La realitat social i econòmica al Mediterrani: relacions entre riba nord i riba sud com a factor de canvi
Tot i que el naixement de les institucions comunes a l’Europa del segle XX ha separat notablement la riba nord i la sud del mar Mediterrani, les seves relacions segueixen sent claus per l’estabilitat i el futur de bona part del territori. També per entendre el moment de canvi actual. Ara som europeistes però, des de sempre, érem “mediterranistes”: ambdós bandes del mar han mantingut sempre intensos lligams (sovint asimètrics) i, per descomptat, estan encara lligades de tal manera que la realitat d’una banda no s’entén sense la de l’altra.
La interrelació nord-sud del Mediterrani es pot trobar actualment en la protecció i suport que els governs europeus de la regió donen als sistemes autocràtics dels països àrabs, en nom de l’estabilitat social, els acords comercials i la lluita contra els fonamentalismes religiosos i la immigració il·legal. D’aquesta manera s’ha mantingut un cert impàs polític i social. Però aquest equilibri s’està tornant insostenible, tal com es demostra per la recent revolta popular a Tunísia i el suport de bona part del sud d’Europa a l’antic règim, alhora que avancen els conflictes socials aïllats (de moment) en altres països veïns com Algèria i Egipte. Sobretot aquest últim, Egipte, és un detonant que pot canviar molt la realitat que coneixem avui en dia com a riba sud del Mediterrani; una regió que sempre ha estat lligada al nord a través d’aquest punt de trobada que és el mar Mediterrani.
Il·lustració de Jordi Ortiz-Bertol [facbellum.com]
Les relacions entre Europa i Egipte, tradicionalment claus per entendre la política nord-sud actual
L’interlocutor entre nord i sud a Europa ha anat canviant al llarg de la història, però a la riba sud sempre ha estat Egipte, l’estat àrab tradicionalment entremig del diàleg entre pobles i civilitzacions. Egipte fa d’àncora entre cultures: en ell es barregen institucions de caire més aviat europeu amb la realitat àrab, que no accepta aquestes estructures que veuen com imposades Aquesta posició li ve donada a causa de ser l’escenari d’importants conflictes d’interessos entre europeus, des de l’Imperi romà fins a l’actualitat en ple segle XXI.
Un moment decisiu, que sens dubte va marcar un punt d’inflexió en les relacions nord i sud, va tenir lloc en ple moment de creació d’una consciència nacional a Egipte al segle XIX, quan era un sultanat de base agrària (totalment depenent de l’exportació de cotó a Europa) sota protecció otomana però objecte de pugna entre les potències europees. És llavors quan es firma una aliança entre Egipte i França per construir el canal de Suez, infraestructura clau de la que les autoritats egípcies en posseïen el 40%. Per fer-ho, les autoritats del país van assumir tal volum de deute que l’estructura del país no estava preparat per assumir-lo. La solució: vendre el canal de Suez als creditors, Europa.
Aquest conflicte va deixar una forta empremta a la classe política egípcia que, un cop assolida la independència mitjançant una revolució al 1952-53, es va materialitzar en un profund distanciament amb els Estats europeus. Aquest clima diplomàtic fred, primer amb Gamal Abdel Nasser i posteriorment amb Anwar el-Sadat, acaba generant greus conseqüències a ambdós bandes.
Per un cantó, Nasser va ser un dels principals promotors del Moviment de Països No-Alineats a inicis dels 60, que promovia la separació política dels dos blocs imperants tot i basar els seus Estats en principis propers al socialisme. Va comptar amb forta participació de l’esquerra europea i d’allà van sorgir moviments nacionalistes, reivindicacions de la cultura pròpia enfront de les imposicions nacionals (aquests moviments finalment van estar combatuts directament des dels propis Estats). Per un altre cantó, Sadat va portar Egipte a ser protagonista de la Guerra del Yom Kippur i dels acords de pau de Camp David (1978), punt d’origen d’una forta polarització amb la població europea, enmig de les crisis econòmiques del 1973 i 1979.
Per assegurar estabilitat i progrés, apareix la necessitat de reprendre ponts
Davant aquesta inestabilitat, els Estats europeus, per tant, veuen la necessitat de buscar una relació estable, equilibrada i duradora amb la riba sud del Mediterrani. Tot i això, l’emergent Unió Europea vol mantenir els interessos locals i nacionals i, per aquest motiu, no es parla amb una veu sola (ni llavors, ni ara). Es comencen a signar acords individuals entre cadascun dels països del nord i els del sud, tot i que Egipte sempre és el passatge diplomàtic obligat pels europeus.
Aquest seguit d’acords són la llavor pel Procés de Barcelona del 1995: una voluntat de creació d’un diàleg estable entre la Unió Europea com a conjunt i la riba sud. El Procés, però, va començar malalt a causa dels conflictes oberts entre països membres (Israel/Palestina, Sàhara/Marroc i Turquia/Xipre) i al fet que els països del sud d’Europa no acabaven de tolerar que els del nord, com Alemanya o Suècia, interferissin en com havien de portar les relacions amb els països mediterranis.
El Procés perseguia tres objectius: seguretat (impossible, donats els conflictes), desenvolupament econòmic (assolit gràcies a la Unió Econòmica Europea) i cultural (el màxim assoliment va ser l’impuls per crear, tot i que molt tard, al 2005, la Fundació Anna Lindh, amb seu a Alexandria i amb la participació actualment de més de 950 associacions europees i mediterrànies).
La Unió pel Mediterrani, institució impulsada pel president francès Nicolas Sarkozy al 2008, no és ara mateix res més que una actualització del Procés de Barcelona, ja que la llavor de futurible unió mediterrània que van impulsar alhora tant Sarkozy com el president egipci, Hosni Mubarak, no es va materialitzar. El projecte, que fins i tot pretenia solucionar el dilema turc (no permetre l’entrada de Turquia a la Unió Europea però sí a una institució mediterrània on pogués interactuar i influenciar), s’ha paralitzat amb la formació d’un secretariat permanent amb pressupost de poc més de 70 milions d’euros.
Com les polítiques europees amb el Mediterrani han acabat contribuint a la revolta social
Tot i els esforços per promoure un marc de diàleg i cooperació comuns, a gran escala, les accions polítiques que han tingut més èxit pels països europeus (almenys fins que n’han començat a sorgir les conseqüències naturals) són les referents a la Política Europea de Veïnatge.
Mubarak i Sarkozy, arquitectes moderns del Mediterrani. Font gràfica: middle-east-online.com
Aquesta és una relació “Unió Europa – països veïns” en forma de política bilateral, gradual i “a la carta”, on ambdós parts polítiques es comprometen a atorgar una sèrie de beneficis. Això ha donat lloc a accions polítiques que, en el seu moment, van ajudar a perpetuar els règims al poder en nom de l’estabilitat i la cooperació i, en aquests moments, es comproven i es seguiran comprovant els efectes perversos que genera. En aquesta Política Europea de Veïnatge és Europa qui diu, per exemple, què és el terrorisme, fet que inclou també als moviments d’alliberament nacional (molts d’ells d’arrels religioses, com els Germans Musulmans) i permet als règims actuals actuar dràsticament i eliminar qualsevol oposició… atorgant, d’aquesta manera, més poder popular a aquests moviments socials, irònicament. També és Europa qui diu com s’han de complir els drets humans, què s’ha de fer amb la immigració… mentre reclamen un control dur i estricte, moltes vegades sobrepassant els límits tolerables, als governs del sud del Mediterrani contra els fluxos d’immigrants africans, o mentre es plantegen dubtes en el compliment dels drets humans en diversos dels socis claus de la UE.
Per tant, no ha estat un diàleg entre pobles veïns, sinó un acord entre castes polítiques en busca d’estabilitat i un impàs que els beneficiï. Però, tal com es comentava a l’inici, la situació acaba per ser insostenible i alguns d’aquests pobles veïns de la riba sud del Mediterrani ja han iniciat el canvi, amb Tunísia al capdavant. Fins i tot el president de la Lliga Àrab ha anunciat que res a la regió tornarà a ser com era. Es diu que Hosni Mubarak, al poder des de fa 20 anys, s’està ja morint i que Egipte és una olla a pressió… com afectarà això al Mediterrani?
[anàlisi motivat per la conferència a càrrec d’Alvise Vianello, investigador del CIDOB, sota el títol Egipte i la UE: del Procés de Barcelona a la Política Europea de Veïnatge]
–
Informació:
[1] The Policy: What is the European Neigbourhood Policy? Pàgina web oficial de la UE.
http://ec.europa.eu/world/enp/policy_en.htm
[2] Invest in Med. Partenariat Públic-Privat de promoció dels negocis al Mediterrani.
[3] Business & Strategy Environnement. Consultoria político-econòmica enfocada en el Mediterrani, amb seu a París.
eKonomicus 
3 Responses to “La realitat social i econòmica al Mediterrani: relacions entre riba nord i riba sud com a factor de canvi”
Interessant article. Mostra perfectament una indagació en el passat per poder explicar el moment actual. Realment és molt bó ja que doneu una visió totalitzadora d’aquest conflicte d’unes potències que fins fa poc eren clarament vassalls dels occidentals (neocolonialisme, d’una manera o altra) i què ara volen dir la seva i ocupar el lloc que ells creuen que han d’estar. És a dir, la població està recercant una millora de condicions i progrés. A més s’ha de dir que durant aquests últims anys s’ha produït al continent africà un creixement considerable; realment és una paradoxa ja que han pujat quan nosaltres hem baixat (també s’ha de dir que al radera hi ha la penombra dels interessos xinesos en el continent).
Bé, no em vui allargar més. Merament dir que m’agradat i que continueu així.
Doncs si, les arrels històriques són importants, un factor explicatiu molt important. I com ja saps, en economia no s’acostuma a tenir gaire en compte.
Aprofito per actualitzar la notícia: avui s’ha conegut que el Secretari General de la Unió pel Mediterrani (UpM) ha dimitit per falta de recursos i per modificacions en els objectius de la institució. Per descomptat, no s’ha estalviat crítiques als països del nord d’Europa per la seva poca implicació. Era d’esperar.
I més actualitzacions de la problemàtica (la notícia està viva): els carrers d’El Caire s’estan emplenant de gent que, emmirallada en la revolució de Tunísia, protesta contra el seu règim.
http://www.ara.cat/mon/orient_proxim/Almenys-Egipte-inspirats-manifestacions-Tunisia_0_415159620.html