Probablement el titular sigui exagerat, però avisa de la complexitat que pot adquirir la política de tipus de canvi en un país, com en aquest cas, Austràlia. Mitjans de comunicació financers, com Bloomberg o Reuters, s’han fent ressò de l’enorme descontrol que pateix el dòlar australià. I no només a causa dels canvis recents (oscil·lacions a la baixa i a l’alta molt brusques en pocs dies), sinó tenint en compte el comportament dels darrers anys. Aquest és el preu que cal pagar, s’acostuma a sentenciar, quan més del 25% de les teves exportacions van íntegrament destinades a un gegant com és la Xina.

Austràlia ha experimentat els darrers anys un boom miner. Cada cop eren més els vaixells que sortien dels ports australians carregats de ferro en direcció a les grans economies emergents, sobretot a una Xina que ha passat d’un rol bàsicament exportador a ser una de les principals fonts de demanda mundial (a principis dels 90 tan sols representava el 3% de els importacions mundials i al 2011 ja era el 12%). En aquest cas, les exportacions d’Austràlia a la Xina s’han multiplicat per 2 des de l’any 2008 i el país creixia al ritme que ho feia el preu dels recursos naturals. Com sentencia Monami Yui a Bloomberg, “el ferro australià anava destinat a tot, des de gratacels a Shanghai fins als vaixells construïts a les drassanes de Dailan”. I aquest període ha coincidit amb una brutal apreciació del dòlar australià com cap altra moneda ha fet, tal com es veu al gràfic al final de l’article.

Mal holandès o Xina-dependència?

Aquesta apreciació de la divisa es podria incloure com un altre cas del que els economistes anomenen “el mal holandès”. En poques paraules: el brusc increment de les exportacions degut a l’explotació de recursos naturals en un país té com a conseqüència un augment general de la inflació i del valor de la divisa (és a dir, s’aprecia, es torna més cara en comparació a altres monedes, fent que els productes siguin més cars per a compradors exteriors). Aquesta sobrevaloració de la moneda, al seu torn, perjudica als altres sectors exportadors, que els resta competitivitat i porta l’economia a l’estancament. Investigacions recents (com la dels economistes Cabrales i Hauk), però, han demostrat que aquells països amb institucions democràtiques i civils de qualitat poden evitar en bona mesura els efectes d’aquest mal holandès. En el cas d’Austràlia, així ha estat en bona part, tot i que la seva divisa ha acabat sent una de les més cares de tot el món desenvolupat.

On està llavors l’inconvenient? Doncs en el fet que la majoria de la producció va destinada a un únic client. Repetim: més del 25% de les exportacions van destinades a la Xina (i aquesta és una xifra realment alta). Aquest inconvenient no es convertiria en problema greu mentre es continués exportant cap a la Xina. Però en quant la Xina ha començat a presentar problemes de creixement, l’escenari ha canviat completament i s’ha acabat convertint en un problema. A la Xina, la producció industrial ha crescut al menor ritme registrat en 3 anys i, en particular, la manufacturera es preveu que disminueixi el proper mes per onzè cop consecutiu, sempre citant a Bloomberg. La demanda de ferro i altres recursos ha baixat, aquests mercats van de capa caiguda i Austràlia ho pateix.

Només la recent notícia que el govern xinès invertirà fortament en un nou programa d’infraestructures pot animar a l’alça de nou el mercat de les matèries primeres com el ferro, fet que redundarà positivament a Austràlia i a retornar estabilitat a la seva divisa. Queda clar, però, que l’estímul no prové de la pròpia Austràlia, sinó de la Xina.