Una mirada independent a l'economia internacional

Qui és Vladimir Putin? (IV)

(IV) Primer Ministre i el conflicte txexè (1998 – 1999)

Nascut a Leningrad (actual Sant Petersburg) el 1952, Vladimir Putin és segurament una de les 10 persones més influents del món. President de Rússia entre els anys 2000 i 2008, és l’actual Primer Ministre Rus. La vida d’aquest fill únic de pare invàlid és una peripècia, segurament per a molta gent desconeguda. És segurament l’objectiu únic d’aquesta sèrie d’articles descobrir qui hi ha darrere Vladimir Putin i qui és en realitat.

Aquest article és la continuació de la tercera part: Cap dels Serveis Secrets i Cap del Consell de Seguretat (1996 – 1998)

Primer Ministre i el conflicte txexè (1998 – 1999)

L’agost del 1999, el llavors president Ieltsin, el nombra viceprimer ministre i primer ministre en funcions, fent-lo d’aquesta manera el seu successor, tot indicant: “la persona capaç de consolidar la societat i obtenir els suports necessaris per assegurar la continuïtat de les reformes”.

Aquesta presentació va fer preguntar-se a la premsa russa sobre si el que pretenia Ieltsin era un col.laborador dòcil per, posant com a disculpa la desestabilització de la República de Daguestan per guerrillers txetxens, declarar l’estat d’emergència i suspendre les properes eleccions legislatives i presidencials.[1]

El conflicte Txexè

Segurament la primera gran mesura del ja primer ministre Putin fou l’inici de les hostilitats contra Txetxènia, degut a diversos atacs terroristes: al setembre, els sagnants atemptats a la ciutat daguestaní de Buynaksk i en el mateix Moscou, on els dies 8 i 13 dos grans explosions en uns blocs d’apartaments van matar més de 200 persones, així com una nova i violenta incursió d’extremistes al Daguestan , van mobilitzar a la aclaparada opinió pública en favor d’un càstig contundent a la República de Txetxènia. Tot i això, que la connexió establerta per Putin entre els terroristes i les autoritats de Grozni (capital de Txexènia), a les quals va acusar, com a mínim, de no haver volgut impedir els atemptats, i fins i tot la pròpia naturalesa terrorista dels mateixos en tant que comesos per rebels txetxè-daguestanís, no van ser demostrades. Alguns observadors, fins i tot, s’han aventurat a estudiar l’autoria dels mateixos serveis secrets russos, amb inconfessables propòsits.

Font: photographer.ru

Es tracta de l’anomenada Segona Guerra Txexena [2], i que catapultà a Putin com un dels polítics més ben valorats del país. La guerra, però, va derivar en massives violacions dels drets humans, fins al punt de acusar a les forces federals d’acarnissament de la població civil i de pràctiques genocides.

Recordem que la decisió de tallar la desestabilització del Caucas en la seva arrel mitjançant la invasió i ocupació de Txetxènia la va adoptar Putin en el si del SBRF (recordem, Consell de Seguretat de la Federació Russa), on fins al 15 de novembre va seguir exercint com a secretari interí a més de com membre de ple dret en ser el primer ministre. En aquella data, Putin pujar a la Secretaria del SBRF a Serguei Ivanov, que, igual que el seu substitut al capdavant del FSB a l’agost, Nikolai Patrúshev, era també un natural de Sant Petersburg i ex oficial del KGB, el que va confirmar que el primer ministre s’estava envoltant de col·laboradors de la màxima confiança i tallats pel seu mateix patró.

[1]Precisament a aquesta solució s’hauria mostrat hostil Stepashin, al seu torn un vell company de Putin des dels seus anys a Sant Petersburg i que juntament amb el seu predecessor en el càrrec, Yevguieni Primakov, integrava la tríada de primers ministres de Ieltsin sortits dels serveis secrets.

[2] La Segona Guerra Txetxèna va començar amb l’atac terrestre del 30 de setembre i que va estar acompanyada de bombardejos aeris a partir del dia 5. Es va presentar com una operació antiterrorista limitada a la destrucció dels campaments guerrillers, però amb el progrés de les operacions militars va revelar el seu veritable objectiu: posar fi definitiu a les aspiracions independentistes txetxenes i aixecar un obstacle per a l’acceptació per Azerbaidjan, Kazakhstan i Turkmenistan del pas per la xarxa d’oleoductes russos, ja en servei o bé en construcció, dels seus futurs subministraments de gas i petroli a Europa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS