ESPECIAL SUMMER SCHOOL: Seguretat alimentària, de la utopia als reptes que cal superar
Tot i el progrés tecnològic aplicat a l’agricultura en els darrers anys, moltes zones del planeta pateixen indiscutiblement del que s’anomena com inseguretat alimentària, és a dir, no disposen d’un accés segur i estable a aliments sans. A què és degut aquest fenomen?
Es poden trobar les causes en diversos factors: (i) proliferació del nombre de sequeres en territoris especialment vulnerables a la fam, (ii) increments dels preus internacionals de multitud d’aliments bàsics, tal com va passar al 2008 per exemple, amb les conseqüents dificultats per les classes més populars, i (iii) una superfície disponible de terra arable inadequada per la població degut a l’ús intensiu de la terra i a l’erosió i pol·lució provocada per la intervenció humana.
Tot plegat, per descomptat, té conseqüències sobre la política mundial. No només perquè la inseguretat alimentària i el mal repartiment de terra i oportunitats és un dels principals motius rere els moviments migratoris globals, sinó perquè també contribueix a generar moviments revolucionaris i extremistes (per exemple, els naxalistes del sud-est de l’Índia i els zapatistes de Mèxic).
Existeixen raons per l’esperança
Els problemes identificats són clars i pràcticament fora de cap mena de dubte. Tot i això, hi ha motius per pensar que, fruit d’aquest món tan interconnectat i en certa manera avançat tecnològicament, encara hi ha marge per l’esperança. Cal seguir avançant en uns camins que no són nous, al cap i a la fi.
En aquest sentit, es pot seguir confiant en dur a terme Revolucions Verdes en moltes zones encara en desenvolupament, unes revolucions com les que van marcar el punt d’inflexió a bona part d’Europa durant els darrers segles. Cal seguir invertint, per tant, en l’agricultura, en noves maneres d’incrementar la productivitat sense malmetre la qualitat. I és aquí on entra, per exemple, un tema tan controvertit com ho poden ser els organismes genèticament modificats (OMG en anglès, popularment coneguts com transgènics).
Aquesta és una estratègia amb punts bons i dolents, i la seva acceptació depèn del pes que es doni a cada argument: per un cantó, els conreus són més resistents a les plagues i inclemències, fet que permet estalviar costos monetaris i ambientals (no cal tirar tants fertilitzants o plaguicides). Però per un altre cantó, pot augmentar el preu de les llavors degut a que actualment aquest sector té més semblança a un monopoli que a un mercat de competència perfecta, degut a les patents dels laboratoris privats i al fet que és un negoci tancat per molt poques empreses. Aquest fet exclou de l’accés a aquest tipus de conreu a moltes famílies agricultores de països en vies de desenvolupament.
D’altra banda, una altra acció que contribuiria a millorar molt el futur pel que fa al desenvolupament econòmic de moltes regions dependents de l’agricultura és l’eliminació dels subsidis a aquest sector atorgats pels governs dels Estats Units i la Unió Europea als agricultors locals. Aquests subsidis, que permeten competir injustament els productes agrícoles europeus, impedeixen l’accés als mercats internacionals a molts agricultors del tercer món i, conseqüentment, no els permet obtenir una renda suficient per la seva subsistència o progrés. Aquest és un fet reclamant fortament pels representants dels països en vies de desenvolupament a l’Organització Mundial del Comerç i a totes les cimeres Nord-Sud celebrades fins ara.
No tot és de color “verd”: importants reptes a mig termini per fer realitat les esperances
A l’altra part de la balança, les estratègies per assolir una seguretat alimentària a nivell mundial han d’afrontar diversos reptes. Poden ser fonts de conflicte entre territoris a menys que es promogui la cooperació des d’instàncies i institucions internacionals. Es detallen a continuació.
– Els augments previstos de la població a moltes zones on ja es registren uns índexs dramàticament elevats de malnutrició poden contribuir a empitjorar la situació humanitària a mig termini. Al sud d’Àsia, a la zona subsahariana d’Àfrica i al Carib més del 20% de la població pateix fam actualment.
– Cada vegada resultarà més complicat incrementar la superfície d’àrees amb possibilitats de poder-hi conrear. Les pressions urbanitzadores provoquen que la ciutat s’estengui per damunt de camps de conreu de forma inexorable. D’altra banda, cada cop hi ha més pressió sobre els recursos hídrics i l’accés a la irrigació serà més limitat i competit. A tot això, cal afegir els efectes del canvi climàtic que amenacen amb desertitzar progressivament moltes zones del planeta degut als augments de temperatura i la disminució de la precipitació.
– Les Revolucions Verdes tenen uns límits. Tot i que el Banc Mundial afirma que es poden realitzar encara nombroses inversions en la conversió de pastures abandonades per poder-hi conrear, amb elevats beneficis financers pels inversors, també reconeix que hi ha rendiments marginals decreixents en aquestes noves terres. En aquest sentit, només cal veure el quadre en que es mostra la producció per hectàrea de blat (rendiments del conreu) als països en vies de desenvolupament: els augments extrems en productivitat de les darreres dècades, gràcies a successives revolucions verdes, s’ha vist sobtadament estancat des del canvi de mil·lenni.
– Finalment, l’efecte dels biocombustibles també cal tenir-lo en compte. Segons el Banc Mundial, dos terceres parts de l’augment de la producció agrícola als Estats Units durant els darrers 5 anys s’ha destinat a biocombustibles. S’ha calculat, de fet, que quan el petroli està per damunt de 50 dòlars/barril, és més rentable destinar la producció a etanol perquè els beneficis obtinguts són majors. Per tant, no tots els augments en la productivitat agrícola van destinats a convertir-se en aliments per la població o els mercats internacionals.
La conseqüència final de tot plegat, tal com afirma amb aquests arguments el professor Michael Klare, és un inexorable augment del preu dels aliments bàsics.
Actualment és cert que hi ha suficient capacitat al món per produir suficients aliments per tota la població, tot i que no es dur a la realitat degut al mal repartiment dels recursos. De cara al futur, la demanda d’aliments continuarà augmentant sigui degut a l’augment de la població o a l’augment dels patrons de consum als països que estan superant el subdesenvolupament (que succeiria si tots els xinesos volguessin sopar bistec cada nit? quin dret tenim a negar-ho?). L’oferta d’aliments, com s’ha vist, necessita superar nombrosos reptes per ser suficient com per no agreujar els problemes de fam al món. Els augments de preu poden ser fatals per bona part de la població que encara es troba en situació econòmica precària o de subsistència.
Rendiments per hectàrea dels conreus de cereals als països en desenvolupament. Font: FAO
–
Fonts i documents relacionats:
[1] IBEI Summer School of the Mediterranean: Resource conflicts and environmental politics.
[2] Michael Klare (2009). Rising Powers, Shrinking Planet: The New Geopolitics of Energy.
[3] Farmlandgrab.org. Crisi alimentària i adquisició internacional de terres per cultiu.
eKonomicus 
One Response to “ESPECIAL SUMMER SCHOOL: Seguretat alimentària, de la utopia als reptes que cal superar”
Thank you foor sharing this