Tensant la corda de la legitimitat europea
El passat 12 de Maig, Fritz W. Scharpf, un politòleg de renom internacional, va donar una conferència a la London School of Economics (LSE) sota el títol de: Saving the Euro – at the expense of democracy in Europe? (Salvar l’Euro – en detriment de la democràcia a la UE?). El títol, suggerent i controvertit, ja feia preveure que seria atractiva i interessant.
Fritz W. Scharpf, director de l'Institut Max Planck a Colònia, Alemanya - font: mpifg.de
Scharpf va iniciar la conferència recordant els inicis de la Unió Monetària Econòmica, explicant com els diferents països europeus s’hi van apuntar entusiasmats i esperançats de que, amb la seva adhesió, s’impregnarien del rigor de la política econòmica alemanya, el referent per excel·lència. Un entusiasme que duraria anys fins la crisi de 2008.
Sorprenentment per alguns i no tant per altres, una política monetària comuna no va implicar una política econòmica sostenible a llarg termini. Durant molt de temps, els països perifèrics, coneguts també despectivament com PIGS, van experimentar un creixement econòmic que semblava imparable, juntament amb una disminució continuada de la taxa d’atur. Ignorant els costos salarials a l’alça i un dèficit per compte corrent que s’incrementava perillosament, els països perifèrics es creien els protagonistes d’una bonança econòmica imparable. Però la crisi va evidenciar que aquest creixement econòmic havia estat un miratge, i en pocs anys, els mateixos països que es pensaven que superarien als grans motors econòmics europeus, es van veure abocats a una doble crisi financera i de deute sobirà.
Què va fallar? Moltes coses. Però Scharpf, en aquesta conferència, va voler emfatitzar el que ell considera un error fonamental: la creació d’una area monetària comuna per part d’uns països que no estaven en condicions de formar part de la mateixa. El seu argument es basa en una teoria que va desenvolupar Robert Mundell als anys 60 – la teoria de l’àrea monetària òptima – i que argumenta que els països han de complir certs requisits abans d’entrar en una area monetària comuna: mobilitat del treball, obertura i mobilitat del capital, flexibilitat de preus i salaris, un mecanisme automàtic de transferències fiscals i un cicle econòmic semblant. El no compliment d’aquests requisits, segons Mundell, dificultaria l’existència de l’àrea monetària en qüestió.
Font:culture.polishsite.us
Aquest problema, segons Scharpf, anava de la mà d’un altre: el projecte europeu s’havia basat gairebé exclusivament en la centralització de la política monetària, descuidant altres aspectes com la política fiscal – amb un pacte d’Estabilitat que no superava els mínims necessaris de credibilitat – així com la unió política (lligada, evidentment, a la política fiscal). El resultat d’aquest projecte europeu havia estat el pitjor dels tres escenaris possibles: un escenari en el qual cada estat membre mantenia la responsabilitat de gestionar les seves pròpies situacions de crisi però en canvi havia traspassat el control de les seves polítiques monetàries i fiscals – aquestes últimes només parcialment – a la UE. Dit d’una altra manera, per una banda ens trobàvem exposats als efectes negatius d’una gestió centralitzada, lligats a una política monetària que vetllava per 17 països i una política fiscal que imposava límits de deute i dèficit. Per altra banda, cada país era el responsable de solucionar la seva pròpia crisi, sense poder comptar amb transferències o estabilitzadors automàtics per part de la UE.
Qualsevol dels altres dos escenaris hagués estat, segons ell, més bo en un context de crisi: un d’aquests escenaris dibuixa una Europa que afortunadament ja és història, és a dir, una Europa formada per estats independents (sense UE), que tenen tant el control com la responsabilitat de la seva gestió macroeconòmica. L’altre escenari dibuixa una Europa que encara té cabuda en un futur: una Europa federal, on cada estat està exposat als efectes negatius (i positius) de tenir una gestió monetària i fiscal centralitzada – o més aviat federal -, però que a la vegada disposa d’uns mecanismes de transferències i d’estabilitzadors automàtics que protegeixen cada estat dels efectes negatius d’una crisi global i/o regional.
Està clar que els últims acords de la UE es decanten més cap a l’últim escenari mencionat – l’Europa federal, tot i que ho fan amb una lentitud exasperant, en certa manera, comprensible. Malgrat això, l’escenari actual en el que es troba la UE i les decisions que s’han anat prenent després de la crisi aguditzen, segons Scharpf, els problemes de legitimitat de les institucions europees. Unes decisions que ja hem explicat anteriorment en aquest blog (aquí, aquí i aquí) i que impliquen una centralització de la política fiscal i un augment de poder de la Comissió, òrgan no elegit democràticament.
|
Definició i tipus de legitimitat Legitimitat: acceptació popular d’una llei o un regim com a autoritat. Legitimitat de resultats (output legitimacy): legitimitat que s’aconsegueix quan la institució en qüestió proporciona els resultats que la gent espera d’ella. L’elecció democràtica o no de la institució en qüestió no hi juga cap paper. El Banc Central Europeu, que té els objectius fixats pel Tractat dela UE (mantenir la inflació al voltant de 2%), és un exemple d’institució la legitimitat de la qual depèn dels resultats. Legitimitat de procés (input legitimacy): legitimitat que s’aconsegueix a través de principis democràtics. |
Amb una Unió Europea dotada d’una política econòmica majoritàriament centralitzada però sense integració política, la legitimitat de resultats de la mateixa continua en hores baixes. La manca d’eines a nivell europeu per solucionar problemes econòmics impedeix que la gent legitimi les institucions en base als seus resultats.
Per altra banda, el fet que un òrgan no elegit democràticament i poc accountable com la Comissió hagi pres rellevància com a àrbitre– tal com es suggereix a les noves propostes que s’estan discutint actualment a la UE- disminueix la legitimitat de procés.
El debat posterior
L’excel·lència de la conferència es va veure acompanyada d’un debat posterior igual de rellevant. Un dels molts comentaris que em va cridar l’atenció va ser el d’un participant que va qüestionar l’argument de l’àrea monetària òptima. Posant els EUA com a exemple, va desmitificar la teoria de Mundell. Per aquest professor, la sostenibilitat del dòlar no passa per l’existència d’una area monetària optima, ja que aquesta no es dóna als EUA. La sostenibilitat passa, en canvi, per l’existència d’una integració política i d’uns estabilitzadors automàtics que tenen la legitimitat política i la capacitat monetària d’actuar en cas de crisi i/o shocks asimètrics regionals.
El debat, doncs, continua… és necessària una àrea monetària òptima? O bé amb una mica més d’integració política ja n’hi hauria prou? Fins a quin punt una àrea monetària òptima implica, per les variables que es veuen afectades, un grau superior d’integració política?
El debat també es pot portar en una altra direcció: és una identitat comuna europea un requisit necessari per tal d’encaminar-nos cap a una Europa integrada políticament?
Si una identitat comuna és necessària, com es crea? Sempre s’ha dit que la identitat és un projecte d’elits…però per altra banda, no es deixa de parlar del dèficit democràtic europeu i de la poca implicació ciutadana. És la poca implicació ciutadana fruit de la reticència dels Estats (és a dir, les elits) a crear una identitat europea, o és aquesta reticència la que és fruit del poc sentiment d’identitat europea per part dels ciutadans?
La solució a aquestes preguntes es va construint lentament, a base de debats i opinions formades. I sense l’opinió dels ciutadans que conformem la UE, una solució sostenible a llarg termini és improbable, donat que la manca de legitimitat de la mateixa traslladaria un problema econòmic a un de polític.
No oblidem, els politics tenen la responsabilitat formal de buscar solucions; els ciutadans en tenim la responsabilitat moral.
eKonomicus 
Deixa un comentari