Del pacient irlandès al sacrifici irlandès

By eKonomicus, Novembre 26, 2010

La passada setmana, eKonomicus es feia ressò de les darreres notícies aparegudes entorn de la crisi financera d’Irlanda. Ara, un cop conegut que el rescat financer (bailout, segons la terminologia anglesa) s’acabarà produint i que només queda acordar els detalls, passem a valorar des del nostre punt de vista particular el que això suposa dins un context europeu, a la Zona Euro.

Sens dubte, els darrers dies han suposat un encreuament de declaracions en un sentit i un altre per part de la Unió Europea, dels països líders de la Zona Euro i del govern irlandès. Però finalment, en una mostra de cinisme desmesurat, els socis europeus han acabat per “imposar” veladament el rescat d’Irlanda. Encara que assegurava disposar de suficients recursos financers com per no incrementar el deute públic, el primer ministre Brian Cowen no s’hi ha pogut oposar.

L’escena és molt visual. Ha estat com un sacrifici als déus (en aquest cas, els mercats de capital) d’un membre d’Europa, com és la societat irlandesa, tot per apaigavar la pressió dels mercats sobre la moneda comuna, l’Euro. Amb això, la resta de socis europeus pretenen evitar mals majors per tots ells, i així desviar l’interès i amagar els problemes econòmics de la resta de països… pel bé comú.

No sembla ser que la política europea sobre aquests temes sigui consistent. Uns tests d’estrés a la banca que han resultat ser molt suaus, un Fons d’Emergència Europeu que no pot evitar les pressions sobre els bons públic irlandesos i portuguesos, la generalització de mesures d’austeritat, la negativa a desenvolupar un marc de regulació més estricte pels mercats de capital… i, ara, el sacrifici d’Irlanda a través de dràstiques reformes i reformulació de l’estat del benestar.

Per tant, per molts líders europeus, aquest rescat, al cap i a la fi, sembla ser l’alternativa menys compromesa amb Europa i amb la relació amb els mercats, que són qui finança el deute públic dels països membres. En nom de l’Euro, tan sols ha calgut assumir paralitzar el desenvolupament econòmic d’Irlanda, sumir tot el país en un profund desgavell i tallar d’arrel la capacitat de progrés de tota una generació d’irlandesos, present i futura, a través de dràstiques reformes. Per descomptat, qui voldrà sentir-se europeu ara, a Irlanda?

I si no funciona?

Bé, i ara la qüestió és una altra. La preservació de l’Euro com a moneda passa per evitar que els dubtes de solvència dels països amb la moneda comuna s’estenguin cap a Portugal i Espanya. El fet de sacrificar i rescatar Irlanda, però no aconseguir aturar les pressions sobre l’Euro a la perifèria del continent, pot ser indicatiu que l’estratègia presa no és l’adequada i, per tant, posar en entredit l’acord europeu a l’haver-hi països molt perjudicats per les decisions imposades des d’altres regions. Ha estat, per tant, una estratègia molt perillosa.

En aquest sentit, segons dades que apareixien el passat 25 de novembre al Wall Street Journal, el rescat de Portugal està xifrat en uns 50.000-100.000 milions d’euros, mentre que el d’Espanya ja implicaria fins a més de 300.000 milions d’euros.

Cal vigilar amb el fenomen de les expectatives autocomplertes: degut a les expectatives de possibles rescats, la pressió sobre l’economia per part dels mercats s’intensificarà fins fer realitat les previsions i requerir un rescat. Anirem els europeus sent rescatats a mesura que les pressions del mercat vagin d’una punta a l’altra de la Unió?

____Il·lustració de Jordi Ortiz Bertol.