Una mirada independent a l'economia internacional

Nou president al Bundesbank: les tesis alemanyes guanyen pes a la política monetària europea

En els darrers mesos, Alemanya ha canviat la cara a dos càrrecs rellevants pel que fa a la gestió econòmica del país. L’incontestable Wolfgang Schäuble, un dels més veterans del govern d’Angela Merkel, segueix al capdavant del ministeri de finances. Però s’han vist canvis tan al ministeri d’economia, on Philipp Rösler ha substituït a Rainer Brüderle (tots dos del Partit Liberal –FDP), com al Bundesbank, el Banc Central alemany. Allí, Axel Weber, sempre acompanyat del qualificatiu de “falcó del liberalisme”, ha cedit el lloc de President a Jens Weidmann, el cap més jove que ha tingut la institució.

Weidmann (esquerra) serà una veu crítica amb Trichet (dreta), president del BCE, des del seu nou càrrec al Bundesbank. Font: independent.ie

Weidmann és una persona molt propera tan a la cancellera Merkel, de qui va ser cap econòmic des del 2007 fins ara, com a Weber, antic professor a Bonn i cap a la seva primera etapa al Bundesbank. Aquest fet que fa que el canvi tingui una significativa rellevància per Alemanya i per Europa. Independència o lleialtat? Pragmatisme o partidari de polítiques heterodoxes per resoldre els problemes a la zona Euro? Centrem l’atenció, doncs, en les noves vies que s’obren al Bundesbank.

El perfil: dubtes sobre la independència del Bundesbank?

Aquest nomenament ha aixecat moltes veus criticant que la influència del govern alemany sobre la política monetària europea serà molt manifesta (Weidmann tindrà un seient al Consell de Govern del Banc Central Europeu). Això és degut a que s’assenyala la proximitat i aparent lleialtat que manté amb Angela Merkel i Wolfgang Schäuble com un motiu que podria minvar la robusta independència de la que sempre ha fet gala el Bundesbank.

En paraules de Merkel, “qualsevol que conegui Weidmann sap que té unes habilitats excel·lent, un intel·lecte brillant i una ment independent”. No és per menys, ja que Weidmann ha estat dirigint durant quatre anys el departament de política econòmica i financera del govern alemany, just en plena crisi. Ell va ser l’arquitecte de les mesures econòmiques emblemàtiques de Merkel, com el fons de rescat bancari i els paquets d’ajuda a les empreses més afectades.

La independència del Banc Central del poder polític és un dels factors essencials de la política econòmica d’un país. Permet que la institució no estigui influenciada pels cicles polítics i es pugui dedicar a dirigir la política monetària (principalment, fixar el tipus d’interès de referència i influenciar la quantitat de diners presents en una economia) amb un únic objectiu: garantir l’estabilitat de preus –tot i que en alguns casos s’inclou mantenir una taxa d’atur baixa com a objectiu complementari. En el cas alemany, les repercussions van més enllà, ja que aquest és el banc central més influent dels que participen al Banc Central Europeu (BCE).

L’estratègia: una postura més flexible davant les polítiques del BCE?

El que sí és segura és la resposta a aquesta pregunta: no. L’alineació amb les tesis del seu predecessor, Axel Weber, que va aixecar polèmica al criticar directament les decisions preses dins el BCE, és clara. Dan O’Brien es feia ressò en un article al Irish Times del fet que Weidmann pronunciés la paraula “estabilitat” fins a 20 cops en el seu discurs inaugural de 10 minuts. I Christian Vits destacava al Wall Street Journal que el nou cap va marcar com a prioritat “reformular el retorn a la normalitat en política monetària”. Tota una declaració d’intencions.

Weidmann vol seguir estrictament la política tradicional anti-inflacionista tan al Bundesbank com al BCE i distingir clarament entre política monetària i fiscal, mantenint aquesta darrera dins l’esfera dels governs nacionals i no dels bancs centrals. Això sí, demana també que els inversors privats assumeixin part de la responsabilitat en qualsevol rescat financer futur. Aquí cal recordar que el BCE ha estat aplicant importants mesures d’estabilització per a les entitats bancàries i comprant sumes considerables de deute públic dels països de la zona euro. Weidmann, tal com va fer Weber, ho critica i ho refusa, argumentant que són mesures únicament de curt termini que generen uns “efectes secundaris” que no fan més que augmentar la necessitat de mesures d’estabilització.

Així doncs, el consell de govern del BCE tindrà una veu encara més crítica, si cap, amb les decisions allunyades de la praxis tradicional que darrerament ha pres la institució amb l’objectiu d’evitar la fallida del sistema financer europeu, de l’euro i de les polítiques fiscals nacionals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS