Serà o no serà guerra de divises? Com les nostres polítiques afecten negativament al món en vies de desenvolupament
Molt se n’ha parlat recentment de l’anomenada guerra de divises (tot i que no són més que efectes externs de les polítiques nacionals, amb possibilitat de solució a través de coordinació i multilateralisme). El passat 17 d’octubre, l’economista català Xavier Sala i Martín publicava un article interessant al diari La Vanguardia en que descrivia els tres “fronts” principals d’aquest conflicte, coincidint amb l’opinió del The Economist: la Xina, enrocada en mantenir el seu iuan depreciat; el món desenvolupat, dedicat a imprimir més i més bitllets per reduir el cost del deute públic; i, finalment, el món en vies de desenvolupament, que ha de suportar les conseqüències de les polítiques d’uns i d’altres quan molts d’aquests països han evitat estoicament la recessió.
Però per què les polítiques dels països desenvolupats estan amenaçant tant el creixement econòmic dels països en vies de desenvolupament sense ser-ne protagonistes directes? Aquest darrer “front” que comentàvem resta poc clar quan es comenta a la premsa econòmica i és aquest en el que la Revista eKonomicus es vol centrar ara.
Plantejament: polítiques curtes de vista i nacionals per sortir de la crisi i moviment de capitals
Font gràfica: despiertaalfuturo
L’explicació comença a les regions econòmicament més avançades. Concretament, en la barreja de dos situacions concretes. Per un cantó, hi ha els índexs de creixement molt baixos que es registren als països desenvolupats (les previsions per Europa no superen el 2% d’increment anual del PIB), de la mateixa manera que passa a les borses i als rendiments de les empreses. Per un altre cantó, hi ha les polítiques de nacionalisme econòmic (que comentava Joaquim Muns) que desenvolupen els seus governs amb la finalitat de capgirar la situació i trobar de nou el camí cap al creixement. Aquestes polítiques es basen en evitar que la moneda pròpia s’apreciï, per evitar perdre volum d’exportacions, i mantenir els tipus d’interès baixos, ja que la forta càrrega d’endeutament tan públic com privat pot portar el sistema a la fallida si els interessos a pagar són alts (només cal recordar el cas de Grècia).
Com mantenir el preu del diner baix i un tipus de canvi competitiu? Doncs a través que els governs redueixin la seva despesa pública i dèficit fiscal (una acció que a la seva vegada té incidència directa en mantenir els índexs de creixement baixos… clarament tot està interrelacionat!) i a través que els Bancs Centrals o Reserves Federals mantinguin els tipus d’interès oficials fregant el 0% i, sobretot, comprin bons públics i privats o emetin directament moneda (el que es coneix com quantitative easing i que Sala i Martín tradueix com facilitació quantitativa). En definitiva, inundant els mercats de liquiditat.
Tot plegat, als fons d’inversió i de capitals això no els és atractiu ja que el rendiment a obtenir és molt baix i relativament arriscat. Per tant, com sempre ocorre en aquestes situacions, es posen en marxa els mecanismes que mouen l’economia global: de forma molt senzilla i ràpida, bona part del capital que fins ara estava invertit en actius reals i financers als països membres de l’OECD es retira d’aquesta regió i es dirigeix cap a mercats més atractius. Aquests són els dels països emergents, denominació que va des de grans potències com Brasil o l’Índia fins les petites economies africanes o d’orient.
Nus: els capitals inunden els atractius mercats emergents que, sense ser-ne partícips, es veuen perjudicats
Per què aquests capitals es dirigeixen concretament cap a les economies emergents? Bàsicament perquè la majoria són països on la crisi financera gairebé no ha tingut efectes severs o durables. Això els ha permès seguir creixent molt més que els països desenvolupats i mostrar-se més estables. Per descomptat, un escenari com el que presenten aquests Estats genera molts més retorns: segons publicava a principis d’octubre el suplement Dinero, mig centenar dels fons d’inversió espanyols que actuen a les borses dels mercats emergents presenten actualment rendiments superiors al 10% durant 2010. Aquests es poden comprovar a la taula mostrada aquí.
Primers 10 fons d'inversió espanyols a renda variable als mercats emergents, segons Dinero. El diferencial amb 2008 és paradigmàtic.
Per tant, les economies emergents estan rebent actualment enormes quantitats de capitals. No seria una situació dolenta si no fos perquè el volum d’entrada és excessiu i els genera moltes distorsions. Per exemple, l’entitat financera DBS calcula que, cada dia, uns 2.000 milions de dòlars s’estan transferint dels mercats desenvolupats als mercats emergents del sud-est asiàtic, segons citava el Wall Street Journal.
Les distorsions que això genera no són lleus donada la magnitud, difícilment vista anteriorment. L’arribada de capital a aquests països implica que els gestors han de convertir els euros, dòlars o iens a la moneda local del país en qüestió, fet que implica una forta apreciació de la divisa (com sabem, perjudicial per les exportacions, principal motor de molts països emergents). Tot plegat, està provocant, segons paraules de Dominique Strauss-Kahn, president del FMI, “una escalada del tipus de canvi (és a dir, apreciació de la moneda), booms crediticis, bombolles en el preu dels seus actius i inestabilitat financera”.
Vist això, no és d’estranyar que el governador del Banc Central d’Israel, Stanley Fischer, es preguntés honestament el per què els mercats emergents que no han patit crisi financera haurien d’acceptar tots aquests problemes que els venen, mentre els països rics estaven netejant el seu propi desgavell.
Desenllaç: polítiques unilaterals porten a més polítiques unilaterals… cal un gir!
En definitiva, davant el present ritme d’inundació de capital forà, els països en vies de desenvolupament tenen poques alternatives: podrien triar entre perdre competitivitat, controls de capital draconians o permetre que les seves economies es sobrecalentin.
Clarament, per no haver d’assumir els costos, es defensen a través de polítiques individuals i nacionals de les conseqüències que altres polítiques individuals i nacionals els han imposat. Molts no poden permetre que el seu tipus de canvi s’apreciï ja que la competitivitat dels seus productes en els mercats internacionals és la seva clau de creixement. Per tant, alguns governs es dediquen a comprar moneda estrangera tot imprimint moneda nacional, amb la finalitat de contrarrestar els efectes. Altres imposen impostos penalitzadors a l’entrada de capital o apliquen controls d’entrada de capitals directament, com Brasil, Colòmbia, Perú, Brasil (ha doblat el impost sobre la compra estrangera del seu deute públic) o Tailàndia (ha imposat un 15% de taxa als inversors estrangers que tenen bons nacionals).
Fins i tot Strauss-Kahn, des de la seva tribuna d’una organització marcadament partidària del lliure comerç i lliure circulació de capitals, va reconèixer que un possible conjunt de solucions podria incloure aquests controls de capital.
Com a darrera reflexió, cal veure que, sense cap mena de dubte o excepció, qualsevol actuació que es realitzi per defensar l’economia nacional té efectes indirectes, en aquest cas negatius, sobre altres països. I això no es té en compte o s’entra directament en conflicte, com està tenint lloc recentment amb el que s’ha arribat a anomenar guerra de divises. És una manca clara de responsabilitat davant tercers de les pròpies accions realitzades per uns governs preocupats només a nivell nacional i de la reacció dels seus votants: com deiem abans, conseqüències del nacionalisme econòmic.
Hi ha molt en joc i tothom coincideix en que s’estan repetint errors del passat. Les accions unilaterals en un món clarament multilateral no pot portar a bon port. Per descomptat, encara es pot optar per canviar les polítiques i aplicar-les tenint en compte que passa més enllà de les pròpies fronteres, ja que a mig termini està portant a un cercle viciós. En el cas del nostre continent, fins i tot, aquest cercle pot arribar a posar en perill el projecte d’Unió Europea… per què no?
–
Informació i articles relacionats:
[1] Crisis (22). Article de Xavier Sala i Martín, del 17 octubre a La Vanguardia.
http://www.almendron.com/tribuna/31674/crisis-22-guerra-monetaria/
[2] The global economy: how to stop a currency war. Article al The Economist, 14 Octubre.
http://www.economist.com/node/17251850
[3] Currency wars: flumbing towards a truce. Article al The Economist, 14 Octubre.
http://www.economist.com/node/17252006
[4] IMF touts capital controls to handle inflows to Asia. Article del Wall Street Journal, 19 Octubre.
http://online.wsj.com/article/SB40001424052702303496104575559991011808002.html
eKonomicus 
4 Responses to “Serà o no serà guerra de divises? Com les nostres polítiques afecten negativament al món en vies de desenvolupament”
[…] fàcilment manejables pels governs en funció dels seus interessos, alhora que molt volàtils. La guerra de divises té el comerç com a rerefons. Però l’OMC tampoc tenia cap tipus de competència i, de fet, el […]
[…] L’article publicat a The Economist, “How to stop a currency war” (14/10/2010) així com les reflexions dutes a terme en aquesta mateixa web poden ajudar a il·lustrar aquest […]
[…] L’article publicat a The Economist, “How to stop a currency war” (14/10/2010) així com les reflexions dutes a terme en aquesta mateixa web poden ajudar a il·lustrar aquest […]
[…] una mesura com el control de capitals per a evitar la fugida massiva de diners; fins i tot el FMI va recomanar aquesta mesura tan poc liberal durant l’auge de la guerra de divises fa uns anys. Un segon […]