ESPECIAL SUMMER SCHOOL: El mercat del gas natural, tauler d’escacs?
A mesura que té lloc el descens en la producció diària de petroli a les explotacions existents actualment, com s’ha comentat en altres punts, el gas natural anirà progressivament augmentant en importància. El mercat d’aquest recurs natural finit està controlat per molts pocs productors actualment, però amb nombrosos jaciments encara per explotar. També cal destacar el paper essencial que juguen les infraestructures (tant de transport com de tractament o liquació) en el repartiment de la quota de mercat, ja que encara és un sector relativament poc desenvolupat i més intensiu en capital que el del petroli.
En l’actualitat, el gas natural destaca sobretot per la seva aplicació alhora de fabricar fertilitzants destinats a l’agricultura i per les menors emissions de carboni, en termes relatius, que el petroli. Més concretament, la Unió Europea està impulsant l’ús d’aquest producte al sector del transport, a partir d’un ús directe o a través de la producció d’hidrogen.
Instal·lacions de GNL al port de Barcelona. Font: shipspotting.com
Però per aconseguir aprofitar òptimament el gas natural, els països consumidors han d’enfrontar-se a dos tipus de limitacions. Per un cantó, la econòmica, ja que requereix una enorme inversió inicial, sobretot en el seu transport terrestre (gasoductes) i marítim (fa falta liquar-lo i implica la construcció d’enormes factories, ports i vaixells especials, dels quals, per exemple, Barcelona en té un dels més grans d’Europa).
El segons tipus de limitacions són els conflictes polítics que pugui generar, ja que les reserves existents i en explotació estan molt concentrades en uns països concrets: Iran – 26% de les reserves mundials, Iran – 15% de les reserves, i Qatar – 14% de les reserves. El transport cap als centres de consum no és senzill i hi ha molts actors implicats; cap consumidor vol ser totalment dependent dels proveïdors.
El cert, però, és que el mercat del gas natural es presenta com un símil d’un tauler d’escacs, en que els diversos actors, tant consumidors com productors, es van posicionant per obtenir el millor punt de partida en quan el gas natural passi a ocupar un pes preponderant en les polítiques energètiques nacionals. Per això, cal analitzar la situació de dos mercats de consum particulars: una Unió Europea que vol desprendre’s de l’actual dependència de Rússia; i una Xina que intenta assegurar-se l’abastament a qualsevol preu.
El gas natural i la Unió Europea: en busca de la independència
A Europa existeixen molt poques reserves de gas natural i estan al màxim de la seva capacitat d’explotació. Per aquest fet, la producció pròpia es preveu que es mantingui en nivells actuals cap al 2035 mentre que el consum està previst que augmenti un 20%. El principal proveïdor del continent és, i seguirà sent, Rússia. Com a excepció a aquest fet, tant Espanya com Portugal no tenen cap llaç comercial amb Rússia respecte el gas natural ja que és importat bàsicament d’Algèria.
La infraestructura de producció i transport fa dècades que està construïda, dels camps d’extracció de Sibèria fins a Alemanya, Europa Central i Itàlia, passant per la inestable Ucraïna. De fet és l’única infraestructura que existeix, cosa que facilita que Rússia mantingui la seva influència en aquest sector: es tracta de costos enterrats, és a dir, una inversió realitzada que ja no té cap tipus de cost d’oportunitat. Això dificulta molt la viabilitat de qualsevol altra alternativa de transport fora de Rússia, ja que requereix invertir una enorme quantitat de capital amb uns costos d’oportunitat molt més alts.
La idiosincràsia d’aquest negoci entre Rússia i Europa és molt complex: Gazprom, empresa de capital majoritàriament del govern rus, hi juga un paper clau i ja s’ha convertit en un braç “de facto” de la política exterior i econòmica de Rússia (l’actual president rus Dimitri Medvedev era l’anterior CEO de Gazprom). Gazprom intenta clarament controlar al màxim la via de transport de gas cap a Europa i obtenir així més beneficis econòmics i més influència política. Per això, cada hivern, des de que va tenir lloc la Revolució Taronja a Ucraïna i aquest país es va allunyar del mandat de Moscou, s’han produït problemes amb el subministrament de gas a Europa degut al fet que s’acusava a l’empresa estatal ucraïnesa de nova pagar la quota del gas imposada per Gazprom.
Sobre aquest fet, cal destacar que hi ha molta opacitat en relació a la propietat i gestió de les infraestructures de transport tant a Rússia com, sobretot, a Ucraïna. La caiguda de la Unió Soviètica va implicar la privatització descontrolada i salvatge del sector, fet que va afavorir que tots els actius i la seva explotació caiguessin en mans d’oligarques tapats i de la màfia. De fet, a Ucraïna hi ha molt de descontent respecte el fet que el govern no ha aconseguit cap tipus de control sobre la distribució del gas al seu país. Davant aquest fet, Gazprom intenta obtenir-ne profit i té com a objectiu comprar i controlar les infraestructures de transport a Ucraïna i a on sigui possible, davant la clara oposició d’Europa i la pròpia societat ucraïnesa (Iulia Timoshenko va declarar: “entregar el control del sistema de transport de gas és el mateix que entregar el control d’Ucraïna”).
Alternativament, la Unió Europa, conscient d’aquest desavantatge competitiu davant Rússia, busca altres formes d’assegurar-se un abastament estable de gas i reduir alhora la dependència de l’est. Però els problemes generen són més complexes: per un cantó, les alternatives són bàsicament intensives en capital, fet que redueix molt el seu atractiu en relació a una infraestructura ja existent com és la russa, tal com s’ha comentat prèviament. Per un altre cantó, qualsevol estratègia europea és eficientment contestada per Rússia; el professor Michael Klare apunta, per exemple, a que la guerra entre Rússia i Geòrgia del 2008 va ser un avís de que Rússia segueix controlant qualsevol alternativa a la zona, com podia ser per exemple una ruta pel Caucas.
D’aquesta manera, es poden analitzar diverses alternatives possibles per Europa si aconsegueix superar les limitacions comentades:
– La primera és una iniciativa del govern alemany d’Angela Merkel per proveir gas natural directament des de Rússia sense passar per cap intermediari. Això seria possible a través d’un gasoducte marítim pel Mar Bàltic. Això ha topat amb les reticències d’altres socis europeus.
– Una segona opció és considerar l’Àfrica (tant el nord com la part central del continent) com a proveïdor important. El problema és que és necessària una enorme inversió ja que no hi ha pràcticament res desenvolupat i, el més difícil, reorientar una política exterior que encara es mira el continent com una colònia. Paral·lelament, Gazprom (de nou) ja ha firmat acords amb els governs d’Algèria i Nigèria, relativament rics en gas natural, per desenvolupar els camps d’explotació del recurs, de tal manera que qualsevol subministrament a Europa estarà sota mans del gegant rus.
– Una tercera via més complicada passa per l’Àrtic, on es preveuen enormes jaciments encara per descobrir. Tot i això, és encara molt arriscat llençar cap tipus d’operació a la zona degut a les condicions extremes i als dubtes ambientals que generen, a més del fet que són zones en que la sobirania no està clara, ja que són reclamades per Rússia.
Distribució de gas cap a Europa. Font: Samuel Bailey
El gas natural i la Xina (i els seus veïns): en busca d’un subministrament segur
La part del sud-est asiàtic, costanera a l’Oceà Pacífic, es troba en una posició molt similar que Europa: necessita importar la major part de gas natural, sigui mitjançant gasoductes o a partir del transport de gas natural liquat. Per aquest motiu, i davant un punt de partida relativament més endarrerit que altres actors mundials, la Xina ràpidament ha invertit i construït una canonada de transport des de Turkmenistan fins al seu territori (entra per la província de Xinjian, coneguda pels avalots ètnics entre turcmans i la minoria hu), la primera de totes les que s’han planificat en un temps rècord.
D’altra banda, la Xina busca estar més integrat energèticament amb Rússia i obtenir gas de les enormes reserves de la Sibèria oriental, la més propera al seu territori. El fet positiu d’aquesta sinèrgia és el interès que també té Moscou en estrènyer llaços amb Beijing tot i el perill que sigui la Xina qui acabi dominant en aquest “matrimoni de conveniència”. El professor Klare argumenta que Rússia es juga convertir-se en un satèl·lit de les autoritats xineses a mig termini.
Altres fonts que assegurin al gegant asiàtic un subministrament estable de gas són les costes de països com Myanmar, Indonèsia i Austràlia, fet que fa preocupar, sobretot a aquest últim, la progressiva dependència que estan generant de Xina. L’ofensiva xinesa a l’Àfrica també inclou la cerca de contractes de subministrament de gas, a més de tot tipus d’altres matèries primes per la indústria.
En aquest sentit, és interessant veure com, en aquest cas, el consumidor gaudeix d’una enorme influència sobre els productors de gas, tot el contrari que en el cas vist d’Europa.
Consideracions respecte el preu del gas natural i l’absència d’un càrtel mundial
Pot arribar a ser sorprenent el fet que, a diferència del que succeeix amb el petroli, no existeixi un càrtel organitzat de productors de gas, sobretot davant la concentració de les reserves en molts pocs territoris. La raó es pot atribuir a que les infraestructures existents pel que fa al tractament, producció i liquació de gas està molt distribuïda geogràficament i hi ha una capacitat relativament elevada pel que fa als nivells de demanda actuals i, per tant, és més complicat que es produeixin pressions a l’alça sobre el preu. A més, hi ha molt marge per augmentar l’oferta.
De fet, és podria dir que actualment hi ha més oferta de gas que demanda i això ha contribuït a mantenir uns preus als mercats internacionals assumiblement baixos. Tot i això, el panorama podria canviar aviat si els principals productors, reunits sota el Fòrum de Països Exportadors de Gas (Rússia, Iran, Qatar, Líbia i Algèria entre d’altres), segueixen endavant en les seves reflexions per acabar creant un càrtel amb l’objectiu de generar preus més elevats del gas o plantejar limitacions per la construcció de nous gasoductes i plantes de processament de gas natural liquat. D’aquesta manera, tindrien el control directe per restringir la disponibilitat mundial del recurs.
–
Fonts i documents relacionats:
[1] IBEI Summer School of the Mediterranean: Resource conflicts and environmental politics.
[2] Michael Klare (2009). Rising Powers, Shrinking Planet: The New Geopolitics of Energy.
[3] Revista Econòmica eKonomicus. S’inaugura a Turkmenistan una part del gasoducte que portarà gas des d’Àsia Central fins a la Xina. Publicat el 7 de gener de 2010.
[3] Revista Econòmica eKonomicus. Rússia extraurà gas de Kirguizistan. Publicat l’1 de març de 2010.
https://ekonomicus.wordpress.com/2010/03/01/russia-extraura-gas-de-kirguizistan/
[4] Revista Econòmica eKonomicus. Poder monopolístic al mercat del gas europeu: Rússia aconsegueix augmentar el control. Publicat el 9 d’abril de 2010.
eKonomicus 
One Response to “ESPECIAL SUMMER SCHOOL: El mercat del gas natural, tauler d’escacs?”
[…] El mercat del gas natural, tauler d’escacs? ekonomicus.wordpress.com/2010/07/14/especial-summer-school-e… per mqlb fa 13 segons […]