ESPECIAL SUMMER SCHOOL: Herència geopolítica: Orient Mitjà, els Estats Units i la Doctrina Carter
La importància de l’Orient Mitjà en el panorama energètic mundial (i conseqüentment, econòmic i comercial) és indubtable. Aquesta zona, que va des de la península del Sinaí fins a Afganistan, reuneix el 56% de les reserves actualment conegudes al planeta. Iran, Iraq i essencialment Aràbia Saudita són els països que encapçalen aquesta llista.
Font: heatusa.com
La seva rellevància es posa de manifest quan totes les previsions apunten a que la producció diària de petroli a la resta del món disminuirà, és a dir, s’haurà superat el pic de producció i, degut als costos marginals creixents, cada cop s’extrauran menys barrils al dia. Però aquesta no és la situació prevista per l’Orient Mitjà ja que encara hi ha molt de marge per augmentar la producció diària. Per exemple, Aràbia Saudita es preveu que passi dels 10 milions de barrils/dia registrats al 2008 a uns 15.7 milions de barrils/dia cap al 2035; de forma similar, Iraq hauria de passar de 2.6 milions a més de 6 milions (altres excepcions, a més d’Orient Mitjà són Brasil i Kazakhstan, gràcies al fort ritme de nous jaciments descoberts recentment).
Aquí a l’Orient Mitjà, precisament, és on es diu que van néixer els Estats Units com a superpotència mundial. I des de llavors, la composició geopolítica de la zona i els conflictes que han sorgit són conseqüència d’aquest interès vital del país nord-americà en la regió. La posició de líder mundial depèn de si aconsegueix mantenir la seva presència allà o no.
No només això, sinó que el funcionament de l’economia mundial també depèn en bona mesura de que s’opti més, en certa manera, per la cooperació a la regió que pel conflicte obert.
Orígens de la política del petroli dels Estats Units
El principal avantatge comparatiu que va permetre als Estats Units adquirir tant poder i erigir-se com a líder del món desenvolupat cap a la meitat del segle XX va ser la seva capacitat per explotar i aprofitar intensivament els recursos petrolífers que tenien dins el seu territori. Vista la necessitat de mantenir aquest avantatge de manera indefinida en el temps, el govern nord-americà presidit per Roosevelt va buscar fonts de subministrament de petroli a l’exterior un cop acabada la Segona Guerra Mundial: l’Orient Mitjà, d’on ja es coneixia la presència abundant d’aquests combustibles fòssils.
En aquest punt, el focus es centrava en dos casos diferents: per un cantó, es troba la política cap a l’Aràbia Saudita i, per l’altre cantó, es troben tots els successos relatius a Iran (i Iraq, en certa manera, ja que la seva història està molt entrelligada).
Trobada entre el Rei Abdul Aziz i Roosevelt al 1945. Font: saudiembassy.net
Pel que fa al primer cas, en un inici, el lloc més adequat per desenvolupar la nova política energètica dels Estats Units era l’antiga colònia britànica de l’Aràbia Saudita. D’aquesta manera, al 1945 es va firmar un transcendental acord (del que es va fer poca publicitat) entre Roosevelt i el Rei Abdul Aziz que consistia en petroli a canvi de protecció militar: oil-for-protection alliance. L’empresa americana Caltex (posteriorment coneguda com Aramco) s’erigia com a principal explotadora dels recursos naturals saudites.
Les conseqüències d’aquest acord encara perduren avui en dia, ja que el motor industrial americà s’ha estat alimentant gràcies al petroli saudita (i la família d’Al-Saud segueix perdurant al capdavant del seu país tot i mantenir un règim que es pot catalogar de feudal i ultraconservador), i permeten que Estats Units mantinguin la posició de lideratge. Tot i això, cal remarcar que l’empresa Aramco va ser nacionalitzada cap al 1980 i es va passar a anomenar Saudi Aramco.
Pel que fa al segon focus de la política energètica nord-americana, Iran era la joia de la corona que li restava al Regne Unit un cop acabada la Segona Guerra Mundial, ja que els camps petrolífers eren explotats per l’Anglo-Iranian Oil Company. Al 1951, aquesta empresa va ser nacionalitzada pel govern de Mosaddeq, elegit per sufragi universal. La conseqüència va ser ràpida: cop d’estat orquestrat per les potències occidentals que va fer retornar al poder al Xa Reza Pahlevi al 1953, fet que va permetre tornar a operar a les empreses britàniques i americanes. 25 anys més tard tindria lloc la Revolució islàmica encapçalada per l’Aiatol·là Khomeini que va dissipar definitivament els interessos estrangers existents al país.
El naixement de la Doctrina Carter com a instrument de la política energètica dels Estats Units
En definitiva, tant la importància vital de mantenir el règim aliat a l’Aràbia Saudita com el sorgiment d’una amenaça a Iran, enemiga dels Estats Units, va contribuir a la definició al 1980 d’una política clara per part de Washington: la Doctrina Carter. Consistia en que qualsevol intent de dominar el Golf Pèrsic per part de forces estrangeres i amenaçar, així, els interessos vitals dels Estats Units a la zona, seria contestada de forma contundent i, fins i tot, amb la força militar.
Això es va traduir en la significativa proliferació de tot un seguit de bases militars a la zona per part de l’exèrcit nord-americà i la creació del Central Command, consistent en l’òrgan militar a càrrec del qual estava la seguretat dels interessos a la zona.
Enmig d’això, es va produir la guerra entre Iran i l’Iraq de Saddam Hussein. L’oposició dels Estats Units al nou règim iranià (que es va trobar un arsenal militar proveït pels nord-americans en època del Xa) es va traduir en una aliança “de facto” amb Saddam, a qui van proveir d’armes, intel·ligència militar i fons financers.
Aquesta ajuda va animar a Saddam Hussein (probablement va arribar a la conclusió que els Estats Units li permetrien tot de llavors en endavant) a envair Kuwait amb la finalitat d’augmentar el seu poder. Aquesta invasió va activar la Doctrina Carter: els polítics nord-americans van estimar que Saddam adquiriria el poder suficient com per dictar la política energètica mundial, inclosa la dels Estats Units. Es va produir la Primera Guerra del Golf i una llarga política posterior de sancions econòmiques que buscaven indirectament el canvi de règim, fins que George Bush Jr. va voler buscar-ho de forma directa.
Gestió i explotació del petroli iraquià
Sota el règim de Saddam Hussein, el petroli en territori iraquià era propietat de l’empresa estatal Iraq National Oil Company (INOC). Aquesta empresa segueix existint i aquest sector econòmic no s’ha vist substancialment modificat des de la invasió nord-americana: tot i que la seva capacitat de producció s’ha vist reduïda com a conseqüència del conflicte i l’empobriment del sector públic iraquià, la propietat del petroli segueix sent d’INOC.
Tot i això, sí és cert que el nou govern ha privatitzat i externalitzat algunes operacions del procés d’extracció i comercialització del cru a canvi d’un percentatge dels beneficis. D’aquesta manera, Iraq pot obtenir tecnologia forana i posar en marxa uns pous de petroli que, per si sol, INOC no podria fer-ho. Aquests contractes han caigut a mans de companyies xineses i europees.
D’altra banda, a la zona nord d’Iraq, on hi viu la majoria kurda del país i mantenen un règim d’autonomia amb Bagdad, les autoritats del territori han intentat desenvolupar la seva pròpia política en referència al petroli. D’aquesta manera, han privatitzar els recursos fòssils de la zona, però sense permís del govern central iraquià (no ho han aprovat), fet que implica que no es pugui exportar el petroli produït: l’alternativa que utilitzen és fer passar els barrils a Iran mitjançant rutes de contraban, on es ven al mercat negre.
Mantenint Iran a ratlla?
Amb la caiguda de Saddam a Iraq, Iran representa actualment l’últim bastió de la zona fora del domini “de facto” dels Estats Units. La República Islàmica té els seus propis plans per convertir-se en potència econòmica i política de la regió al representar un dels principals productors mundials de petroli i gas natural, controlar les rutes de comerç marítimes i presentar-se com a únic punt viable pel transport dels recursos naturals entre Àsia i Europa, fora de Rússia.
Qualsevol intent per aïllar Iran per part d’Europa i els Estats Units és contestat per Rússia i Xina amb la creació de nous llaços polítics i comercials entre ells i Teheran, no només amb Mahmud Ahmadineyad, l’actual president del país, sinó també amb antics líders com va ser Muhammad Jatami, el darrer president reformista.
Les sancions que intenten fer aplicar els Estats Units implica la prohibició de comerç amb Iran en relació a productes de doble ús civil i militar (per exemple, un simple ordenador es considera que pot ser utilitzar per portar un negoci però també per teledirigir un míssil). Davant aquestes reclamacions, la posició europea és de mantenir-hi certa distància, ja que són moltes les empreses europees que es dediquen a l’exportació d’aquest tipus de productes cap aquest país de l’Orient Mitjà.
La futura posició de Xina a la regió com a dilema pels Estats Units
El professor Michael Klare defensa que, tot i l’herència política que hi ha darrere les relacions Aràbia Saudita – Estats Units, la monarquia àrab acabarà alineant en el mig termini les seves polítiques amb la Xina. La raó darrere aquest argument és que el consum de petroli està girant cap a l’Àsia del Pacífic, on trobem no només Xina sinó també les economies emergents de Tailàndia, Vietnam, Indonèsia, Corea, etc. De fet, ja existeix una aliança industrial entre Aramco Saudi i la petrolera xinesa Sinopec.
Vist aquest augment de poder econòmic per part de la Xina, els Estats Units s’enfronten al dilema de si cal continuar amb aquesta cara aliança al Golf Pèrsic o bé desmembrar la Doctrina Carter i reforçar altres interessos energètics al món. La set de recursos està al capdavant de l’agenda de totes les potències mundials i economies emergents i, donada la magnitud de fonts energètiques i la seva escassetat, ja té un abast que supera Orient Mitjà. Un nou focus d’interès no desenvolupat possiblement sigui l’Àfrica.
Per això, Klare i altres acadèmics han realitzat uns càlculs que demostren que, només en manteniment de bases militars a la regió, els Departament de Defensa dels Estats Units es gasta cada any uns 75.000 milions de dòlars, fet que resulta un enorme preu a pagar per mantenir-hi la presència.
Però com que és una de les poques zones al món en que la producció de petroli no està en declivi gràcies al fet que encara queda marge per augmentar l’extracció diària, la resposta al dilema no és tan clara (tot i que Estats Units cada cop representa menys percentatge com a destí de les exportacions petrolíferes). Estats Units és, en certa manera, esclau de la seva herència política a la zona i de la seva dependència del petroli (i Europa també, no ens enganyem).
Lligams entre petroli i presència militar. Font: Harvard University
–
Fonts i documents relacionats:
[1] IBEI Summer School of the Mediterranean: Resource conflicts and environmental politics.
[2] Michael Klare (2009). Rising Powers, Shrinking Planet: The New Geopolitics of Energy, capítol 7.
[3] David Ottaway, “The King and Us,” Foreign Affairs, May/June 2009, pp. 121-31.
eKonomicus 
Deixa un comentari