Solucions a l’europea: anàlisi de les diferents receptes econòmiques aplicades contra la crisi
Cimera rere cimera dels líders europeus i reunió rere reunió dels dos pols econòmics del continent, França i Alemanya, les estratègies per poder sortir de la crisi sembla que es van acabant de definir cada cop més. Desprès de diversos mesos d’aplicació d’aquestes receptes acordades a Europa i dels debats que han generat als mitjans de comunicació, sembla que han acabat predominant dos visions oposades. Les línies generals de cada una d’elles passaran a ser analitzades a continuació, juntament amb els beneficis esperats per superar la recessió però també amb els perills i efectes negatius que poden generar.
Partint d’un model econòmic bàsic d’oferta i demanda, és a dir, un conjunt d’oferents de béns i serveis que interactuen amb els diferents demandants en un mercat comú, com seria l’europeu, cada una de les dos receptes econòmiques es pot englobar en un dels dos elements: polítiques sobre l’oferta i polítiques sobre la demanda.
Pel cantó de l’oferta, equilibri fiscal i estabilitat als mercats financers
Davant la impossibilitat d’ajustar l’euro a un valor que sigui compatible amb les necessitats dels diferents països de la Zona Euro (mentre uns Estats preferirien una moneda fluixa i competitiva altres volen una moneda forta de referència), molts dels països que comparteixen projecte apliquen (o estan obligats a aplicar) mesures que s’anomenen procícliques; és a dir, que la intervenció de l’Estat segueix la mateixa tendència que l’economia, en aquest cas cap a la baixa. Aquestes consisteixen, bàsicament, en la reducció de la despesa pública i l’augment de la recaptació via impostos, tal com estan aplicant països com Letònia, Grècia o Espanya, entre d’altres.
La gran majoria d’Estats europeus han acabat incorrent en forts dèficits fiscals aquest darrer 2009 degut a l’augment de prestacions socials com la d’atur i a la disminució de la recaptació tributària, fet que té els seus efectes negatius sobre l’economia. La conseqüència principal, segons els analistes, és que la generació de deute públic va en detriment dels recursos que es podrien invertir en la iniciativa privada, qui contribuiria a crear ocupació i noves inversions (és aquí on juga el seu paper el cantó de l’oferta). Aquest fet encara seria més greu en un context actual de fortes restriccions del sistema financer.
Els efectes immediats d’aquestes polítiques són, però, força negatius per l’economia ja que no contribueixen a millorar l’activitat econòmica sinó que l’empitjoren, en funció del temps d’adaptació de cada país. La demanda es veu afectada degut a la superior càrrega impositiva i a la menor despesa social i, alhora, contribueix a crear atur a curt termini. Això obliga, sobretot a països amb poca flexibilitat laboral, a dràstics ajustaments dels costos laborals a les empreses i a la societat en general. I d’aquesta manera, els productes són més competitius als mercats exteriors via uns salaris que tendeixen a disminuir i abarateixen el preu.
Pel cantó de la demanda, manteniment de la despesa pública i depreciació
Aquesta és una solució que apliquen els països que disposen de moneda pròpia dins la Unió Europea, el més destacat dels quals és el Regne Unit; també la voldrien aplicar aquells analistes i polítics que proposen abandonar l’euro, ja que els beneficis de fer-ho compensarien teòricament els perjudicis que aquesta acció suposaria.
La principal mesura és la depreciació de la moneda amb l’objectiu d’augmentar les exportacions del país, sense haver d’incórrer en ajustos dràstics com els que suposa una política com la descrita anteriorment. La competitivitat dels productes nacionals vindria via un tipus de canvi més favorable. Alhora, permet mantenir una política fiscal expansiva, és a dir, uns nivells de despesa pública que contribueixin a estimular la demanda interna i complementar, així, la que prové de l’exterior.
Per lluitar contra el dèficit fiscal del governs, hi ha veus que suggereixen aplicar l’anomenat quantitative easening, que consistiria en que els Bancs Centrals emetin més moneda amb la que comprar bons de deute públic del propi país. Aquest fet estalviaria costos financers excessius per l’actual govern i futures generacions i, alhora, contribuiria a evitar caure en deflació (i recuperar el consum). Aquesta és una opció que, per exemple, el Regne Unit ha anat aplicant. De totes maneres, és de sobres ben conegut que l’experiència en el passat d’altres països (Argentina com a cas paradigmàtic, veure punt 2 de la lectura recomanada) no aconsellen aplicar en excés aquesta mesura.
La principal limitació aquí és que no és una opció aplicable individualment per un país de la Zona Euro en dificultats econòmiques, ja que requereix un debat en que és difícil arribar a un consens actualment.
El contrapunt de tot plegat
En definitiva, totes dues estratègies per sortir de la crisi es basen en el impuls econòmic provinent del sector exterior, és a dir, de les exportacions, gràcies a una millora de la competitivitat. A Xina, l’estratègia a funcionat bastant bé gràcies a un iuan molt infravalorat (article Ekonomicus), així com als Estats Units. En canvi, a la Unió Europea no és tan segur que així sigui i que contribueixi a sortir de la crisi de forma equilibrada, ja que més de la meitat del comerç entre els diferents Estats membres es realitza a dins mateix de la Unió.
Per aquesta raó, tot això indueix a competir entre els propis països europeus per veure qui surt abans de la crisi en comptes de dissenyar estratègies comunes per intentar impulsar, per exemple, la demanda interna de tot el territori de la Unió Europea (els tipus d’interès baixos tenen efectes perversos en un continent econòmicament tan dual). És a dir, es tracta d’intentar exportar el màxim possible als altres països a costa de retardar el creixement econòmic d’aquells que no són suficientment competitius? O s’ha de continuar el debat i consensuar una estratègia comuna que permeti continuar amb el projecte de moneda única? Recentment s’està començant a parlar d’un fons monetari europeu, de l’emissió de bons de deute públic comú a nom de la Unió Europea i no dels Estats individuals, etc. Caldrà estar atent a les diferents propostes que de ben segur seguiran arribant de Brussel·les.
–
Lectura complementària:
[1] Rethink the euro to save economies. Article online publicat per Mark Weisbrot al diari anglès The Guardian.
http://www.guardian.co.uk/commentisfree/cifamerica/2010/mar/25/greece-euro-economy
[2] El retorno de la economía de la depresión y la crisis actual. Llibre publicat per Paul Krugman; hi apareix un repàs a les crisis econòmiques contemporànies i s’analitzen les seves causes i interrelacions.
Lectura complementària:
[1] Rethink the euro to save economies. Article online publicat per Mark Weisbrot al diari anglès The Guardian.
http://www.guardian.co.uk/commentisfree/cifamerica/2010/mar/25/greece-euro-economy
[2] El retorno de la economía de la depresión y la crisis actual. Llibre publicat per Paul Krugman; hi apareix un repàs a les crisis econòmiques contemporànies i s’analitzen les seves causes i interrelacions.
eKonomicus 
One Response to “Solucions a l’europea: anàlisi de les diferents receptes econòmiques aplicades contra la crisi”
[…] 0% i, sobretot, comprin bons públics i privats o emetin directament moneda (el que es coneix com quantitative easing i que Sala i Martín tradueix com facilitació quantitativa). En definitiva, inundant els mercats […]