El control del IPC dels aliments a l’Índia, factor clau per recuperar el creixement
A l’Índia, l’indicador bàsic que assenyala si l’economia pot tornar a crèixer a bon ritme o no, no és pas la creació d’ocupació (per descomptat, també és una variable important, com a Occident, ja que està entorn al 10% segons indiquen algunes fonts), sinó l’índex de preus al consum –IPC– dels aliments. En una economia com l’Índia, encara molt poc desenvolupada i amb una gran proporció de població vorejant els límits de la pobresa, la inflació que puguin registrar els recursos alimentaris pot marcar la frontera entre la bonança econòmica i el desastre social.
Tal com ha anunciat el Ministre de Finances indi, Pranab Mukherjee, declaracions recollides al Indian Times, “tot sembla indicar que la inflació dels aliments es suavitzarà durant els propers mesos”. Al desembre de 2009 es va arribar a situar al 20% interanual; des de llavors ha disminuït però segueix a nivells molt alts, al 17.70% amb dades de març de 2010. Aquesta notícia arriba dies després de que el principal partit de l’oposició, el BJP (Partit Popular Indi, conservador i nacionalista), convoqués una manifestació a la capital per protestar per la inflació.
Aquest anunci fet per Mukherjee serà determinant per recuperar el camí del ràpid creixement en que s’ha caracteritzat l’Índia; una taxa de creixement del PIB entre el 8 i 9% s’espera pels anys 2010 i 2011, desprès de que durant el 2009 “només” ho fes al 6.7% (dades de tradingeconomics.com).
Un altre factor determinant és la climatologia, ja que serà el que marcarà si hi haurà escassetat d’oferta d’aliments o en permetrà exportar, amb el conseqüent efecte sobre els preus. Aquests fets contrasten enormement amb els països més desenvolupats, en que el creixement econòmic gairebé depèn de l’estat d’ànims als parquets borsaris.
El rerefons de la crisi alimentària d’abans de la crisi financera
Cal recordar, per últim, que just abans de fer-se realitat l’esclat de l’actual crisi financera, durant el 2006-2007 es van encendre les alarmes a tot el món, especialment als països en vies de desenvolupament, degut al que resultava ser una de les pitjors crisis alimentàries en dècades. Es va donar la circumstància que matèries primes tan bàsiques com l’arròs i el blat van registrar augments elevadíssims de preus, amb el lògic impacte social que això comporta. Tot i la manca de ressò que això va originar, van tenir lloc multitudinàries manifestacions tant a Llatinoamèrica com a Àsia i l’Àfrica subsahariana.
En aquest sentit, tot i que no s’ha demostrat una relació directa, si que és cert que la crisi financera va contribuir indirectament a l’alleujament d’aquesta altra crisi alimentària. Gràcies a la disminució generalitzada de la demanda a tot el món, la pressió sobre els recursos alimentaris va disminuir (menys consum tot i ser productes de primera necessitat i, sobretot, menys ús a la indústria en forma de biodièsel), de la mateixa manera que ho van fer els seus preus. En certa manera es podria dir que, almenys la crisi actual ha comportat uns efectes externs positius per les societats menys desenvolupades econòmicament.
eKonomicus 
Deixa un comentari