’equilibrar. És a dir, que el joc que juguen els tresorers cada dia és ben bé un joc de pòquer on cal molta sang freda, perquè els milions d’euros van que volen. Tot i així, actualment les operacions es fan on-line mitjançant la pantalla i això et dóna un cert marge per pensar, però fins fa molt poc, això es feia per telèfon, i s’havia de respondre al moment, la qual cosa generava situacions d’autèntic estrés, dir “sí” o “no” en una fracció de segon suposava guanyar o perdre molts diners. Les converses per exemple eren així de curioses:

“Et van bé 2 milions a un dia al 0,80?”

 “Sí”

“D’acord. Anotat”

Cap diàleg, sense codis ni claus, només la paraula del tresorer. Ara bé, això sí, aquestes converses es gravaven.

Òbviament, les sales de tresoreria estaven molt ben protegides amb tota mena de controls de seguretat, no fos cas que algú es colés fora d’hores i fes de les seves; però per altra banda, hi han situacions en que els controls s’han de suavitzar, com per exemple, quan la senyora de la neteja ha de fer la seva feina, aleshores els controls es relativitzen momentàniament; i així va a arribar a ser famós, ho creieu ó no, a Barcelona el cas d’un banc (no direm el nom) que quan la senyora de la neteja estava fent la seva feina i va sentir sonar el telèfon, amb la més bona de les intencions, el va despenjar i quan va sentir el que li deien: “¿Te irían bien cinco millones para mañana al 0,60?”, va respondre amb tota la sinceritat del món: “Pues me irían muy bien, majo”. I la operació es va tancar perquè estava perfectament enregistrada.