Què passa amb les Caixes? (II)
Continuació de la primera part: Què passa amb les Caixes? (I)
Ara, la solució passa per ajudar-les, però també d’alguna manera per exigir que s’acostin cap el mercat lliure, tant en la obtenció dels seus recursos propis a través dels mercats organitzats com en la millor transparència de la seva gestió interna.
De fet, això ja és una reivindicació molt antiga no solament dels principals banquers espanyols sinó de banquers d’arreu del món, especialment els europeus, que veuen en les caixes espanyoles una competència deslleial per tot el que estem comentant. Allà a l’any 1990 quan es va liberalitzar el mercat de capitals a Europa, la banca estrangera va entrar en tromba a Espanya per fer negoci, obrint agències o comprant xarxes ja establertes. Pràcticament tots es van estavellar. De mica en mica, van anar replegant-se, alguns del tot, i altres en bona part. Una de las causes a les que van atribuir aquest fracàs era que les caixes a Espanya eren massa grans i massa fortes (les caixes a França o a Alemanya són molt més petites i tenen funcions més emmarcades en àmbits locals). Des d’aleshores els principals polítics europeus, molt especialment la carismàtica Angela Merkel, recorden periòdicament al Sr. Zapatero que les caixes espanyoles s’han de liberalitzar per fer-les homogènies amb els bancs europeus. Reivindicació que també secunden els principals banquers del país ja coneguts per tothom.
Bé. El Govern espanyol s’ha trobat per un cantó amb les caixes en mal estat, i per un altre cantó amb aquestes poderoses pressions. Però, cóm fer-ho? Les caixes estan blindades pels seus estatuts, i els seus drets. A més són molt heterogènies entre elles, depenen de molt diverses entitats, de signes polítics contraposats i de grups econòmics ben diferents.
Es de suposar que per a resoldre aquest trencaclosques certament complex han participat tant els experts de l’Administració Pública com els del sector privat, perquè la solució que han trobat és realment creativa, imaginativa, i també eficaç. La solució és diu FROB & SIP’s.
El FROB és l’acrònim de Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, i es tracta d’un Fons creat pel govern espanyol per ajudar les entitats financeres en crisi. El Fons es nodreix en un 75% dels pressupostos de l’estat i en un 5% dels Fons de Garantia de Dipòsits. El FROB estableix diversos instruments d’ajuda a les entitats en funció de les majors o menors necessitats d’aquesta. Potser un simple préstec, o una compra de participacions preferents o de quotes participatives, i fins i tot es pot arribar a la intervenció total de l’entitat per part del FROB, si aquesta està molt greu.
Ara bé, aquest sistema presenta un aspecte nou. A canvi d’aquestes ajudes, les entitats estan obligades a guanyar mida i solvència, la qual cosa les obliga a fusionar-se i agrupar-se, disminuint així el nombre d’entitats petites i regionals. Les entitats resultants tindran caràcter més nacional i capitals més elevats.
Per ajudar en aquesta transformació, és a dir, perquè puguin operar conjuntament caixes petites amb àmbits territorials allunyats, amb marques regionals molt antigues, i amb consells d’administració políticament ben diferents, els experts han inventat el SIP (Sistema Institucional de Protección). Mitjançant un SIP, diverses entitats poden firmar un pacte en el qual s’estableix un compromís mutu de solvència facilitant-se l’intercanvi de recursos propis i de beneficis. Poden també compartir, si volen, centres operatius comuns. Però en canvi, mantenen una certa independència respecte a la marca comercial, l’àmbit territorial i els consells d’administració.
Ara bé per a gestionar aquest pacte, que com a mínim ha de tenir una durada de 10 anys, s’ha de crear una societat central en la que cada entitat firmant participarà en una part alíquota d’acord amb la seva aportació. Un cop doncs muntat aquest SIP que fa augmentar la solvència de les entitats integrants, ja s’ha acomplert un dels requisits d’accés al FROB i les entitats ja poden demanar les ajudes.
Hi ha un segon aspecte nou en les ajudes del FROB, el més interessant, per això precisament l’hem deixat pel final. Es tracta que les ajudes, siguin en forma de préstec, de participacions preferents o quotes participatives, si abans del venciment no han pogut estar recomprades per la societat que forma el SIP (cosa probable, ateses les dificultats en que es troben les entitats), el FROB pot convertir-les en accions. I a partir d’aquí ja s’ha establert un canal perquè les caixes accedeixin al mercat de capitals organitzat, a la borsa per entendre’ns.
El segon canal per arribar al mateix lloc, i més ràpid encara, és el del propi SIP, ja que la societat central que es crea per agrupar les diferents caixes, se li dóna forma de banc, és a dir, de societat anònima i, com a tal, la sortida a borsa de les seves accions és només qüestió de dies. Fins a la data ja s’han constituït a Espanya 10 SIP’s que agrupen 32 caixes, i més que n’aniran venint.
Així doncs, les caixes ja no seran el que havien estat fins ara, la seva reconversió en empreses de mercat lliure és ja un fet. La vella reivindicació europea ja s’ha portat a terme, i els capitals d’Europa ja preparen el seu segon desembarcament a Espanya. Només cal llegir la premsa diària per entreveure que als banquers de tota la vida, tant els nacionals com també els europeus, ja se’ls hi està fent la boca aigua, i ja han agafat el cistell per anar a comprar.
Francesc Ballesté
Economista (UB) i PAD-MK Esade
Subdirector General Banca Jover (1992-2000)
Dtor. Financer Credit Lyonnais Barcelona (1990-1992)
Profesor ICADE – Universidad Pontificia Comillas de Madrid (1998-2003)
eKonomicus 
5 Responses to “Què passa amb les Caixes? (II)”
Hola Francesc,
Moltes gràcies per l’article. L’he trobat molt interessant. Tinc una pregunta però: al llarg de l’article em dona la impressió que és l’ineficiència de les caixes la que ha provocat la seva ‘caiguda’. Quin paper hi ha jugat aquí el Banc d’Espanya? tinc entés que, com a regulador, hauria d’haver pronosticat i evitat l’endeutament i el risc inmobiliari que varen prendre algunes caixes, i hi ha dubtes sobre el paper que va jugar-hi.
Per altra banda, m’agradaria saber la teva opinió (o la d’algú altre interessat a respondre) sobre el tema de la pujada del core capital que s’ha demanat a bancs i caixes espanyols. Tinc entés que la ràtio que es demana és més alta que les normes de Basilea III, i s’ha de complir amb un interval de temps més estret, i que això és contraproduent perquè pot escanyar encara més el crèdit. És així o estic equivocada?
Moltes gràcies!
Mireia
Hola Mireia,
Em pesques aquesta tarda a punt de sortir de vacances. Però les dues preguntes són molt bones. I una mica extenses. Me las apunto i en parlem a la tornada.
Bona setmana.
Hola Mireia,
Respecte al Banc d’Espanya cal tenir present que no fa les lleis econòmiques (les fa el Govern) ni la política monetària (Banc Central Europeu), només té un paper de “supervisió”. El Banc d’Espanya ja feia anys (no mesos), anys que avisava en contra de la bombolla immobiliària (hipoteques) i de l’especulació financera a les borses. Feia recomanacions de prudència que ningú no va escoltar.
Cal recordar que abans de la crisi, estavem tots en una dinàmica de “tonto el último”, ja que qualsevol inversió era bona (inmmobles, borsa, matèries primeres, divises, etc…). Tothom guanyava, i tothom se sentia intel.ligent. En aquest contexte ningú escoltava recomanacions de prudència.
D’altra banda, com supervisor, el Banc d’Espanya fa la seva feina a través de l’estudi de les dades contables de les Entitats. Però la “qualitat” del que hi ha darrera de les xifres no la pot saber a no ser que posi un inspector darrera de cada hipoteca. Cosa materialment impossible. En els balanços no es pot veure si una hipoteca és d’un pis a la Diagonal de Barcelona, ó un apartament en una urbanització “cutre” a l’últim racó del món. Si la hipoteca correspón a un matrimoni normal amb dues nòmines, o a un conjunt de sis titulars que els han agrupat per complir el coeficient d’endeutement familiar. Etc…
Jo crec el contrari del qu’em dius de la gent. Crec que si no fos pel Banc d’Espanya la cosa encara hagués estat pitjor. El Banc d’Espanya en els sector económic té fama de ser el millor banc central dels paisos d’Europa. Ara mateix està promovent amb exit la recapitalització de totes les Caixes. Cosa que era tècnicament i económicament molt dificil.
En relació a l’altra pregunta sobre el Core Capital, molt breument diré que quan més capital propi té una empresa, óbviament més solvència. Es a dir, que en general és una bona mesura. Si Bruseles marca una ratio del 8%, significa que un Banc que tingui un capital de 8, pot donar crèdits fins a 100. Però si després li pujen aquesta ratio al 10% significa que haurà de baixar els crèdits a 80 (ja que 8 és el 10% de 80). En aquest sentit sí que hi hauria una contracció del crèdit.
Ara bé, la intencionalitat de la llei és al contrari. La intenció és que per a mantenir aquests 100 de crèdit, el Banc elevi el seu capital de 8 fins a 10, per estar més reforçat. Vist axí no hi hauria contracció. En qualsevol cas, el problema actual del crèdit no ve pel coeficient, sinó per la manca molt accentuada de liquiditat de sistema, i la manca de garanties d’alguns sector econòmics sol.licitants de crèdit.Però això ja són temes per altres articles.
Salutacions!
Moltes gràcies Francesc, unes respostes molt interessants! Espero que tornis a col.laborar a Ekonomicus ben aviat per poder-te llegir.
Estem en contacte!
Mireia
felicitats! molt interessant i fàcil de comprendre per els que com jo, no hi entenem gaire.
Ara ho veig una mica mes clar.
Gràcies.