Punt de partida per la nova estratègia econòmica de la Unió Europea (II)
Les fallades de l’anterior pla econòmic
Tant els objectius polítics i econòmics que els líders europeus van establir per la Unió Europea a principis d’aquesta dècada com la manera d’aplicar-los, han estat el blanc de moltes crítiques al llarg de la vigència d’aquesta Agenda de Lisboa. Però sobretot han estat més intenses aquest darrer any, en que s’ha acabat comprovant com aquestes aspiracions han quedat totalment obsoletes i impossibles d’assolir, tal com passem a analitzar.
Centrant-nos en la matèria econòmica, el màxim objectiu era “arribar a ser l’economia més competitiva i dinàmica del món, basada en el coneixement, i capaç de mantenir un creixement econòmic sostenible amb més oportunitats laborals i major cohesió social” (punt 5 del document de conclusions del Consell Europeu a Lisboa). Una dècada desprès s’ha comprovat com Europa ni ha aconseguit ser més competitiva en un entorn global i canviant ni ha assentat les bases per un creixement estable:
– (i) en el primer cas, tot sembla indicar que no s’han mesurat correctament els reptes que plantegen l’aparició de Xina, Índia i les altres economies emergents a l’escena mundial; el nou poder de compra es concentra, i es concentrarà, en les noves classes mitjanes globals que es massifiquen sobretot en aquests països. La UE no ha acabat de “connectar” amb aquests nous consumidors (en el cas d’Espanya, per exemple, les exportacions als països citats no excedeix del 4%) i aquests seria un dels factors que explicaria que costi relativament tant en recuperar-se. Les polítiques mercantilistes d’uns i altres no contribueix a capgirar la situació.
– (ii) en el segon cas, tant les causes com les conseqüències de la recessió actual demostren que l’economia europea en el seu conjunt no estava preparada per garantir un progrés econòmic estable i que origini equilibri i cohesió social a llarg termini. El document de Lisboa afirmava llavors que “la Unió Europea està experimentant les millors perspectives macroeconòmiques en una generació”. Res més lluny de la realitat: molts dels països membres, que presumien de convertir-se ja en potències regionals fent ombra a França i Alemanya, han set excessivament vulnerables a una crisi originada en els mercats financers però que posa de relleu les mancances en l’economia real i en el teixit social.
En tots dos casos, aquesta estratègia vigent ha pecat, com senyalen algunes veus, d’un excessiu eurocentrisme i d’una falta de compromís dels líders europeus.
A més, es seguia posant èmfasis en la necessitat d’uns comptes públics sanejats, sostenibles en el temps i de major qualitat, és a dir, una situació que la crisi econòmica s’ha encarregat que fos impossible i no desitjable. En la gran majoria dels països de la Unió s’ha fet necessari incrementar la despesa pública (inversió en infraestructures, subvencions a sectors claus o despeses en prestacions socials), disminuir els ingressos fiscals (via reducció d’impostos, bàsicament, a més de la inherent reducció en la recaptació degut a la menor activitat econòmica) o bé endeutar-se perillosament (cas de Grècia, Itàlia i Espanya, amb les crítiques i temors que comporta).
El creixement econòmic “realista” del 3% anual tampoc s’ha complert; tot just a la zona euro, el ritme de creixement de l’activitat econòmic es queda fregant el 2%.
Debat per aquesta dècada: integració únicament econòmica o també política i social?
Tal com assenyalen des del Wall Street Journal, si els Estats més forts de la UE han de socórrer la malmesa economia d’aquells països membres que han aplicat una política econòmica nefasta i que ha impactat més enllà de les seves fronteres, pot arribar a semblar lògic que aquells estiguin més al damunt de com els governs amb problemes porten el seu país. Alemanya i França poden no tenir-ne prou amb les promeses de solució de Zapatero i Papandreou. El nou pla econòmic hauria de fixar els requeriments a exigir a tots els estats membres amb la fi de garantir una òptima sobirania i governança per tots plegats. I això passaria per avançar en l’eix polític de la Unió, mirant a la societat com un conjunt de demandants de regles comunes socials i justes i no com un grup de consumidors voraços.
Pel que fa a l’euro, els intents de fer d’aquesta moneda el que s’anomena una divisa de reserva, és a dir, una moneda forta (és a dir, no devaluada) que aconsegueixi marcar el ritme en els mercats financers i atreure capitals d’arreu del món, també cal englobar-la dins d’aquest debat. Els problemes econòmics regionals dins la Unió provoquen greus problemes a l’euro i, conseqüentment, a la resta de països.
En definitiva, és la millor fórmula pels propers 10 anys aquesta en que un Banc Central fixa la política monetària i els tipus d’interès per tota la zona Euro mentre que els governs estatals desenvolupen la seva pròpia i més adequada política econòmica i fiscal? O cal fer cas a les paraules de Sarkozy i proveir la Comissió Europea de més competències i, per tant, integrar la política europea?
eKonomicus 
Deixa un comentari