Una mirada independent a l'economia internacional

Posts tagged ‘Egipte’

EKmarroc

Pot ser el Marroc un model de revolta àrab a imitar?


L’expressió “primavera àrab” ha servit per donar un nom comú a tota l’onada de revoltes i canvis que ha sacsejat l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica des de 2011. Però mirant país per país en deteniment, podem dir que ha estat un fenomen força heterogeni on, a cada lloc, la confrontació entre població i règims ha fet ús de mitjans força diferents -i també han tingut éxits diferents. Vist ara tot el procès amb tres anys de perspectiva, és possible considerar un dels països com a “model de revolta” a seguir per als altres? Alguns analistes en mitjans internacionals lloen el cas de Marroc per haver obtingut canvis polítics graduals a un cost econòmic i humà molt baix. eKonomicus ha consultat dos experts en la regió, Pol Morillas (IEMED) i Jordi Quero (UPF), per a posar el cas de Marroc en perspectiva i entreveure si realment aquest model té avantatge davant els altres. […]

Mercosur: 20 anys d’integració comercial


El passat 26 de Març, el Mercat Comú del Sud (Mercosur) integrat per Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai va celebrar el seu 20è aniversari.

Tot i els grans canvis i les dificultats viscudes des del tractat de l’Asunción l’any 1991, el Mercosur ha aconseguit posicionar-se com a referent de política i economia regional fins arribar a representar el quart bloc econòmic mundial.

Les idees extretes de la carta del comitè en motiu del seu aniversari són les següents: “Consolidem relacions de confiança mútua, aprofundim els nostres canals de diàleg polític i estrenyem els nostres llaços de cooperació”, aquestes paraules resumeixen i ajuden a entendre les bases en que s’ha fomentat l’ organització des de la seva creació.

Integració regional:

Els quatre socis principals, disposen de Bolívia i Xile com a països associats. A més, en els últims anys destaca l’ incorporació de Colòmbia, Ecuador i Perú però tot i que l’any 2006 els Congressos d’Argentina, Brasil i Uruguai acceptessin la nova incorporació de Veneçuela, aquesta no s’ha pogut ratificar ja que encara falta l’aprovació del Senat de Paraguai degut el seu desacord amb la política d’Hugo Chavez.

Àmbit econòmic:

Pel que fa a la integració comercial les dades parlen per si soles: el nivell de comerç entre els socis comercials ha passat de representar 4.500 milions de dòlars l’any 1991 a 45.000 milions de dòlars l’any 2010, a dir, 10 vegades més de l’ obtingut l’any fundacional.

Tot i que des de l’any 1994, els quatre països membres van acordar constituir un mercat comú, no va ser fins el passat 2010 que les bases de l’acord es van establir formalment, així doncs s’espera que el 2019 el mercat comú sigui una realitat. A més, l’establiment d’un codi duaner comú, previst també per l’any 2019, permetrà eliminar la pràctica del doble cobrament de l’aranzel extern comú fet que beneficiarà la distribució de la renda duanera.

A nivell mundial, el Mercosur té acords comercials amb la Comunitat Andina, Israel, Egipte. Tot i que no s’ha pogut establir formalment un conveni de lliure comerç amb la Unió Europea, perseguit des de l’any 2004, les negociacions es van engegar el passat 2010.

Les perspectives econòmiques son molt favorables tenint en compte la importància de la regió pel que fa a nivell energètic, així com, la seva forta àrea d’influència a nivell agrícola, representant el territori més productiu a nivell mundial.

No obstant, l’evolució històrica ha generat divergències entre els socis, un clar exemple es el fort creixement viscut per Brasil en l’última dècada.

Aquestes divergències econòmiques sempre han estat objecte de queixes per part de Paraguai i Uruguai, els dos membres de menor desenvolupament relatiu, però en els últims anys també han aparegut reclams d’Argentina, fet que ha provocat brots de proteccionisme dins del bloc. Tot i la creació l’any 2006 del Fons de Convergència Estructural del Mercosur (FOCEM) amb l’ objectiu d’ajudar el desenvolupament dels socis menors, no s’ha aconseguit resoldre les asimetries entre els socis.

Evolució: de l’economia a la política.

En l’última dècada, els ideals del Mercosur s’han centrat més en l’àmbit polític que en l’econòmic-comercial.
Tot i les veus contràries ha aquesta tendència, la constitució d’un Parlament regional, la creació de fòrums socials, sindicals i de dones, son algun dels avenços cap a una unitat política.

Actualment, el lloc que ocupa el Mercosur en el món globalitzat es cada vegada més confusa, sobretot des de el sorgiment d’altres iniciatives integracionistes, com la Unió de Nacions Sud-americanes ( Unasur), impulsada per Brasil amb la intenció d’agrupar en un sol bloc als dotze països de la regió.

En conclusió, la constitució del Mercosur com unitat de mercat ha sigut favorable per fer front a la forta i creixent globalització viscuda durant els últims anys, tot i així, es necessari acotar unes mesures comercials prou ambicioses per continuar creixent a nivell mundial.

Article de Marta Gonzalez, col·laboradora d’eKonomicus

Ben Ali, Mubarak, Gaddafi?


La dissidència interna de ministres, diplomàtics i de pilots d’avions que es van negar a bombardejar a la població civil està produint un debilitament del règim libi de Muammar al-Gaddafi, que s’aferra al poder mitjançant la sagnant repressió, amb més de 250 morts, de moment. L’ONU ja ha qualificat els atacs contra la població desarmada com a “crims contra la humanitat”. Serà el presient libi el proper en caure?

És curiós observar com la televisió estatal líbia ha tractat la notícia, en informar d’un operatiu de les forces de seguretat “contra els sabotejadors i els que sembren el terror”, i en el que “diverses persones van morir”, sense més precisions. Gaddafi ja ha declarat fa unes hores que “no me n’aniré i moriré en la seva terra com un màrtir”.

Mentre, residents a Trípoli estan denunciant una “massacre” en els barris de Tayura i Fashlum. En aquest barri, varen arribar ahir helicòpters carregats de mercenaris africans, contractats pel règim, que van obrir foc indiscriminadament contra la població. Abans dels enfrontaments, organitzacions internacionals de defensa dels drets humans avaluaven entre 200 i 400 el nombre de víctimes de la revolta iniciada el passat 15 de febrer. Segons informes de la Federació Internacional de Drets Humans (FIDH), els manifestants controlaven diverses ciutats, entre elles Benghazi, la segona del país, Syrta i Tobruk, totes elles a l’est del país.

Nombrosos països han criticat ja la virulència de la repressió, i el Consell de Seguretat de l’ONU celebrarà avui una reunió d’emergència per discutir la situació al país nord-africà. Diversos diplomàtics libis han renunciat en les darreres hores als seus càrrecs, en senyal de reprovació de les massacres perpetrades al seu país. El secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va donar part d’una conversa telefònica de 40 minuts amb Gaddafi, durant la qual va instar al líder libi a “cessar la violència contra els manifestants”. L’alta comissionada de Nacions Unides per als Drets Humans, Navi Pillay, va advertir a les autoritats líbies que “els atacs sistemàtics contra la població civil es podrien considerar crims contra la humanitat”.

El secretari general de la Lliga Àrab[1], l’egipci Amr Mussa, ha manifestat la seva “extrema inquietud” per la repressió. L’Organització de la Conferència Islàmica (OCI)[2] va denunciar “una catàstrofe humana contrària als valors de l’islam”. Fins hi tot el govern d’Iran ha emès un comunicat en el que denuncia la “massacre d’innocents”. A més, Qatar i el Brasil van considerar “inacceptable” l’ús de la violència contra els manifestants.

[1] La Lliga Àrab és una organització creada el 1945 a el Caire. Agrupa diversos països àrabs. Actualment els seus membres són: Líbia, Egipte, Iraq, Líban, Jordània, Aràbia Saudita, Marroc, Kuwait, Algèria, Síria, Iemen, Sudan, Bahrain, Emirats Àrabs Units, Mauritània, Palestina, Oman, Qatar, Somàlia i Tunísia. També consten 4 observadors: Brasil, Veneçuela, la Índia i Eritrea.

[2] L’Organització de la Conferència Islàmica agrupa un conjunt de països de confessió musulmana, creada el 1969 durant la Conferència de Rabat.

La realitat social i econòmica al Mediterrani: relacions entre riba nord i riba sud com a factor de canvi


Tot i que el naixement de les institucions comunes a l’Europa del segle XX ha separat notablement la riba nord i la sud del mar Mediterrani, les seves relacions segueixen sent claus per l’estabilitat i el futur de bona part del territori. També per entendre el moment de canvi actual. Ara som europeistes però, des de sempre, érem “mediterranistes”: ambdós bandes del mar han mantingut sempre intensos lligams (sovint asimètrics) i, per descomptat, estan encara lligades de tal manera que la realitat d’una banda no s’entén sense la de l’altra.

La interrelació nord-sud del Mediterrani es pot trobar actualment en la protecció i suport que els governs europeus de la regió donen als sistemes autocràtics dels països àrabs, en nom de l’estabilitat social, els acords comercials i la lluita contra els fonamentalismes religiosos i la immigració il•legal. D’aquesta manera s’ha mantingut un cert impàs polític i social. Però aquest equilibri s’està tornant insostenible, tal com es demostra per la recent revolta popular a Tunísia i el suport de bona part del sud d’Europa a l’antic règim, alhora que avancen els conflictes socials aïllats (de moment) en altres països veïns com Algèria i Egipte. Sobretot aquest últim, Egipte, és un detonant que pot canviar molt la realitat que coneixem avui en dia com a riba sud del Mediterrani; una regió que sempre ha estat lligada al nord a través d’aquest punt de trobada que és el mar Mediterrani.

Seguir llegint…

Líbia s’ha convertit en el refugi del sector constructor


Líbia s’ha convertit en el refugi del sector constructor
Com és ben sabut per quasi tothom, el sector de la construcció està en hores baixes en la major part del món. Tot i això, sembla que s’està registrant un augment de la construcció a Líbia que està atraient de molts inversors internacionals. Segons sembla, s’està construint habitatges, empreses i infraestructures per valor de 43.000 milions de dòlars.

Com és ben sabut, el dictador libi Muammar Gaddafi és amant dels grans plans, i quan fa les coses les fa grans. D’aquesta manera, una sèrie de gegantins plans es realitzaran al mateix temps. El règim de Gaddafi planeja invertir massivament en matèria d’habitatge i desenvolupament urbà a la capital del país, Trípoli, i altres ciutats de Líbia. A més, s’està portant un gran pla de desenvolupament turístic en diversos llocs al llarg de la costa mediterrània. També el món empresarial ha de formar part del pla, amb la intenció de convertir Trípoli en “un centre financer internacional per a la regió” de cara a l’any 2012, segons paraules del dictador.

Es tracta d’un projecte molt avariciós que té com a estrella, la construcció de línies de ferrocarrils d’alta velocitat al llarg de la costa, connectant Trípoli amb Egipte i Tunísia. A més, xarxes de carretera i ferrocarril travessaran el desert del Sàhara, escassament poblada, i per tant, connectarà Líbia amb el Txad i Níger.
Evidentment, falta per veure si aquestes mesures populistes de Muammar Gaddafi es duran a terme fins al final ó només se’n construirà una part, ja que segons sembla, moltes de les obres ja estan en marxa, tot i que encara no s’han adjudicat la major part d’elles, d’inversions milionàries.

Els inversors
Al Regne Unit, el sector de la construcció està ara obrint els seus ulls cap a les grans possibilitats a Líbia a mesura que el mercat britànic està entrant en temps difícils. Les organitzacions comercials britàniques han descobert que “Líbia està realment mirant cap a Regne Unit per buscar ajuda i suport”, amb empreses britàniques com AMEC, Mott MacDonald, Mace i Parsons Brinckerhoff obtenint ja contractes al país nord-africà.
Segons declaracions recents del portaveu de l’organització britànica de construcció comercial, SECBE, “els ambiciosos plans de vegades es desenvolupa amb lentitud a causa de la falta d’experiència”. “Líbia pot ser un entorn de negocis desafiant, on la persistència, la paciència i l’optimisme són les claus per fer negocis amb èxit”. Faltarà per veure com es desenvolupen en un futur pròxim les relacions amb el nou govern Cameron-Clegg.
Però no només els inversors britànics són els que han firmat contractes milionaris a Líbia. A Europa, italians, grecs i alemanys ja estan ben establerts a la riba sud del Mediterrani i empreses dels Estats Units es situen també actualment entre els grans inversors a Líbia.
Tot i això, potències emergents com la Xina ó Rússia ja han signat acords amb Gaddafi. Per exemple, l’empresa nacional de ferrocarrils de Rússia es va afanyar a aconseguir el seu contracte de 2.200 milions d’euros per construir una línia d’alta velocitat de 550 quilòmetres a la ruta Sirte – Bengasi, a la costa mediterrània del país. Un altre exemple, seria el cas de dues grans línies de tren que ja s’han concedit la Corporació de Construcció Ferroviària de la Xina per un cost desconegut fins ara.

Marroc: refugi del sector constructor espanyol
Al seu torn, el sector de la construcció espanyola, un dels més danyats a nivell internacional per la profunda crisi actual, ja ha tractat de compensar les pèrdues del mercat espanyol en el veí Marroc, on s’està construint una gran infraestructura turística. Després de les bones experiències que s’estan adquirint al Marroc, els constructors espanyols s’afanyen ara per establir-se a Trípoli, mercat fins ara pràcticament desconegut per a ells.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 91 other followers