La reforma del Pacte d’Estabilitat Europeu: un petit pas cap a la Integració Europea?
Durant aquest darrer any 2009-10 els Estats de la Unió Europea han assistit, estupefactes, al fracàs d’una política destinada a controlar el deute i dèficit públic dels estats: el Pacte d’Estabilitat i Creixement. Efectivament, el deute i dèficit dels Estats Membres ha pujat de forma continuada gairebé sense excepcions, i fins i tot s’ha especulat amb la caiguda d’Irlanda, Portugal i Espanya arrel dels seus dèficits excessius.
Taula dèficit Eurozona (en vermell, països amb més d'un 3% de dèficit). Font: Eurostat
Davant d’aquesta situació, la Comissió Europea va presentar el passat dia 26 d’Octubre una proposta al Consell i al Parlament Europeu per tal de modificar els articles del Tractat de la Unió Europea referents al Pacte d’Estabilitat, amb l’objectiu de dotar-lo de més efectivitat i credibilitat. (Veure Annex per una breu explicació del disseny del Pacte d’Estabilitat).
Les reformes proposades per la Comissió donen a entendre que l’error del Pacte rau en el disseny del seu procediment. D’una banda, la Comissió ha reforçat el braç preventiu del pacte, tot dotant-lo de sancions (preventives) en forma de dipòsit. D’aquesta manera, l’Estat que a causa del seu desequilibri fiscal rebi una recomanació del Consell, haurà de depositar un 0,2% del PIB fins que hagi superat la situació crítica que havia causat la recomanació. Amb aquesta mesura es posa de manifest la importància, fins ara ignorada, del braç preventiu i soluciona, en certa mesura, un problema del pacte: el retard de les mesures correctives que moltes vegades arribaven en un moment en que les sancions només poden empitjorar la situació fiscal de l’Estat en qüestió.
Una altra proposta feta per la Comissió referent a aquest mateix problema és l’automatització tant de les mesures preventives com correctives. Fins ara, per aplicar una recomanació o una sanció, tant en el braç preventiu com correctiu, era necessària la majoria qualificada del Consell. Aquest procediment, que ralentitza les decisions, és justificat per molts autors i polítics en arguments de legitimitat: un procés més automàtic seria un procés menys legítim. Tenint en compte els problemes de legitimitat de la Unió Europea en si i especialment d’algunes institucions concretes, l’argument sembla sòlid. No obstant això, s’ha demostrat reiteradament que aquesta poca automatització no és efectiva.
La proposta de la Comissió capgira el procés de manera que un cop la Comissió hagi emès la recomanació, aquesta es considerarà aprovada directament a excepció que el Consell aconsegueixi reunir una majoria qualificada en menys de deu dies (l’anomenat “reverse voting mechanism”). D’aquesta manera també es soluciona en gran part el problema de credibilitat del Pacte, que té el seu origen en el fet que són els mateixos Estats, agrupats en el Consell de la Unió Europea, qui decideixen sobre la qüestió d’aplicar una recomanació o un Procediment d’Excés de Dèficit. Aquest procés de decisió podia portar a situacions indesitjades en les quals alguns països pressionaven a altres per tal de que no se’ls hi obrís un Procediment d’Excés de Dèficit. Molts autors coincideixen en apuntar que aquest va ser precisament el cas al 2003 amb Alemanya i França, als quals se’ls hi va obrir un Procediment d’Excés de Dèficit que no va superar la majoria qualificada al Consell.
Per tant, sembla ser que la Comissió hagi apostat per agilitzar i automatitzar el procés, tot augmentant la seva efectivitat i credibilitat. No només això sinó que, amb la seva proposta, dóna un gir “supranacional” al Pacte, augmentant el marge de maniobra i poder de decisió de la Comissió en detriment al Consell de la Unió Europea, òrgan intergovernamental per excel·lència. Encara falta per veure la resposta del Consell i del Parlament Europeu a la proposta de la Comissió, ja que, no oblidem, el que hi ha ara sobre la taula és una proposta que molt probablement serà modificada amb esmenes per part dels dos òrgans mencionats anteriorment.
Entre dos focs: legitimitat intragovernamental vs. credibilitat supraestatal
Mentrestant, els Estats observen tot el procés amb cert recel: la legitimitat d’algunes de les mesures de la Unió Europea està en entredit si la Comissió guanya poder, ja que la Comissió és un òrgan els membres del qual s’elegeixen en un procés de democràcia bastant indirecta[1]. Aquest problema de legitimitat, a la vegada, contribueix directament al dèficit democràtic europeu. Diuen.
Però aquest argument té punts obscurs. Primerament, el poder que se li ha otorgat a la Comissió, és, en aquest cas, un poder fiduciari, per tant, legitimat pels tractats. A més a més, existeixen procediments per controlar la Comissió: aquesta és responsable de les seves decisions davant del Parlament Europeu, el qual té poders per dissoldre tota la Comissió en complet. I en segon lloc, el dèficit democràtic no té la seva causa tant pel procès de decisió per se de la Unió Europea, sinó en la ignorància general fruit d’una comunicació poc clara i efectiva de les Institucions Europees cap al ciutadà. Si hi ha un aspecte que està realment en entredit després de la crisis és, de fet, la credibilitat dels Estats. Una credibilitat en hores baixes que només un òrgan supranacional aliè als interessos polítics a curt termini de cada Estat Membre pot augmentar.
De ben segur que no estem davant d’una proposta perfecta. De totes maneres, ja es pot considerar un petit avenç cap a una Unió Europea més cohesionada, que avança a poc a poc però sense parar cap a un federalisme europeu més ampli; un triomf de les teories constructivistes vis à vis les teories racionals i intergovernamentalistes, que afirmen que la Unió Europea està conduida pels interessos de cada Estat Membre, principalment interessos referents a la conservació de la pròpia soberania. Aquest gir supranacional exemplifica el que molts autors ja havien afirmat sempre: les crisis, tot i que mai son benvingudes ni desitjades, són la base per una integració Europea, són les que posen de manifest que una Europa dividida en petites Europes no pot triomfar en un món globalitzat, ni econòmica ni socialment parlant.
Breu annex sobre el Pacte d’Estabilitat
El Pacte d’Estabilitat es va crear a finals dels anys noranta per tal de coordinar les polítiques fiscals de cada Estat Membre de l’Eurozona. Aquest pacte consta d’un braç preventiu i un correctiu.
El braç preventiu consisteix en que cada Estat Membre ha de presentar un programa d’estabilitat i convergència explicant els seus plans per aconseguir uns objectius fiscals a mig-termini. En el cas que aquests objectius no siguin consistents amb les guies econòmiques formulades anteriorment pel Consell de la Unió Europea, la Comissió pot emetre un avis (early warning) al país en qüestió, i el Consell pot emetre, amb majoria qualificada, determinades recomanacions.
Quant al braç correctiu, aquest fixa uns nivells de dèficit i deute (3% i 60% del PIB respectivament) que cap Estat pot sobrepassar. Quan un Estat sobrepassa aquests nivells, la Comissió prepara un report i en el cas que consideri que l’Estat en qüestió està davant d’una situació d’Excés de Dèficit, informarà de la mateixa al Consell de la Unió Europea. Aquest votarà, per majoria qualificada, si l’Estat Membre en qüestió es troba davant d’una situació d’Excés de Dèficit. En el cas que així s’acordi, s’obrirà un Procediment d’Excés de Dèficit (EDP en les sigles amb anglès) que inclourà una recomanació al país en qüestió per tal d’acabar amb el dèficit excessiu. En cas que el país no adopti la recomanació, el procediment anirà més enllà i el Consell, amb majoria qualificada, pot decidir d’adoptar mesures més dràstiques, que poden anar des del requeriment al país en excés de dèficit de publicar informació addicional sobre l’estat fiscal de la seva economia fins a imposar multes o dipòsits.
[1] El Consell Europeu (els Caps d’Estat) proposen el president de la Comissió, el Consell de la Unió Europea juntament amb el president de la Comissió proposa els comissaris i tota la Comissió en conjunt és sotmesa a l’aprovació del Parlament.
eKonomicus 
3 Responses to “La reforma del Pacte d’Estabilitat Europeu: un petit pas cap a la Integració Europea?”
Només una qüestió/reflexió. És el Consell en conjunt o l’Eurogrup solament qui s’encarrega de decidir sobre els afers relacionats amb el PEC?
[…] [3] ” La reforma de pacte d’estabilitat europeu: un petit pas cap a la integració europ… […]
[…] el pacte d’Estabilitat per fer-lo més aplicable i creïble, (veure post a Ekonomicus ‘La reforma del Pacte d’Estabilitat Europeu: un petit pas cap a la Integració Europea?’ – 17 Novembre 2010) així com la introducció d’una nova legislació per tenir controlades […]