Noves mostres de descontent social a la Xina: com el progrés desigual hi juga un paper clau
De la darrera mostra de malestar social a la Xina, a la vasta ciutat de Guangzhou, se n’han transcendit molt pocs detalls. Tampoc se n’ha fet gaire ressò. Les fortes protestes es van iniciar a partir dels rumors d’un episodi emmirallat en l’històric inici de les revoltes àrabs: un venedor ambulant era mort dissabte passat a mans de la policia xinesa, i la seva dona, embarassada, era fortament colpejada. Alguns mitjans de comunicació internacionals (aquí i aquí) recullen, però, que l’home en qüestió ha donat una roda de premsa per mostrar que està sa i estalvi. Avui la situació està bastant calmada, però el que destaca de tot plegat és que la Xina acumula durant aquestes darreres setmanes nombrosos episodis de violència social. Tal com diu Jeremy Page al Wall Street Journal, aquestes situacions “estan posant a prova l’habilitat del Partit Comunista de controlar la societat sense recaure en la força bruta”.
Guangzhou és una de les principals metròpolis xineses, un gran nucli industrial tèxtil on bona part de la mà d’obra prové d’altres regions del país, fugint de la dura vida rural. Els immigrants, precisament, han estat els protagonistes de les protestes. El diari nord-americà també es fa eco dels comentaris de la gent, en que es comenta que hi ha mostres que la població està encara molt enfadada tot i que la situació ja està calmada, gràcies al desplegament de més d’un miler d’efectius policials antidisturbis. Les protestes es podrien seguir repetint, diu, ja que hi ha la sensació manifesta que el govern no es preocupa pels problemes dels treballadors.
Realment la situació social a la Xina es va tornant cada cop més tensa a mesura que l’entorn canvia i a l’interior el descontent es fa notori. Cal recordar, per exemple, aquelles primeres manifestacions en algunes grans ciutats als mesos de febrer i març de 2011 que van rebre el nom de la ‘Revolta del gessamí’, ràpidament neutralitzades pel govern. La situació actual comença a ser difícil de sostenir: les males condicions laborals i socials en que es sustenta el sistema productiu xinès, juntament amb una complicada situació econòmica, trenquen amb la tradicional i fèrria “gestió social” que ha estat aplicant un partit únic que es prepara per canviar de líder aquest 2012.
Imatges de Zengcheng, a l'àrea de Guangzhou, a principis de setmana, un cop restaurat l'ordre. Font: Reuters.com
Així doncs, dos factors es poden analitzar, entre d’altres. Per un cantó, les condicions laborals i baixos salaris són preocupants si es contrasten amb els períodes de fort creixement econòmic. Aquesta és una de les principals causes que han creat tensió en el hub industrial de Guangdong. Tot i això, són millors condicions que les que ofereix el camp xinès. I més important, el descontent laboral també exigeix la formació d’organitzacions sindicals més autònomes on els propis treballadors puguin elegir els seus representants, en contraposició al model actual de sindicat únic elegit pel govern i aliat de la direcció empresarial.
Per un altre cantó, de la mateixa manera que ha passat en altres parts del món (aquí i aquí), l’escenari macroeconòmic hi ha tingut molt a veure. La inflació a la Xina ha registrat els nivells més alts en molts anys (5,5% al maig), molt per damunt de l’objectiu governamental. Els persistents esforços tant del govern com del banc central per evitar el sobrecalentament de l’economia no han estat eficaços. A més, factors externs com el preu dels aliments i de les matèries primes hi té molt a veure. El cost de vida, per tant, ha anat en augment sense que es percebin ni excessives millores ni una major justícia per als treballadors o emigrants.
Mapa editat per Wall Street Journal de les principals mostres de descontent social en les darreres setmanes. Font: online.wsj.com
Desigualtat i migracions: “si es gestiona malament, es crearà una amenaça major per l’estabilitat”
Aquesta és la conclusió que serveix com a clau de volta de la situació social actual a la Xina, almenys en aquelles parts més industrialitzades i que atreuen més migració interna. La frase prové, segons un article de Chris Buckley a Reuters, d’un informe recent del think-tank xinès State Council Development Research Center. Aquest fenomen, de fet, és quelcom palès actualment a moltes economies emergents, fruit d’un fort desenvolupament en un període molt curt de temps (eKonomicus va analitzar el cas de Singapur). La conseqüència: manca de justícia i marginalització, tot i les oportunitats laborals. És un factor clau de desestabilització i pot comprometre la viabilitat de l’Estat i de la pròpia societat a mig termini en cas que no s’aportin solucions factibles.
El subdesenvolupament acostuma a ser una trampa, i és en aquestes situacions on es formen les economies duals: un petit sector social aconsegueix ascendir a nivells elevats de benestar i prosperitat, però la majoria del país es manté en una economia pràcticament de subsistència sense opcions a revertir-ho. Aquest anàlisi es pot fer, per exemple, a nivell de les quatre principals economies emergents del moment: a més de la Xina, també s’inclou Brasil, l’Índia i Rússia (els coneguts com BRIC).
Per escenificar aquesta situació, un indicador com és l’índex de desenvolupament humà (IDH) aporta més informació: complementa la renda per càpita amb altres indicadors que representen l’esperança de vida, l’alfabetització dels adults i l’índex d’escolarització. Es pot comprovar com el progrés econòmic no s’ha vist traslladat a un progrés generalitzat en l’àmbit més social. Observant les dades relatives a l’IDH dels 4 membres dels BRIC, Brasil i Rússia han retrocedit posicions, l’Índia s’ha mantingut en una posició alarmantment baixa (tot i registrar un fort increment en el valor de l’IDH en passar d’un 0.439 a un 0.612 del 1995 al 2007) i la Xina és l’única que ha mostrat signes clars i inequívocs d’un òptim desenvolupament.
Per mostrar-ho, l’índex de Gini, que dóna una mesura del grau de desigualtat de rendes (0 indica una societat totalment igualitària i 100, una totalment desigual), és especialment elevat per a Brasil i la Xina; en aquest darrer cas, fins i tot ha augmentat, escenificant amb dades la tensa situació social en els darrers anys. En el cas de Rússia, l’índex ha disminuït notablement des d’un nivell molt alt, que es va generar com a conseqüència del pas cap a una economia ràpidament liberalitzada.
Per acabar, no es pot oblidar que moltes de les economies emergents que escenifiquen aquests problemes, en general, encara tenen un greu dèficit de democràcia. Cal incloure-ho com un dels factors detonants també. Caldrà estar atents si, paral·lelament al desenvolupament econòmic, aquestes societats també experimentaran la mateixa set de democràcia que hi va haver a Europa durant la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial. Això serà clau per al benestar col·lectiu de tot el món.
–
Més informació:
[1] Reportatge dels esdeveniments a Guangzhou: (AFP) “Residents descriuen les temudes protestes de la Xina”. 15 de Juny.
[2] (Wall Street Journal) La Xina controla el malestar del sud del país, 15 de Juny.
http://online.wsj.com/article/SB10001424052702304665904576385420593195718.html
[3] Cartes des de la Xina, blog d’Evan Osnos al diari The Newyorker. La Xina: veritat, rumors i un cistell de fruita. 14 de Juny.
http://www.newyorker.com/online/blogs/evanosnos/2011/06/truth-rumors-and-fruit-baskets.html
[4] (Reuters) El descontent de la migració rural amenaça l’estabilitat de la Xina, segons un think-tank estatal. 14 de Juny.
http://www.reuters.com/article/2011/06/14/us-china-labour-migrant-idUSTRE75D0ZK20110614
[5] (eKonomicus) Els primers símptomes clars de descontent laboral a la Xina amenacen el sindicat únic. 28 de Juny de 2010.
[6] Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). Informe de Desenvolupament Humà (en castellà).
eKonomicus 
One Response to “Noves mostres de descontent social a la Xina: com el progrés desigual hi juga un paper clau”
[…] [1] Coeficient de Gini: El 1912 l’estadísitic italià Corrado Gini va desenvolupar un mètode per mesurar la desigualtat d’una distribució. On 0 representa el valor per expressar la igualtat total i 1 la màxima desigualtat. A eKonomicus l’hem fet servir en alguns articles com un del 2011 sobre la Xina: “Noves mostres de descontent social a la Xina: Com el progrés desigual hi juga un paper clau&… […]