Una mirada independent a l'economia internacional

Entrevista amb Ramon Tremosa, eurodiputat de CDC al Parlament Europeu (II)

 

(continuació entrevista)

CRISI ESPANYOLA

Creu vostè que la reforma laboral aprovada el setembre passat és positiva?

Crec que la reforma de treball que ha fet el senyor Zapatero no aporta gran cosa. Aquí s’ha fet una reforma estètica que la major part d’economistes i opinadors creuen que no ha anat a atacar el fons del problema.

Què li falta a la reforma laboral?

Doncs li falta eliminar els convenis col·lectius intermedis, com els provincials. Hi ha moltes realitats diferents en una província, i s’hauria de deixar que cada empresa amb les seves condicions tingui un marge de llibertat. Això és bàsic. Els convenis col·lectius han de ser de mínims o màxims, però no de nivells intermedis.

De fet, el problema va més enllà; és un tema institucional. Al nord d’Europa els sindicats generalment es financen en gran part amb les quotes dels treballadors; no viuen de l’Estat i per tant tenen més llibertat i capacitat d’actuació. A Dinamarca els sindicats et paguen una part del subsidi d’atur quan perds la feina, raó per la qual el sindicat és el primer interessat que el treballador trobi feina al més aviat possible Aquí, en canvi, els sindicalistes apareixen com garants de l’estabilitat i resulta que viuen del pressupost general.

Creu que la reforma de pensions juntament amb la reforma laboral feta pel Govern Zapatero i la reestructuració de les caixes allunya definitivament el fantasma d’un atac dels mercats sobre l’economia espanyola?

The Economist va fer una pàgina fa tres setmanes dient: ‘Reformes de Zapatero: tard i malament’. Respecte a la reforma laboral, ja n’hem parlat, i només cal mirar dos diaris espanyols rellevants, El País i La Vanguardia, els quals van publicar diverses opinions criticant la reforma laboral argumentant que no atacava el fons del problema. La reforma de pensions és inevitable perquè la ràtio actius/passius es redueix i la gent viu més anys. Però a més de fer el que s’ha fet, es podria haver imitat la reforma de pensions que van fer a Suècia o Holanda, on hi ha un pilar públic obligatori, una pensió privada obligatòria i una altra pensió privada opcional molt bonificada fiscalment a la declaració de la renda. Això ha permès a Holanda capitalitzar l’estalvi i assegurar el sistema de pensions a llarg termini, que és el que necessitem aquí. Respecte a la reestructuració de caixes, aquesta s’ha fet d’una manera injustificada i no resol el forat immobiliari ni aporta solucions a un dels problemes principals: el restabliment del crèdit. Realment, ni França ni Alemanya han liquidat les caixes. De fet, han dut a terme debats parlamentaris sobre el tema i no han fet decrets lleis, com a Espanya.

Considera les mesures de fusió de les Caixes i la seva conversió en bancs en cas que no superin el nou ràtio de capital -també anomenat ‘core capital’- marcat pel govern és una bona mesura per assegurar la solvència del sistema bancari i de caixes espanyol i augmentar el nivell de crèdit a empreses i particulars?

Jo sóc molt contrari a la política de destrucció de les caixes, i he de lamentar moltíssim que el govern tripartit hagi estat còmplice de la liquidació d’un model de caixes, que és una estratègia suïcida per al país. És evident que per garantir la solvència de les entitats financeres es necessiten fixar (entre altres coses) unes normes que exigeixin un mínim de ‘core capital’ (ràtio recursos propis/total d’actius). Això és el que han fet les noves normes de capital internacional, Basilea III, que exigeixen a les entitats bancàries un augment del seu ‘core capital’ fins a un 7% i donen  marge per augmentar-lo fins al 2019. Per la seva banda, l’estat espanyol el que està fent és exigir un nivell de ‘core capital’ superior al de Basilea III (8%), i per les Caixes un nivell encara superior que als bancs (9-10%). A més a més, exigeix que aquest augment es produeixi en els propers nou mesos. Això és una imprudència. La raó per la qual Basilea III dóna fins al 2019 de marge per augmentar el ‘core capital’ no és altra que evitar que la restricció del crèdit que suposa haver d’augmentar el ‘core capital’ no escanyi la concessió de crèdits al sector privat (condició prèvia a la recuperació de l’economia). Amb la seva sobreactuació, el govern espanyol i el Banc d’Espanya poden escanyar encara més la concessió de crèdits a les pimes i a les famílies, fent més profunda la recessió espanyola en el 2011, mentre Europa enguany consolidarà la seva recuperació ja iniciada durant el  2010.

En els últims dies i des de diferents àmbits es qüestiona el model de les autonomies actual al·ludint que no és sostenible. Creu vostè que és econòmicament sostenible?

Un assessor del president Obama deia: ‘no s’ha de desaprofitar una bona crisi’. I efectivament al 2010 ha punxat la bombolla de Zapatero, la bombolla immobiliària, la bombolla bancària espanyola i també ha punxat aquesta història insostenible de 17 autonomies feta per diluir les aspiracions nacionals de catalans i bascos. Andrés Rodríguez-Pose, professor a la London School of Economics, diu que en un sistema descentralitzat, el pitjor que pots fer és finançar les regions via transferències. Si tu descentralitzes la despesa, també has de descentralitzar la recaptació i responsabilitzar els governs autonòmics. Espanya no ha fet això i, tal com afirma el Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat i economista de reputació internacional Andreu Mas-Colell en una entrevista al Financial Times, ”Catalonia is structurally underfunded because of the excessive transfers to poorer regions”. Alguns es refereixen a Espanya com un estat federal, però Espanya no és un estat federal perquè el que defineix un estat federal no és qui gasta sinó qui recapta.

Veu factible políticament un concert econòmic?

No ho sé. Quan vaig escriure el llibre Espoli fiscal fa sis anys, moltes personalitats de Catalunya m’havien dit que això no interessaria mai a ningú. El llibre va ser un èxit, però el que celebro ara és que avui, enquestes d’ El País i d’ El Periódico diuen que un 75% de catalans estan a favor d’un model de concert econòmic, i aquesta és la gran victòria: l’any 2003 no hi havia aquesta majoria conscienciada del fet que tenim un problema en el model de finançament. Per solucionar un problema polític, la condició és que hi hagi un amplíssim consens social que allò és un problema. L’any 2003 no hi era, però ara sí, i això és el que a mi ara em dóna esperança, ja que com a mínim la condició hi és; ara hem de veure si la sabem posar en valor, perquè una cosa és clara: el concert econòmic no és un caprici, és una necessitat.

TEMES MEDITERRANIS

Per què moltes entitats públiques i privades europees lluiten per tal de tenir un corredor ferroviari mediterrani?

Les entitats públiques i privades que van participar en la conferència del passat mes de gener al Parlament Europeu demanen una xarxa transeuropea que és crucial per enfortir les activitats productives i comercials de tot Europa. El corredor mediterrani, que passaria per Andalusia, Múrcia, València i Catalunya, és una part imprescindible per construir aquesta xarxa. Per a Catalunya, aquest seria el tren de la llibertat, un tren que aproximaria les economies catalana i valenciana a la europeïtzació i beneficiaria l’economia del conjunt d’Espanya. Sembla ser, però, que a Madrid prefereixin una Espanya pobra abans que pròspera, si la prosperitat d’Espanya ha d’entrar pels ports valencians i catalans. Un clar exemple que el govern espanyol no és partidari d’aquest corredor ferroviari és que el govern socialista durant els últims set anys no ha invertit res, per exemple, en el tram de via única entre Vandellós i Tarragona. Això són fets i no paraules. I mentrestant, se segueixen licitant línies de l’AVE que mai no seran rendibles a capitals de província que tenen 30.000 habitants.

Alguns analistes apunten que la situació actual de revolta del Nord d’Àfrica posa de manifest el fracàs de la realpolitik. Quin creu vostè que és el camí a seguir a partir d’ara?

El problema d’Egipte no és la democràcia, sinó la pobresa, i un canvi de règim no et garanteix que resolguis la pobresa. Aquest és un tema de com una religió posa limitacions flagrants a la natural evolució de les institucions econòmiques que permeten el progrés, com és el lliure comerç, com és el dret de propietat, la iniciativa personal, etc. Jo he estat aquest cap de setmana a Israel amb la delegació del Parlament Europeu i Shimon Peres va dir: ara podeu canviar el govern i posar qui vulgueu, però el problema d’Egipte és de pobresa econòmica. La clau és el desenvolupament científic, i això no és culpa de Mubarak! La situació és més problemàtica del que se’ns vol fer creure: només traient Mubarak no se solucionarà. Tenim l’exemple del que va succeir a l’Iran, que van derrocar el Sha i la seva situació actual és igual de greu.

Nota: l’entrevista va ser realitzada just abans de la caiguda de Mubarak i dels esdeveniments que estan succeint a Líbia i a altres països de la regió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS