+ Consum o + Estalvi?
Autor col·laborador: Juli Serra (economista per la Universitat de Barcelona)
L’economia és una ciència lúgubre. En les definicions més famoses ens topem amb els termes “recursos escassos”. Semblant asseveració és en realitat molt dura i partir d’ella en l’estudi, desenvolupament i aplicació de tal ciència pot fàcilment crear insatisfaccions.
Augmentar consum o estalvi? No m’agradaria solucionar el dilema amb un “depèn”. Augmentar el consum en un context com l’actual és positiu i a més necessari. Consum és “conditio sine quo non” d’una economia. Només la caiguda del consum arrossega una economia a la misèria. Es comença no consumint, es continua no produint i s’acaba acomiadant.
Que hi ha de l’estalvi? L’estalvi, o prenguem la seva altra cara de la moneda, el deute públic, també té els seus efectes perversos que no es poden obviar. Molts el consideren com un “índex d’empobriment”. Quan un país emet deute públic a altres economies paga un preu: el “tipus d’interès”. Si augmenta la demanda, ceteris paribus, el tipus d’interès augmenta. Si es tracta a més de països amb cert deute acumulat ó baixos “ràtings” per part d’agències de qualificació, es cobra llavors un plus, anomenat “prima de risc”, que s’afegeix al tipus d’interès del deute.
Per tant, arribem al nucli del problema, quan una economia destina capital al servei del deute, deixa llavors de consumir, i per tant, d’invertir en infraestructures sobretot. Sí que cal afirmar i tenir en compte, però, de disminuir segons quines partides pot ser un llast per a una economia a llarg termini, sobretot la I+D en el cas espanyol.
Si ens situem en un context d’elevats tipus d’interès, les empreses no tenen tants incentius a la inversió. Que hi ha darrere d’això? Treballadors i per tant, consumidors. A aquest fenomen se’l coneix com efecte “crowding out” o “expulsió”. La crisi va començar financera, mutar a crisis en economia real i ara és en bona part crisi de confiança. I si no confiem, ni consumirem ni estalviarem.
eKonomicus 
4 Responses to “+ Consum o + Estalvi?”
No hi acabo d’estar d’acord, ja que le’stalvi sempre acaba aportant riquesa perquè és invertit en allò que aporta un millor benestar. El consum, en canvi, és un simple canvi de mans, però res més.
Una mica, és com la història de l’illa deserta i el nàufrag que triga 12 hores diàries en aconseguir fer caure un coco de la palmera. Si un dia no consumeix el coco (estalvi) i es dedica a pensar com fer-ne caure més, podra incrementar el seu benestar ja sigui tenint dos cocos cada dia, o gaudint d’un dia de descans per a pensar d’altes maneres d’icnrementar el seu benestar.
És evident, però, que el consum també crea llocs de treball, encara que segurament de no tant valor afegit com ho pot fer la inversió a llarg plaç.
Que l’estalvi sempre aporta riquesa és un supòsit. No té ni perquè, ni és invertit en allò que aporta més benestar: aixecar rajoles de les voreres no és el que més benestar em crea a mi, per exemple. A més, i sembla que no es tingui en compte oriolopez, el pagament del deute és estalvi. Només que l’estalvi es fa per una despesa ja realitzada, i com em vist, no ens ha dut ni riquesa ni benestar.
Que el consum és un simple canvi de mans és senzillament fal·laciós. Sense consum no hi ha economia, ja que 2/3 parts del PIB és consum. Ara bé, que la inversió en fonamental, és evident.
Anna, em referia a l’estalvi privat, que si acaba anant a parar a allò que genera més benestar a la societat i, per tant, aporta riquesa en el seu conjunt. Que l’estat, sense fer cap càlcul econòmic (és impossible, com ja va demostrar Mises), decideixi aixecar voreres pot ser de tot menys estalvi (de fet, és un consum de capital claríssim, com el de la fal·làcia del vidre trencat).
Però és que el PIB és una mala mesura de riquesa, i més en un món globalitzat: Què és Producte? Què és interior? Alemanya té un PNB més elevat que el PIB, però continuem fixant-nos en el PIB per mesurar la riquesa d’un país.
Ara bé, el problema és degut a una expansió creditícia enorme que des de fa més de 80 anys canvi les regles del joc, ja a que a l’aportar més moneda al mercat, que produeix dos efectes: canvia l’escala de valors de la població (consum de capital en coses que no es consumirien si no hi hagué sexcés de massa monetària) i provoca una bombolla a la mateixa moneda i al consum, que ara ha esclata (ja ho advertien els economistes de l’escola austríaca fa un segle i ningú els hi feia cas).