Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘dòlar’

Decisió històrica: Japó deprecia la seva moneda


Japó ha pres la decisió d’intervenir en el mercat de divises i depreciar el ien, per primera vegada des de 2004. L’objectiu que persegueix el govern nipó és defensar la seva moneda i frenar la seva apreciació enfront el dòlar, que cotitzava a nivells rècord en més de 15 anys. El ministre de Finances Yoshihiko Noda i el Banc del Japó (BOJ) van confirmar la intervenció, que ha provocat una apreciació del dòlar i un fort repunt de la Borsa de Tòquio.

Abans de la intervenció, el dòlar cotitzava a 82,87 iens, el nivell més alt des del maig de 1995, i, minuts després, s’apreciava fins als 84,36 iens, mentre el Nikkei, que va obrir a la baixa, s’enfilava un 2,34% en només 24h.

Encara que no han precisat l’escala de la intervenció, el ministre de Finances va confirmar que va ser duta a terme pel Japó de forma unilateral mentre el BOJ, en un comunicat, expressava el seu desig que aquesta mesura contribueixi a un tipus de canvi estable. El Sr. Noda va indicar que “Japó no pot tolerar els efectes de l’apreciació del ien en la seva economia” i va assenyalar que podrien prendre mesures addicionals si ho consideren necessari. A més, el Sr. Shirakawa, governador del BOJ, va indicar en el comunicat que hi ha hagut incerteses, especialment per a l’economia nord-americana, que han provocat inestabilitat en els mercats de divises.

La intervenció s’ha ordenat l’endemà que el primer ministre japonès, Naoto Kan, superés una elecció interna en el seu partit i fos confirmat al capdavant del Govern. Fins ara, Kan s’havia mostrat reticent a una intervenció, que afavoria el seu oponent en l’elecció, Ichiro Ozawa, tot i que sempre havia assegurat que prendria mesures en cas necessari per donar suport al ien. Les multinacionals nipones han acusat la ràpida apreciació de la seva divisa des del inici de la crisi econòmica, que fa les seves exportacions menys competitives, és per això, que des de fa temps els empresaris japonesos, sobretot Toyota i Cànon, reclamaven al govern una intervenció per frenar l’apreciació del ien.

Altres fonts del govern apunten que el principal problema no és la cotització del ien en si, sinó la volatilitat del seu canvi. A més, el principal motiu de la revalorització de la moneda japonesa és la poca confiança dels inversors internacionals en altres monedes com el dòlar o l’euro, el que al Japó li ha portat més problemes que beneficis, degut a la importància del seu sector exportador.

El comerç al mercat mundial de divises ascendeix fins als 4 bilions de dòlars diaris


És ben sabut que la força dels mercats financers és la que dirigeix l’economia mundial. A aquesta idea, ara se li poden posar dades que són indiscutibles: segons una enquesta que realitza el Bank of International Settlements (BIS) als mercats internacionals de divises, feta cada 3 anys, el volum diari d’intercanvi de divises en tot el món ascendeix als 4 bilions de dòlars (en nombres americans, 4 trilions). Aquesta xifra, que al cap de l’any equival a diverses vegades la producció econòmica total mundial, suposa un màxim mai aconseguit.

Les causes a llarg termini (hi ha hagut un canvi brutal en poques dècades), segons els analistes del BIS, es poden situar en un generalitzat increment de les inversions gràcies a la caiguda de fronteres econòmiques i l’aparició de nous mercats: han aparegut economies emergents i països especialitzats en la indústria dels béns de consum, alhora que el progrés informàtic ha permès tenir tractes comercials amb aquest entorn de forma molt senzilla i pràctica. Cal tenir en compte que el simple fet de comprar/vendre un bé o servei d’altres països ja implica intercanviar diners d’una moneda a una altra.

Paral•lelament, també cal buscar causes d’aquesta expansió a curt termini, ja que l’última enquesta realitzada registrava uns intercanvis de divises un 20% menors. La crisi econòmica, precisament, ha propiciat aquest augment. D’una banda, els inversors que s’allunyen de sectors en recessió, com és el sector immobiliari o la borsa de valors, es refugien en els fons de mútues. L’estratègia principal que regeix les inversions de les mútues es basa en la realització d’apostes i especulació sobre les divises, sobretot als Estats Units (allà, representen 42.000 milions de dòlars). D’altra banda, s’està donant un flux intens de capital cap a les economies emergents provinent d’Europa, Estats Units i Japó, on l’economia està encara paralitzada i no es generen dividends. Aquest transvasament de capital genera intercanvi de divises en el seu procés.

D’aquesta manera, aquests intercanvi monetari s’està començant a centrar en divises que fins fa poc no tenir un paper excessivament important: la rúpia de l’Índia, el iuan xinès o el real brasiler. Tot i això, el panorama segueix totalment dominat per dos monedes, el dòlar i l’euro, respectivament. Així, un 85% dels intercanvis correspon al dòlar i un 39% per l’euro (aquest índex és sobre 200% ja que en qualsevol intercanvi hi ha involucrades dos divises).

El resultat de tot això: un increment desmesurat de l’especulació, una major impredictibilitat de les monedes i una inestabilitat que acabaran pagant els més vulnerables a aquests moviments, com són els països en vies de desenvolupament.

Londres és la plaça financera que concentra la major part de transaccions de divises

Tot i la forta recessió, el dèficit fiscal de l’Estat o les recents eleccions que han portat a un govern de coalició teòricament dèbil, la plaça financera més forta pel que fa a intercanvi de divises segueix sent Londres. Més concretament, la City de Londres, dotada d’un poder econòmic sense precedents.

En total, el Regne Unit concentra el 37% de totes les transaccions realitzades al mercat mundial de divises. Li segueixen els Estats Units, amb un 18%. Molt més lluny es situen Japó (6%) i Singapur, Suïssa i Hong Kong (5% cadascun).

La preferència pel risc financer encara no ha recuperat la normalitat


Durant les últimes setmanes les principals borses mundials han repuntat, però l’índex Standard & Poor’s 500 (S&P 500) segueix caient un 9% aquest any, respecte al valor màxim d’abril. Tot i això, Richard Barley, del Wall Street Journal, comenta com els mercats crediticis europeus han millorat, on la crisi del deute s’ha cobrat de moment un alt peatge amb Grècia.

Markit iTraxx Senior Financials
És curiós veure com l’índex iTraxx Europe, basat en 125 bancs i asseguradores, i l’índex iTraxx Senior Financials, paràmetre per mesurar el risc sistèmic de bancs i asseguradores, s’ha reduït a tant sols un 0,08%, quan fa poc era d’un 0,63%. Per tant, sembla que el Sr. Barley té raó i el mercat creditici s’està allunyant del precipici en el qual està immers. Tot i això, molts operadors financers encara posa de relleu el baix nivell de les operacions del mercat.
També és preocupant el baix nivell de rendibilitat dels bons governamentals dels EEUU, Alemanya i el Regne Unit (entre el 0,5 i el 0,75% inferior als de començaments d’any). Això reflexa un període de baixa inflació i baix creixement, sobretot causat, segons molts experts, a la negativa de molts inversors a entrar al mercat d’accions.
Segons dades de l’Investment Company Institute, des del 2009, els inversors nord-americans han retirat 1.700 milions de dòlars nets de fons d’inversió en accions, mentre que s’han col•locat 545.000 milions de dòlars en bons de l’estat. La conclusió és, per tant, que la gana pel risc encara li queda un troç per a recuperar la normalitat.

Krugman preveu un futur negre per a Europa


Paul Krugman, Premi Nobel d’Economia el 2008 i professor a la Universitat de Princeton, és una persona donada a sortir als mitjans de comunicació. Fruit d’això, són segurament el seu blog al New York Times, les nombroses entrevistes que sol concedir i els 21 llibres tant científics com de divulgació publicats.

L’últim exemple, però, és segurament les declaracions fetes el passat 11 de Juliol en un article d’El Pais, on comenta “No em sorprendria veure a un o dos països forçats a sortir de l’euro”. “Crec que hi ha una possibilitat plausible que Grècia es vegi obligada a sortir [de l’euro] i aquest contagi provocaria seriosos problemes en tots els altres, especialment a Portugal, i després possiblement Espanya i Irlanda es veurien atrapades”

Krugman està mantenint un dur enfrontament intel·lectual i dialèctic contra els qui defensen que ha arribat l’hora d’imposar l’austeritat als comptes públics, tot retallant les despeses estatals, després dels estímuls massius que s’han aprovat aquests anys per combatre la recessió. La recepta, segons la seva opinió, no és altra que més estímuls.

El paper d’Alemanya i Espanya

Segons el Premi Nobel, Alemanya “està adoptant una posició que no només no és bona per a Alemanya sinó que és realment dolenta per a Europa”. “Alemanya està jugant un paper realment destructiu. S’està empenyent a si mateixa i a la resta d’Europa per la via de l’autodestrucció”, sentencia. Tot perquè “part del problema de la zona euro és que hi ha moltes vies de contagi, de manera que l’austeritat d’un país porta a la depressió als altres països” i “l’austeritat pot semblar bé per a un país perquè redueix el seu deute, però no té en compte el cost que imposa als seus veïns amb una política restrictiva “.

[paul_krugman]
font: saladehistoria.com

Krugman admet que “clarament Espanya no està en una posició de dur a terme una política expansiva en solitari, però això podria funcionar si altres ho fan”.

Crítiques al Banc Central Europeu i l’Euro

Compara les apel·lacions a la necessitat d’ajust fiscal del president del Banc Central Europeu (BCE), Jean-Claude Trichet, amb les que va fer el president nord-americà Herbert Hoover el 1932, que no van fer res més que agreujar la recessió.

Es tracta dels problemes que comporta una unió monetària “que, en certa manera, mai complia els criteris per compartir una moneda única”. “Els problemes que ens van assegurar que no serien tan severs han resultat ser més severs del que fins i tot els més pessimistes podien imaginar”, apunta.

Si alguna cosa ha posat també en evidència aquesta crisi, afirma Krugman, és que la possibilitat que l’euro fos la moneda de reserva mundial alternativa al dòlar s’ha esvaït. “El mercat de bons europeu és profund i ampli en tant que els bons denominats en euros siguin considerats iguals. Quan estàs en una situació en la qual el mercat estableix marcades diferències entre els bons francesos, els alemanys i no cal dir els bons espanyols i els grecs ja no parlem d’un mercat únic sinó de mercats nacionals individuals que ni de lluny tenen la magnitud del mercat nord-americà, el que significa que el paper especial del dòlar com a moneda de reserva s’ha ampliat”, adverteix.

Les propostes de Krugman

Què fer, doncs? Paul Krugman defensa una major integració fiscal, encara que reconeix que alguns plantejaments “no formaran part de l’agenda ni en els propers 10 anys ni a les generacions futures”. “La situació seria menys severa si, per exemple, les pensions espanyoles estiguessin cobertes per una espècie de seguretat social [a nivell federal], com als Estats Units”. Un objectiu que ell mateix admet com irreal, encara que sí defensa avenços en aquesta direcció.

A això caldria afegir una política econòmica més expansiva i una major permissivitat amb la inflació per part del BCE. “Una eurozona amb una taxa d’inflació del 3% o del 4% tindria molt més fàcil fer els ajustaments que amb una taxa de l’1% o del 2%” i és precisament, en la seva opinió, la manca d’integració de la zona euro el que dóna més arguments perquè el BCE fixi l’objectiu de preus per sobre del de la Reserva Federal dels Estats Units, actualment en el 2%.

Informació Complementària

(1) Blog de Paul Krugman – anglès

http://krugman.blogs.nytimes.com

(2) “Alemania juega un papel destructivo” – Alicia González (El Pais) – 11/07/2010

http://www.elpais.com/articulo/economia/Alemania/juega/papel/destructivo/elpepueco/20100711elpepieco_1/Tes

(3) “Las sanciones a China que propone Krugman las pagaría el consumidor americano” – Luis S. Galán (Cinco Dias) – 26/06/2010

http://blogs.cincodias.com/a-un-clic-de-china/2010/06/las-sanciones-a-china-que-propone-krugman-las-pagar%C3%ADa-el-consumidor-americano-1.html

FMI publica la composició en divises de les reserves monetàries: Dòlar i Euro perden proporció


Segons ha informat avui mateix el Fons Monetari Internacional, les reserves mundials de divises (les que acostumen a acumular i gestionar els bancs centrals dels diversos països) han reduït la seva proporció d’euros i dòlars i ha augmentat el pes d’altres divises, sobretot el yen i els dòlars canadencs i australians. El FMI és l’organisme internacional amb la responsabilitat de ser el prestatari d’últim recurs, és a dir, transferir liquiditat en qualsevol divisa oficial a aquells països que així ho sol•licitin.

Per això, el control que aplica sobre les diferents divises que composen les reserves de cada Banc Central revesteix d’important rellevància. I en aquest cas, és destacable com aquest primer quadrimestre de 2010 la proporció de reserves mundials materialitzades en dòlars ha passat del 62.2% al 61.5%, el valor més baix en un dècada. Tot i això, encara queda totalment clar que la principal divisa al món és la moneda nord-americana. En segon lloc, i també en disminució relativa, es troba l’euro, amb un 27.2% (a finals de 2009 aquesta relació es trobava al 27.3%). Les reserves totals conegudes i identificades estan valorades en 4.6 bilions, tot i que l’FMI estima que en total puguin arribar a superar els 8 bilions (la Xina, per exemple, no declara les seves reserves oficials).

Per tant, tot i que amb relativa cautela, el FMI ha afirmat que els Bancs Centrals comencen a diversificar la seva cartera de divises, usualment molt enfocada a la possessió i acumulació de dòlars. El volum catalogat com “altres reserves mundials” ha passat del 3.1% al 3.7%.

Aquest reporting desenvolupat per l’FMI, de periodicitat quadrimestral, s’emmarca dins el que es coneix com COFER (Composició en divises de les reserves internacionals oficials; de l’anglès Currency composition of official foreign exchange reserves). Les dades relatives al primer quadrimestre de 2010 s’han fet públiques avui mateix 30 de juny.

Possibilitats de canvi en la divisa forta

Des dels darrers anys, nombroses veus tant d’economistes rellevants com dels mateixos polítics estan reclamant accions per disminuir el predomini del dòlar en aquest àmbit, ja que es suposa que una millor diversificació hauria de ser més positiva a nivell mundial que una excessiva concentració i dependència en una única moneda. En aquest sentit, el president de Rússia, Dmitri Medvedev ha reclamat fortament la creació d’una divisa supranacional amb l’objectiu de desviar rellevància del dòlar; en el seu defecte, també reclama un major ús i confiança en el ruble rus.

Aquesta crida de Medvedev no acostuma a ser ignorada. Recentment, la Xina i els països exportadors de petroli (que valoren aquest producte indissociablement en dòlars degut a la manca d’una alternativa factible) semblen mostrar-se d’acord en la necessitat de realitzar aquest canvi a mig termini.

La Reserva Federal analitza l’aplicació d’una política monetària restrictiva: vol retirar l’excés de dòlars del sistema bancari


La política monetària expansiva de la Reserva Federal comença definitiva a tocar a la fi. Desprès de molts mesos amb tipus d’interès reals negatius i de desenvolupar una forta compra de deute públic del govern nord-americà, la institució dirigida per Ben Bernanke comença a preparar el terreny per un possible i proper augment dels tipus d’interès de referència. Per fer-ho la Fed ha iniciat la celebració de subhastes en que es posaven a la venda dipòsits bancaris a la pròpia Reserva Federal a un tipus d’interès inter-diari superior al pagat pel mercat (0.27% contra 0.25%, respectivament).

De moment, aquest tipus de mecanismes (anomenats Term Deposit Facility) són d’abast limitat ja que es tracten únicament de “tests” per comprovar la receptivitat del sector financer: “aquests tests són només un tema de planificació prudent i no tenen cap implicació per la política monetària aplicada a curt termini”, anunciava la Fed durant l’anunci d’aquestes subhastes. D’aquesta manera, però, van poder comprovar com aquesta mesura va ser tot un èxit al vendre dipòsits per valor de 1.150 milions de dòlars, tot i que van rebre una demanda total per part dels bancs per valor de més de 6.000 milions.

L’objectiu perseguit per la Fed és clar: reduir l’actual excés de reserves que hi ha al sistema bancari nord-americà, que ascendeix a més d’1 bilió de dòlars. Aquesta enorme oferta monetària podria provocar tendències alcistes de la inflació, fet que Bernanke vol evitar a tota costa, a la vegada que facilitarà l’augment dels tipus d’interès. Tot i això, al ser tan sols un “test” de petit tamany, és complicat afirmar que la Fed optarà clarament per aquesta política.

La continuació d’aquest tipus de mesures (en el fons, representen dipòsits bancaris a molt curt termini, garantits per la Fed, a un tipus d’interès superior al de mercat) permetrà retirar ràpidament aquest balanç de dòlars actualment disponibles que, en gran mesura, van ser injectats per la Fed l’any passat. Generalment, els bancs no proveiran nous fons al mercat a un interès menor al que poden obtenir sense risc mantenint els diners dipositats a la Fed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 90 other followers