Espanya ha de pujar impostos? Anàlisi dins del context europeu de la proposta de José Blanco
Tot just la setmana passada, es va iniciar un debat polític a Espanya referent a una possible pujada d’impostos. La raó que adduïa el Ministre de Foment, José Blanco, era que Espanya tenia uns ratis de pressió fiscal molt més baixos que la major part de la resta d’Europa (en termes relatius) i, per tant, encara hi havia marge per augmentar-los. Textualment, “d’acord als serveis públics i a les infraestructures que té i que ha de seguir desenvolupant, Espanya presenta una base impositiva molt baixa en relació amb la mitjana dels països europeus”.
El ministre de Foment espanyol, José Blanco. Font: hazteoir.com.
Tot i ser tan sols un “globus sonda” llençat pel Ministre Blanco, aquest anunci reverteix especial controvèrsia en un moment en què les polítiques desenvolupades per l’administració Zapatero no acaben de ser del tot eficients i les alternatives disponibles tampoc són del nivell exigit en plena crisi global. A més, Espanya no aconsegueix dissipar dubtes sobre la seva solvència financera. Tot plegat, amb la pujada d’impostos, es contribuiria a millorar l’estat de la política fiscal espanyola, totalment paralitzada per un dèficit galopant, i a augmentar el marge de maniobra del govern.
Segons dades d’Eurostat, al 2008 aquest dèficit (diferència entre ingressos i despeses fiscals, en relació al PIB del país) es va situar al 4.1%, mentre que al 2009 va arribar a l’11.2%, un dels més alts de tota la Unió Europea, només superat per Grècia, Irlanda i Regne Unit.
Cal reconèixer, però, que aquest dèficit fiscal és més aviat degut a l’estancament dels ingressos públics que no pas a un increment descontrolat de les despeses estatals. En qüestió de pocs anys, molts impostos s’han vist reduïts a Espanya: des de l’IRPF fins l’impost de societats, passant per la supressió de l’impost de patrimoni, fet que ha augmentat la vulnerabilitat de les finances estatals davant una recessió econòmica. Fins i tot, la Ministra d’Economia, Elena Salgado, ha arribat a admetre que la decisió sobre l’impost de patrimoni va ser un error.
D’aquesta manera, amb la pujada de l’IVA i l’impost sobre el capital, que han entrat en vigor recentment (uns impostos regressius), Espanya ha perdut progressivitat en l’àmbit fiscal, és a dir, les rendes més altes pagaran menys impostos en proporció a la seva riquesa que les rendes més baixes. No ha quedat clar si l’objectiu del govern de Zapatero és tornar a revertir aquesta situació o no, encara que cal afegir que l’IVA segueix estant per sota de la mitja europea (entorn el 20%).
Les dades: en perspectiva europea, Espanya té una pressió fiscal molt baixa en comparació a la seva renda
Emmarcat dins un context europeu, cal contrastar amb dades les declaracions del Ministre Blanco. És a dir, cal veure la relació entre la pressió fiscal (el nivell d’impostos d’un país sobre la seva riquesa) i la renta per càpita del país, ja que és indicatiu de fins a quin punt la població i els agents econòmics són capaços de suportar més impostos.
Analitzant la situació a partir dels dos gràfics mostrats més avall per Europa i pels països amb Euro, Espanya es situa en una renda per càpita (expressada en paritat de poder adquisitiu; veure més avall definició) de 24.500 euros i una pressió fiscal del 34,7% del PIB, segons dades d’Eurostat. Aquest nivell de fiscalitat és similar al de països com Lituània, Letònia, Eslovàquia o Polònia, amb uns salaris i estàndards de vida clarament menors.
En canvi, països similars a Espanya pel que fa a la renda per càpita, com són Itàlia, França i Xipre, apliquen una pressió fiscal entre el 40 i 48% del PIB. A la franja alta dels gràfics es troben països com Holanda, Alemanya i els escandinaus, amb rendes superiors a 27.000 euros per càpita i una pressió fiscal superior al 45%.
Tot i la diversitat de casos, es mostra una clara relació entre ambdós variables: la pressió fiscal és menor en aquells països amb rendes per càpita més baixes i, al contrari, és major allà on hi ha més riquesa.
En el cas d’Espanya, el sindicat de tècnics d’Hisenda advertia que, si bé és cert que el país té una pressió fiscal menor que altres països d’Europa, també cal tenir en compte que els salaris i l’Estat del benestar és igualment menor. Analitzant les dades, és cert que, pel que fa a la renda per càpita, Espanya es situa lleugerament per darrere de la mitjana de l’Eurozona i per davant de la mitjana de la Unió Europea dels 27. Però la diferència que separa Espanya dels estàndards europeus de pressió fiscal és molt més significativa: més de 10 punts percentuals de diferència, ja que la pressió fiscal mitjana a la UE i a l’Eurozona està entre el 43 i 44% del PIB, tal com indiquen els gràfics. Espanya està molt allunyada de la tendència europea, tal com defensava José Blanco.
Les conclusions (i els dubtes): la revisió dels impostos com a “solució” per una política fiscal errònia a curt termini i com a convergència europea a llarg termini
Espanya és, per tant, un cas atípic dins Europa, tal com ho poden ser oposadament els països escandinaus (altíssima pressió fiscal amb una renda per càpita no gaire allunyada de la mitja europea). En tot cas, és un model que ha mostrat ja les seves deficiències: un sector públic que ha estirat més el braç de la màniga, però que no ha aconseguit assolir un nivell de prestació social o infraestructures amb que la major part de la població es senti satisfeta.
Al cap i a la fi, però, no es pot reclamar uns serveis públics com els que presten els governs de països situats a la franja superior dels gràfics amb una estructura fiscal i una contribució per part dels agents econòmics al mateix nivell que els països amb menor renda per càpita i, per tant, menor inversió estatal i protecció social. O bé, al contrari, la societat pot exigir sense ser exigida?
Espanya no té una renda tan baixa com s’acostuma a suposar ni està tan allunyada dels països més destacats. En tot cas, caldria veure si la riquesa està mal repartida (a vegades, l’observació de mitjanes agregades pot induir a una fal·làcia) o bé no contribueix qui hauria de contribuir. Una altra qüestió també podria ser si, considerant altres variables econòmiques com podria ser l’estalvi, es pot arribar a pensar que aquesta riquesa que indiquen les dades és “realment real”: la societat espanyola és una de les més endeutades d’Europa i no li seria fàcil suportar més càrrega fiscal, com a mínim, no tan regressiva com la que es planteja.
Per tant, com a conclusions, la reflexió llençada pel Ministre Blanco, tot i tenir lògica fonamentada per la realitat europea, com s’ha vist, no ha set ben rebuda pels agents socials econòmics degut a la manca de confiança en el bon funcionament del sector públic i al mal context econòmic. De forma més concisa:
– El major risc (o virtut, segons alguns) de la pujada d’impostos, és que els recursos fiscals generats no es repercuteixin realment en el desenvolupament d’uns millors serveis públics, un estat del benestar més complet o mantenir la inversió en infraestructures (tal com suggereix Blanco), sinó que s’utilitzi per tapar els forats que una política fiscal incorrecta he deixat a l’Estat.
– Un altre risc es troba en posar en perill una possible recuperació de l’economia i molts analistes i polítics es plantegen si és el moment idoni i si s’hauria d’haver fet quan la recessió no era tan manifesta. La política keynesiana reclama un augment de la despesa pública en època de decreixement, però també una reducció dels impostos a fi d’incentivar el consum privat: l’actual, no seria una política keynesiana. Igualment, si la revisió de la política tributària implica una nova reducció de la progressivitat, el conjunt més perjudicat serà la classe mitjana, aquella que està en tots els discursos polítics i és garantia de superació de la crisi.
En clau europea, els analistes econòmics europeus més destacats reclamen que tota Europa ha de caminar cap a una harmonització de les polítiques econòmiques, en aquest cas, la fiscal. Aquesta seria la única manera de solucionar els desequilibris interns i protegir la UE dels problemes de solvència interns que ha patit aquests darrers mesos. Això implica que, a la llarga, caldrà que Espanya arribi als nivells de pressió fiscal que tenen els països europeus amb rendes per càpita similars, però també que l’Estat doni uns serveis socials igualment òptims. Potser, al superar la crisi.
Un altre debat, però, és el que gira entorn del model de sector públic: fins a quin punt es vol un Estat potent i protector o fins a quin punt es vol apartar el poder públic de l’esfera quotidiana?
Apunt: detalls tècnics dels gràfics
Els gràfics han estat confeccionats per Ekonomicus a partir de dades oficials de la Unió Europea per l’any 2009, que són les que proveeix Eurostat. Es mostren dos mapes de dispersió en que s’utilitzen dues variables diferents. Per un cantó, el rati de pressió fiscal de cada país, és a dir, els ingressos fiscals de l’Estat (com a indicador dels impostos que paguen els ciutadans i empreses d’un país a tots els nivells de govern, és a dir, central, autonòmic i local) en relació al Producte Interior Brut. La segona variable és la renda per càpita expressada en paritat de poder adquisitiu (PPP en les sigles en anglès). La renda en PPP intenta adaptar les dades individuals al nivell de vida de cada país, de manera que aquests indicadors són clarament comparables per diferents països (en altres paraules, s’indicaria quin és el nivell de renda mitja de cada país si tota Europa tingués el mateix nivell de vida i de preus).
El mapa de dispersió mostra la posició de cada país (cada punt al mapa és un país) en funció d’aquests dos variables. El primer mapa inclou 26 països (tots els països de la UE-27, exceptuant Romania, Bulgària i Luxemburg, a més de Noruega i Islàndia) i la mitja ponderada dels 27 països de la UE i dels 15 de l’eurozona (països que tenen l’euro com a moneda). El segon mapa inclou els 15 països de l’eurozona exceptuant Luxemburg (per tant, Alemanya, Bèlgica, Irlanda, Grècia, Espanya, França, Itàlia, Xipre, Holanda, Àustria, Portugal, Eslovènia, Eslovàquia i Finlàndia) i la mitja ponderada de l’eurozona. S’han identificat alguns països clau al gràfic.
Per últim, la línia recta que es mostra als gràfics indica la tendència general de les dos variables. Al ser clarament ascendent, significa que en aquells països en que hi hagi més renda per càpita (majors salaris, major nivell de vida), també hi haurà una major pressió fiscal pels ciutadans i empreses.
–
Informació i enllaços relacionats:
[1] Declaracions de José Blanco sobre la necessitat d’apujar impostos. Publicat el 17 d’Agost de 2010 al 3cat24.cat.
[2] Anàlisi per part dels tècnics d’Hisenda Pública sobre la possible pujada d’impostos. Publicat el 16 d’Agost de 2010 a lainformacion.com.
[3] Detalls de les reformes de la política fiscal aprovades als darrers Pressupostos Generals. Publicat el 27 de setembre de 2009 al 3cat24.cat.
eKonomicus 
One Response to “Espanya ha de pujar impostos? Anàlisi dins del context europeu de la proposta de José Blanco”
Molt bon article. La desviació d’aquest mateix article és que les dades Macroeconòmiques fan amagar les diferències inter-comunitats autònomes. Us animo a fer la comparativa d’aprofitament fiscal i l’esforç fiscal entre diferents comunitats autònomes i el ratio cost-benefici fiscal per a les mateixes.