Una mirada independent a l'economia internacional

Entrevista amb Ramon Tremosa, eurodiputat de CDC al Parlament Europeu (I)

Són les 9.30 del matí del dia 10 de febrer quan entro al despatx d’en Ramon Tremosa. Em rep amb un somriure franc, entremig de papers, llibres i maletes i em demana uns minuts abans de començar l’entrevista: avui és l’últim dia per presentar esmenes al Pacte d’Estabilitat i ell n’ha presentat unes quantes. Mentre les va firmant, comencem una conversa a tres amb el seu ajudant on l’economia interactua amb la política i els temes europeus es fonen amb els catalans i espanyols. En Ramon és un europeista convençut, i això es fa palès durant l’entrevista. Parlem de tres grans temes: la crisi del deute sobirà, la crisi i reformes espanyoles i temes mediterranis. En cadascun d’aquests temes la seva lògica argumental es barreja amb tocs polítics, com ha de ser en un europarlamentari. Hi ha arguments que em convencen més que d’altres, però quan l’entrevista arriba a la seva fi una sensació de tranquil·litat i alegria m’envaeix: he conversat amb un eurodiputat que s’involucra de ple en la vida europarlamentària i pedala constantment per construir aquesta Europa que ell creu tan necessària per a Catalunya i per a tots els europeus.

L’entrevista està partida en dos posts per fer més fàcil la seva lectura: aquest primer post tractarà la crisi del deute sobirà. En un segon post penjarem la segona part de l’entrevista, dedicada a la crisi espanyola i a temes mediterranis.

Crisi del deute sobirà

Ja s’ha rescatat Grècia i Irlanda, alguns especulen amb el rescat de Portugal i fins i tot s’havia mencionat Espanya com el proper a la llista. Comparteixen aquests quatre països els mateixos problemes?

Cada país té la seva singularitat però crec que el problema de fons d’aquests països és de cultura econòmica, de saber com funciona l’economia globalitzada. Aquest problema de cultura econòmica s’ha notat en dos aspectes. Un d’ells ha estat la lentitud dels països del Sud en actuar: un cop arribada la crisi, el nord d’Europa va actuar molt ràpidament, va aconseguir consensos interns entre partits polítics i agents socials (treballadors, empresaris), i ja disposava de marcs legals i institucionals més flexibles que van poder adaptar-se ràpidament. En canvi, durant la crisi, el senyor Zapatero va assistir amb indiferència soviètica al tancament massiu d’empreses.  Un altre aspecte de la cultura econòmica mediterrània és la baixa productivitat: sense incrementar la productivitat no es pot mantenir els nivells actuals de l’estat del benestar. I resulta que això que és basics economics no s’ha entès per part de l’esquerra que ha governat a Catalunya, Espanya, Portugal i Grècia.

Veig que es fixa més amb el model econòmic i la productivitat que amb els nivells de deute o dèficit per explicar les raons per les quals hi ha països que tenen més dificultat per  sortir de la crisi.

Sí. Perquè un país pot estar més o menys endeutat, però el que ens hem de preguntar és si aquest deute és sostenible. Si no hi ha un creixement econòmic sòlid que permeti fer créixer l’economia, crear llocs de treball i augmentar els impostos futurs no es podrà tornar el deute públic. Molta gent observa que Espanya té un deute públic menor que alguns països europeus i es pregunta per què els especuladors continuen desconfiant d’Espanya. I la raó per la qual això passa és perquè es dubta de la sostenibilitat del deute espanyol: el nostre model econòmic és insostenible, no tenim exit strategy, estratègia de sortida. De fet, el cas d’Espanya en concret és un cas molt flagrant, perquè Espanya tenia pulmons industrials -País Basc, Catalunya, País Valencià, Navarra- que han estat completament abandonats durant els últims quinze anys. Això ha tingut un impacte enorme a l’hora de sortir de la crisi, ja que d’una crisi financera es surt via exportacions, sanejant la banca i restablint el crèdit. En el cas espanyol -i a diferència del que s’està fent al nord d’Europa- no s’ha sanejat la banca, es culpa les caixes d’estalvi d’una manera injustificada, no tenim bones infraestructures i, a més, la indústria ha quedat molt tocada i no és capaç d’estimular l’economia.

Últimament, algunes fonts -The Economist, FT Brussels Blog, Paul Krugman- diuen que la reestructuració del deute grec és inevitable. En aquest aspecte, creu que el mecanisme permanent de crisi arriba massa tard?

Quan les coses anaven bé ningú trobava a faltar el mecanisme de crisi. No es poden tenir uns diners esperant que passi quelcom, sinó que els recursos es mobilitzen quan fan falta. En el cas grec, part de la culpa és de les institucions europees que van fer la vista grossa quan ja feia molts anys que es denunciava maquillatges comptables dels comptes de Grècia que es lliuraven a la UE. Això, que en una mentalitat calvinista nòrdica és moralment inacceptable, a la mediterrània no té cap mena de conseqüència sobre les consciències dels pobles i la seva gent. Ara la bola és tan gran que potser sí que caldrà reestructurar el deute. Però bé, Grècia és un país petit i Portugal i Irlanda també -el seu PIB és inferior al de Catalunya- i per tant, la reestructuració es podria assumir fàcilment. El cas espanyol ja és diferent perquè Spain is too big to fail and too big to be rescued.

Comparteix la visió d’alguns eurodiputats -més aviat euroescèptics- que creuen que la UE té problemes a l’hora d’afrontar la crisi en part a causa del fet que els diferents països que comparteixen l’euro tenen diferències econòmiques estructurals massa grans? Creu que el Pacte de Competitivitat pot ajudar en aquest aspecte?

Tota la literatura econòmica des de l’any 60 fins a Roubini al seu últim llibre diu que una Unió Monetària sense uns mínims de política fiscal comuna no és eficient. Aquesta unió fiscal va de la mà d’un mínim de governança econòmica conjunta. Els Estats Units, que porten més de cent anys unificats monetàriament, tenen un govern fiscal federal potent. És a dir, hi ha una governança comuna per als 50 estats que és més eficient a l’hora d’afrontar shocks asimètrics.

La UE, en canvi, no té aquests mínims de governança econòmica conjunta, i això és el que es pretén canviar amb el Pacte d’Estabilitat i el Pacte de Competitivitat. Evidentment, aquests canvis comporten normes més estrictes, cedir sobirania a la UE i fer esforços fiscals que per a alguns països, els que ho han fet pitjor, són molt grans. I això, alguns ho interpreten dient que Alemanya, la gran impulsora del pacte de Competitivitat i de mesures fiscals més estrictes, és euroescèptica i està posant pals a les rodes a la construcció europea. Jo crec que no és així: Angela Merkel va dir fa poc que ella veia d’aquí deu anys una Europa més integrada. Això és molt constructiu i crec que amb l’Angela Merkel estem en molt bones mans.

Com a catalans tenim una gran sort; perquè els alemanys, com a poble, estimen el treball i la indústria, i els catalans hi estem molt a prop. Per tant, per als catalans Alemanya és la salvació. Ho dic així: Gràcies, per salvar-nos. Com a catalans tenim interès que la Unió econòmica progressi i també que els mínims de política fiscal comuna siguin establerts, perquè ja hem vist que quan és l’Estat espanyol qui decideix les polítiques fiscals, no es pensen amb criteris d’eficiència econòmica.

Últimament i arran de la crisi s’ha parlat que el problema de la UE és que tenim una unió monetària però no tenim una unió fiscal. Què implicaria una Unió Fiscal? És factible des del punt de vista polític?

La Unió fiscal consisteix en el fet que la UE tingui un Tresor Públic únic europeu amb recursos propis. Actualment, la UE viu de les transferències dels Estats i per tant no té capacitat per tenir una política econòmica i fiscal pròpia, sinó que són aquests els qui decideixen les quantitats segons els seus interessos, i més ara en aquest context de crisi en què els pressupostos són més baixos. Amb un Tresor Públic únic europeu, en canvi, això no passaria perquè la UE podria establir una sèrie d’impostos, com per exemple sobre la contaminació, els bitllets d’avió, l’impost Tobin a certes transaccions financeres, etc. Això com a catalans ens interessa molt, ja que ens proporcionaria un govern eficient que faria infraestructures bàsiques. Els catalans hem de ser els primers interessats en que el fet que Europa avanci en una unió fiscal, tingui uns recursos propis i capacitat de decidir per ella mateixa què és d’interès europeu. És evident, però, que aquesta idea té opositors, també, que no accepten la idea de perdre més sobirania o els fa por compartir una unió fiscal amb segons quins països que no són tan disciplinats.

Recentment, en el si del Parlament Europeu s’estan fent molts debats sobre els Eurobons. En el cas d’una Unió fiscal, els Eurobons són un element imprescindible, o necessari però no imprescindible?

Els Eurobons és una idea que ha avançat molt en els últims mesos, hi ha moltíssims articles i un gran debat en els mitjans de comunicació. Tal com el Parlament Europeu està encarant el debat, els països nòrdics haurien de recolzar la creació d’Eurobons, ja que s’insisteix en el fet que un país no podrà emetre Eurobons si no compleix el pacte d’Estabilitat i Creixement i posa unes condicions molt nòrdiques. El Parlament justifica molt bé els Eurobons tot dient que no podem estar parlant d’un govern europeu si aquest no té instruments de política fiscal. Afirma que Europa necessita un tresor comú amb el qual es pugui emetre títols europeus a un interès més baix del que alguns països tenen. Ara bé, això ara els estats no tenen incentius de fer-ho, ja que representa una altra cessió de sobirania. De totes maneres no s’ha d’interpretar com que no són factibles políticament; mai ningú té incentius de canviar res de l’status quo però és que el món se t’emporta i la competitivitat avui marca un camí duríssim. El futur no el sap ningú.

La Comissió ha posat damunt la taula una proposta per enfortir el Pacte d’Estabilitat i Creixement. Quina importància té l’enfortiment del Pacte per prevenir crisis futures? Creu que la proposta va en la bona direcció?

L’economia no és una ciència experimental, sinó que és una ciència social; no estem en un laboratori copiant experiments que en altres llocs han anat bé. Aquest Pacte  pretén posar unes bases sòlides que permetin als diferents països créixer econòmicament i vigilar que els governs no malgastin. A la Unió Europea es poden aprovar moltes lleis però si la mentalitat dels països del Sud d’Europa no canvia, no tenim futur a la zona Euro. Alguns funcionaris de la UE comenten que sense l’Euro i amb el senyor Zapatero, Espanya hauria patit un corralito. És a dir, una ruïna financera, i el que encara és pitjor, la desmoralització de tot un país, la fugida del seu capital humà i la liquidació de les expectatives per a una generació sencera, a banda de la pobresa i el drama humà i econòmic que això comportaria. Ara resulta que el miracle espanyol no era un miracle, sinó un miratge. Quan es deia des del govern que Espanya tenia el millor sistema financer del món, superant Itàlia i gairebé França i Alemanya, resulta que estava basat en sectors de baix valor afegit que requerien molta mà d’obra no qualificada. La situació és molt més delicada del que se’ns vol fer creure.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS