De la cimera del G-20 a la recuperació: els desequilibris comercials com a crisis pendents
Les crisis econòmiques són, a vegades, el moment més oportú de que disposen els governs per canviar les regles del joc del sistema econòmic i per millorar aquells mecanismes, aquelles corretges de transmissió, que podrien fer trontollar tota la societat a mig o llarg termini. A la cimera del G-20 (fòrum dels 20 països més industrialitzats amb l’objectiu de coordinar les receptes per superar la crisis actual) del cap de setmana passat, per exemple, van començar a sortir idees sobre com hauria de reformular-se el sistema financer internacional per recuperar el camí del desenvolupament i no caure en els mateixos errors.
Juntament a propostes contra la caiguda del sistema financer, de la reunió del G-20 en sorgeixen altres conclusions que serà necessari que els governs les revisin, ja que estan en el centre dels futurs desequilibris que puguin tornar a comprometre el desenvolupament en el futur. En el llarg termini, està, per descomptat, el sistema de comerç internacional. Però en el mig termini s’han identificat dos problemes provinents de dos dels països econòmicament més significatius: la Xina i Alemanya.
Per un cantó, la Xina ha aconseguit erigir-se com un país molt competitiu internacionalment gràcies a que disposen d’una divisa, el iuan, molt devaluada de forma artificial (lligant el iuan al dòlar a un valor fix i constant). Aquest fet ha estat el centre de moltes crítiques ja que provoca molts desequilibris interns als països importadors. A més, molta part de la riquesa que generen les exportacions xineses és utilitzada, per part del govern xinès, per emmagatzemar enormes quantitats de dòlars i adquirir bons del Tresor americà. Molts analistes apunten a que aquesta abundància de diners provoca, de nou artificialment, que els tipus d’interès als Estats Units siguin excessivament baixos i alimenti bombolles que poden arribar a ser perilloses (tal com s’ha vist).
D’altra banda, Alemanya és un país que sempre ha moderat la seva demanda interna, per evitar excessives pressions inflacionistes, i ha potenciat les exportacions com a motor de creixement. Sobretot des de la creació de la moneda única europea, ja que ha permès guanyar en competitivitat els seus productes dins del mercat europeu. Alemanya ha exportat molt a la Zona Euro i ha prestat molts diners, també, per a que aquests països poguessin importar, de manera que donava incentius a que gastessin més enllà de les seves possibilitats. El fet que, tot just fa pocs dies, el govern d’Angela Merkel hagi aprovat un conjunt de mesures d’austeritat social que afectaran a la majoria de la població alemanya, reduint en certa manera el seu poder adquisitiu, indica que Alemanya seguirà sense confiar en la seva demanda interna.
Tim Geithner, durant la cimera del G-20, va parlar de “un increment més fort de la demanda interna”. Això significaria no dependre tant de els exportacions i més de la capacitat interna dels consumidors per crear riquesa. Això és quelcom que ni Alemanya ni la Xina han promogut excessivament. Les conseqüències, vistes pels més pessimistes si els comportaments d’ambdós països no canvien, és el retorn de polítiques proteccionistes i una nova crisi comercial, a menys que els problemes de competitivitat es solucionin per altres vies.
eKonomicus 
Deixa un comentari