“Era bonic, però no era correcte”.

Amb aquesta frase el Dr. Olivier Blanchard (Amiens, 1948) va sentenciar la política econòmica errònia que va conduir a la crisi financera actual. Van ser uns anys, els de finals de la década dels 90 i principis dels 2000, en què es seguí la dinàmica d’un objectiu – un instrument (“one target-one tool”); una visió definitivament massa simplista, que va caure pel seu propi pes juntament amb Lehman Brothers el setembre del 2008.

El Dr. Blanchard a l’auditori de “La Caixa” el passat 17 de setembre. Font: La Vanguardia.

Blanchard, reputat acadèmic, professor del Massachusetts Institue of Technology (MIT) i actualment economista en cap del Fons Monetari Internacional (FMI), compartí aquesta i altres reflexions a l’auditori de “La Caixa” el passat 17 de setembre, acompanyat pel seu il·lustre deixeble el Dr. Jordi Galí (Barcelona, 1961), en una conferència titulada “Rethinking Macroeconomic Policy: a view From The Trenches”; unes reflexions que, altrament, feu a títol personal i no amb “el barret” de la institució monetària.

El professor en excedència del MIT reconegué que, durant molts anys, mentre l’economia funcionava, els principals responsables polítics i econòmics del món van viure en una bombolla d’ingenuïtat fins que la crisi financera desmuntà algunes fonaments que es creien sòlids i plenament assentats. El primer, esmentat abans: no és correcte intentar assolir un  sol objectiu amb només una mesura econòmica.

L’exemple més clar és el control de la inflació a partir de l’ajust del tipus d’interès, política que, altrament, és característica del Banc Central Europeu (BCE) fins al moment. Però el tipus d’interès no únicament afecta el nivell de preus, sinó que és l’element que determina el preu del diner i, per tant, la facilitat de crèdit, que pot desembocar (com ha estat el cas, la darrera dècada) en bombolles d’actius com la bombolla immobiliària. L’argument de Blanchard és que, a partir d’ara, caldrà abordar objectius múltiples però interconnectats (nivell de preus, massa monetària, bombolles d’actius) a partir també d’instruments múltiples. Respecte a la política fiscal, Blanchard comentà que havia estat un error deixar-la en mans, únicament, de l’evolució dels estabilitzadors automàtics (subsidis d’atur i transferències de renda entre estat i ciutadans), i que a partir d’ara caldria abordar-la de forma més activa, seguint la lògica dels múltiples instruments.

Una altra lliçó important que es deriva de la crisi és que no és eficient intervenir tan sols en un mercat (per exemple, el de l’habitatge) per pal·liar un problema d’abast global, com fou el dels actius tòxics. Els mercats financers poden “portar-se malament”, i per tant és imprescindible, a partir d’ara, prevenir abans de curar a partir de mesures d’avantguarda com les macro-prudencials, un avenç respecte a les eines tradicionals, també anomenades micro-prudencials. Les mesures macro-prudencials pretenen abordar el mercat financer de forma més sistèmica i holística, a partir d’institucions d’abast mundial que actuïn coordinadament i anticipada amb els principals agents del mercat financer. Per a saber-ne més, és útil consultar aquesta nota de l’FMI.

D’altra banda, Blanchard posà èmfasi en diferenciar entre la crisi financera, amb origen als Estats Units i detonat per les hipoteques subprime a l’estiu del 2007, i la crisi europea, independent de la primera. L’economista francès es posicionà a favor de crear un fons comú a nivell dels 27 països de la Unió (que podria ser d’un 1% del PIB de cada estat membre) per tal de generar un sistema de transferències de riquesa en temps de necessitat econòmica. Aquest fons seria solidari, i per tant no es tractaria de préstecs a retornar, com és el cas de l’actual Mecanisme d’Estabilitat Financera implantat el passat mes de juliol.

Blanchard es mostrà favorable a una política més intervencionista per part del BCE, referint-se a la compra de deute dels països de la perifèria, encara que aquesta acció derivi en pèrdues per a la institució monetària (recursos propis negatius). Per a l’economista en cap de l’FMI, un Banc Central es pot permetre el luxe de comptabilitzar pèrdues en situacions de crisi com l’actual, a diferència d’una empresa o un banc privat. En un debat posterior amb el professor Jordi Galí, director del Centre d’Investigació en Economia Internacional (CREI), aquest puntualitzà que els temors a un increment de la inflació per part del BCE són infundats, ja que l’auge del nivell de preus va estretament relacionat amb l’increment de l’activitat econòmica; en plena recessió, doncs, no és lògic témer per l’auge del nivell de preus.

Per últim, i centrant-se en el problema de l’atur a l’estat espanyol, Blanchard comentà que les darrers mesures adoptades pel govern central van en la direcció correcta, tot i que, mentre que aquestes no vagin acompanyades d’un increment de la producció i de l’activitat, no hi haurà una millora substancial en el nivell de desocupació.

Imatge: La Vanguardia

Articles relacionats:

EL PERIÓDICO (17/09/2012): “Blanchard propone un sistema de transferencias anticrisis en la zona euro”

DIÁLOGO A FONDO (23/03/2012): “Macro… ¡¿qué?!” Lo último en estabilidad financiera”

FINANZAS.COM (17/09/2012): “Blanchard defiende un fondo común en la UE para combatir “shocks” económicos”.

LA VANGUARDIA (17/09/2012): “Blanchard aboga por que la deuda de los países no supere el 40% del PIB“