ESPECIAL SUMMER SCHOOL: La política global de l’aigua

By eKonomicus, Juliol 15, 2010

L’aigua és un dels recursos més propensos a ser una font de conflicte al segle XXI: qui no ha sentit a parlar de la possibilitat de guerres per l’aigua? És un bé indispensable per la societat, no només per la supervivència vital dels éssers humans, sinó també per un correcte sanejament a les ciutats, per produir aliments i per les activitats industrials.

Per tant, recentment s’ha plantejat un conflicte de caire social respecte si l’aigua, i el seu subministrament, ha de ser un bé públic o una “mercaderia” en certa manera comercialitzable (en anglès, s’acostuma a anomenar commodity). A pràcticament tot arreu, el govern (estatal, regional o local, depenent del cas) té l’obligació de subministrar aigua als ciutadans per consum humà; per aquest motiu, la noció de bé públic fa que moltes societats, sobretot dels països en desenvolupament, s’oposin fortament als processos de privatització –l’incident més destacat és el de Cochabamba (Bolívia) al 2000, en que es va donar marxa enrere al procés de privatització.

Paral·lelament, els recursos hídrics s’estan convertint en un assumpte de seguretat nacional per molts Estats que veuen com han d’afrontar ara o a mig termini problemes de disponibilitat d’aigua. Per exemple, Israel ¡és un cas paradigmàtic, ja que el govern hebreu ha anunciat diverses vegades una variació de la Doctrina Carter aplicada a la conca del riu Jordà (comentada en l’article anterior, fa referència a l’amenaça militar davant la defensa d’un recurs estratègic per la supervivència d’una potència davant amenaces exteriors). Un fet similar succeeix amb Egipte en relació al Nil.

La disponibilitat d’aigua és bastant desigual i està repartida en abundància en zones concretes del planeta. Altres, tot al contrari, tenen uns recursos hídrics bastant minvats i pateixen un subministrament d’aigua relativament inadequat (i emfatitzem “relativament” ja que sempre cal ponderar si la demanda és la correcta): en destaca, per exemple, el sud-est dels Estats Units i nord de Mèxic, Orient Mitjà i Nord d’Àfrica, Àsia Central i el nord de la Xina.

Donat aquest repartiment, hi ha diversos fets que amenacen amb empitjorar la situació en moltes zones del món. Per un cantó, a moltes zones el subministrament no és segur ja que els recursos disponibles estan molt contaminats degut a la manca d’un correcte sanejament, i la perspectiva pot ser cada cop pitjor davant la manca de desenvolupament. En aquest sentit, es dona un altre tipus d’escassetat hídrica que seria l’econòmica, és a dir, la manca d’infraestructures per aprofitar i depurar eficientment l’aigua. Per un altre cantó, la disponibilitat hídrica és molt sensible als augments de població, i s’esperen grans taxes de fecunditat durant molts anys encara precisament a aquelles zones amb més escassetat. I finalment, la més important, són les conseqüències del canvi climàtic.

Dures conseqüències sobre la disponibilitat de recursos hídrics degut al canvi climàtic

El canvi climàtic es preveu que contribuirà a accentuar les desigualtats de disponibilitat d’aigua, ja que hi haurà regions on encara plourà més i menys precipitació en zones on ja n’hi ha relativament poca. Per tant, alguns països veuran com augmenta la disponibilitat hídrica per càpita, però no significa que sigui estable al llarg de l’any: hi haurà més presència de monsons, fet que impedirà mantenir una òptima gestió de l’oferta hídrica i tindrà conseqüències molt greus sobre la població, l’economia i els cultius degut a les inundacions.

Aquests fets es poden comprovar al mapa publicat per part de l’IPCC (l’organisme intergovernamental encarregat de la vigilància i estudi d’aquest fenomen); el que es mostra a continuació, es tracta d’un dels escenaris més optimistes que han realitzat els científics.

Les majors variacions en disponibilitat d’aigua presentades per l’IPCC afecten justament a aquelles zones on s’ha comentat que pateixen d’un subministrament inadequat i on, alhora, es veurà més incrementada la població (normalment, per l’escassetat, es fa servir el rati de disponibilitat per càpita).

Com a conseqüència, molts països hauran d’articular noves polítiques tant nacionals com exteriors, passant per econòmiques, amb la finalitat de fer front als reptes que tot plegat implica: les transferències d’aigua de territoris amb abundància cap a altres zones més necessitades no és senzill, ni pels elevats costos que implica ni per l’oposició social que genera. Els països amb més escassetat d’aigua per fer front a la seva demanda tenen l’alternativa d’importar aliments d’altres zones (el que es coneix com comerç d’aigua virtual), de tal manera que no han d’assignar tants volums d’aigua a l’agricultura. Això, però genera problemes afegits sobretot als països en vies de desenvolupament, ja que implica destinar una gran quantitat de recursos financers a aquesta finalitat i, d’altra banda, moltes famílies d’aquestes regions tenen l’agricultura com a únic mitjà de subsistència.

Conques en conflicte: de la fricció a la cooperació… o a l’inrevés

Els rius no n’entenen de fronteres. Es dona el fet que la major part dels rius estan dividits entre diversos Estats sobirans, amb interessos molt diversos entre ells i, per tant, font de conflicte. Els països que estan situats aigües avall depenen del control que puguin exercir els països aigües amunt sobre el flux i cabal del riu: poden alterar els volums d’aigua que arribin a altres països sigui per augmentar les pròpies reserves mitjançant embassaments, per generar energia elèctrica, etcètera. Conseqüentment, té greus efectes econòmics i ambientals aigües avall.

Aquí és on apareixen noves friccions degut als efectes comentats anteriorment. A les conques més disputades es preveuen uns increments extraordinaris de la població: per exemple, Etiòpia (a la conca en conflicte del Nil) passaria de 70 milions a 270 milions al 2050. Caldrà abastir tota aquesta població i caldrà assegurar-se una mínima garantia per un correcte subministrament; faran falta més reserves, per tant.

Això s’aconseguirà bàsicament a partir de la proliferació de nous embassaments (cal matisar que la reutilització d’aigua, tot i que es comença a desenvolupar a Europa, Estats Units, Japó i la Xina, encara no està tecnològicament madura i requereix unes inversions relativament més altes). Aquest fet posa indiscutiblement en alerta als països situats aigües avall, ja que la seva disponibilitat i garantia es pot veure seriosament afectada, i és llavors quan apareixen els conflictes.

Se’n farà un breu anàlisi de quatre casos destacats: el Nil, el Jordà, l’àrea del Caixmir entre Índia i Pakistan i els dos rius que separen Estats Units i Mèxic, com són el Río Grande i el Colorado.

Riu Nil: Egipte, el país costaner, governa sobre la resta aigües amunt

El riu Nil, el més llarg del món, i els seus subsidiaris transcorren a través de 10 països: Egipte, Sudan, Etiòpia, Uganda, la República Democràtica del Congo, Rwanda, Burundi, Kenya i Eritrea. Històricament, l’aigua present al riu se l’han repartit únicament entre Sudan i Egipte arrel de diversos tractats durant la segona meitat del segle XX, tot deixant de banda els altres països que, de fet, estaven aigües amunt i tenen la possibilitat d’alterar el cabal al riu. Egipte, de totes maneres, sempre s’ha aconseguit comportar com el líder incontestable en aquesta matèria gràcies a la seva superioritat econòmica i militar.

Això implicava que qualsevol intent per potenciar la irrigació o l’aprofitament de l’aigua per generar energia elèctrica als altres 8 països era enèrgicament contestada per Sudan i Egipte. Progressivament, tots 10 països han caminat cap a la cooperació a través de la creació de la Iniciativa per la conca del Nil, que reuneix a tots els representants polítics sota un sol fòrum, tot i que Egipte no ha renunciat a la seva posició dominant.

Les fonts de l’Indus al Caixmir: entre dos Estats sense pau signada

La zona del Caixmir, dramàticament disputada entre Pakistan i l’Índia però on també hi actuen moviments en busca de la independència del territori, és rica en aigua i molt fèrtil. A través de la zona hi conflueixen diversos rius i canals que posteriorment es converteixen en afluents del gran riu Indus. La zona és molt propensa al conflicte ja que no hi ha acord entre els dos països sobre la frontera i el possible repartiment del territori.

On si que hi ha un històric principi d’acord, un dels pocs que van acceptar tant Pakistan com l’Índia, és en temes de repartiment dels recursos hídrics per irrigació. Al 1960 es van dividir els canals i els rius tributaris.

La importància estratègica en la geopolítica de l’aigua és deguda que el seu domini permet controlar tota la conca de l’Indus, amb les dramàtiques conseqüències humanitàries que comportaria una inseguretat en l’abastament d’aigua.

Riu Jordà: l’aigua com assumpte de seguretat nacional per davant de tot

La conca del riu Jordà és poc extensa i molt localitzada, però és una de les poques fonts de subministrament estable d’aigua que hi ha en aquella regió, que comprèn part dels territori de l’Autoritat Nacional Palestina, Israel, part de Jordània i el sud-oest de Síria. La gestió compartida d’aquests recursos no sempre ha estat a l’ordre del dia, ja que el seu domini per part d’un dels actors és crucial per la pròpia supervivència econòmica i humana. De fet, el 60% de l’aigua consumida per Israel, que es presenta com a gran dominador a la conca, prové d’aquesta conca (l’altra part l’obtenen a través de tecnologies avançades de dessalinització i reutilització d’aigua depurada).

Aquest desnivell en la balança de poder permet que Israel arribi a consumir uns 300 litres per habitant i dia, mentre que a Cisjordània es veuen limitats a 60 litres per habitant i dia degut a les limitacions imposades per extreure aigua tant del riu com de l’aqüífer a la pròpia conca. Concretament sota Cisjordània es troba un important aqüífer on Israel manté un estret control militar respecte els usos que en fan tant israelians com palestins, dificultant que aquests últims (tot i el seu fort increment de població) puguin extreure els recursos per usar-la a l’agricultura de subsistència i intensiva en aigua.

Anant més lluny encara, Israel disposa d’un aqüeducte gegant que connecta el Mar de Galilea, al nord de la conca i compartit per Israel, Síria i Jordània, amb el centre del país; aquesta infraestructura milionària està fortament custodiada per l’exèrcit. En canvi, l’intent de la Lliga Àrab a la dècada dels 60 de construir infraestructures per abastir d’aigua de forma més estable a Jordània es diu que és un dels motius de l’esclat de la guerra del 1967 entre Israel i els seus veïns. D’ençà, pocs intents de cooperació s’han produït en aquesta conca en relació al repartiment dels escassos recursos hídrics.

Riu Colorado i Rio Grande: un possible cas d’èxit en cooperació, en dificultats

Aquests dos rius, que separen Estats Units i Mèxic, s’acostuma a presentar com un cas d’éxit en les negociacions per la gestió comuna d’una conca compartida; tot i això, un anàlisi més detallat mostra com la situació en que es troba la conca dista molt de ser la correcta, ja que ha arribat a ser comú que en certes èpoques de l’any, si el clima és sever, cap dels dos rius no acabi desembocant al mar degut a falta de cabal.

Existeixen dos tractats entre ambdós països, un per cada riu, i una comissió de control conjunta. En aquests tractats, està establert que tots dos països estan obligats a aportar a la frontera una dotació de volum d’aigua concreta i d’una qualitat mínima (suficient com per abastir els usos necessaris aigües avall). El problema, però, és que no es compleix gairebé mai: l’aigua que aporta els Estats Units al Rio Colorado està molt salinitzada degut a l’ús intensiu en agricultura. En cap dels dos casos, el volum aportat finalment és el que marca la llei (necessaris per un cabal ecològic mínim), sobretot en els darrers anys en que Mèxic ha patit uns climes més secs que de costum i no ha pogut adaptar la demanda d’aigua a la nova disponibilitat.

El fet que aquests episodis de conflicte es solucionin o no depèn molts cops de l’orientació política a banda i banda de la frontera. Quan ambdós administracions polítiques busquen estrènyer llaços, la situació ambiental als rius Grande i Colorado millora.

Manca de legislació internacional vinculant: pocs incentius a cooperar

No existeix legislació a nivell internacional respecte la gestió compartida de les conques de rius, fet que agreuja la situació política, social i ambiental dels recursos hídrics al món, tal com s’ha vist en tots els casos presentats. Cap organització mundial o intergovernamental s’ha pronunciat definitivament en cap sentit; únicament la Unió Europa ha iniciat un camí que pot portar a ser un exemple de gestió comuna entre tots els països europeus (veure referències a la Directiva Marc de l’Aigua, per exemple, a la web de l’Agència Catalana de l’Aigua).

Existeixen diverses estratègies respecte el repartiment dels recursos hídrics en una conca compartida, una més desitjable que altres si ho mirem des d’un punt de vista col·lectiu:

–          Plena legitimitat als països aigües amunt per aplicar les polítiques que vulguin als recursos hídrics del seu territori o a la part del riu/llac que passi entre les seves fronteres, independentment de les conseqüències a tercers països. És la política que defensen la Xina i Turquia, per posar dos exemples, en relació als rius Mekong i Tigris i Èufrates, respectivament.

–          Tots els països dins de la conca compartida tenen el mateix veu i vot, els mateixos drets, aproximadament de forma proporcional (a vegades s’opta per ponderar en funció del volum de recurs al territori). Però el valor afegit és que cal buscar el consens i provocar el mínim d’externalitats econòmiques i ambientals possibles. Un exemple d’això prèviament comentat és la Nile Basin Initiative, en que han firmat diversos acords de gestió compartida de l’aigua, tot i que Egipte s’intenta mantenir el més allunyat possible.

Tot i aquesta perspectiva, el professor Michael Klare argumenta sempre el concepte de cooperació com a única alternativa a llarg termini. Donats tots els reptes i desafiaments que s’han comentat al inici de l’article, la correcta gestió dels recursos hídrics i la única forma d’aprofitar-los correctament sense malmetre la població i el medi ambient és a través d’acords de cooperació i l’aplicació de polítiques conjuntes entre tots els actors involucrats. El fet de voler desenvolupar cada Estat la seva pròpia via independentment del que facin els altres provocarà, apart d’un greu conflicte polític que podria escalar en intensitat, l’empitjorament de la qualitat i disponibilitat de recursos hídrics de forma difícilment reversible, de tal manera que ningú podrà aprofitar-los.

–

Fonts i documents relacionats:

[1] IBEI Summer School of the Mediterranean: Resource conflicts and environmental politics.

[2] Michael Klare (2009). Rising Powers, Shrinking Planet: The New Geopolitics of Energy.

[3] Waterwiki – Anàlisi i explicació dels conflictes actuals relacionats amb els recursos hídrics.

http://waterwiki.net/index.php/Welcome

[4] La qüestió de l’aigua: medi ambient, canvi climàtic i conflictes internacionals (2009). Publicació de la Fundació Solidaritat de la UB (Universitat de Barcelona) i la Fundació Pau i Solidaritat. Autor: Toni Jiménez.