És preferible un Banc Central Europeu o un Banc Central Nacional?
Generalment, quan la premsa econòmica vol llençar una crítica a la unió monetària que governa part d’Europa des de fa més d’una dècada, acostuma a recordar que aquesta unió ha implicat perdre sobirania sobre la política monetària –marca el tipus d’interès bancari oficial– i que, per tant, és perjudicial pels interessos nacionals. S’argumenta que l’economia es pot trobar “encorsetada” en un tipus d’interès que no li convé en aquell moment.
La moneda única europea va suposar que els bancs centrals nacionals perdessin la independència. Font: hechosdehoy.com.
Precisament, aquesta situació s’ha acabat plantejant com un dels problemes que impedeix la reacció de les economies europees perifèriques (Portugal, Grècia, Irlanda, etc.): es veuen obligats a acceptar el tipus d’interès oficial fixat des de Frankfurt, que acostuma a afavorir les potències europees, sobretot Alemanya (veure article d’eKonomicus sobre els beneficiats i perjudicats de les polítiques del Banc Central Europeu). I el problema pren rellevància especialment ara, en que fa poc més d’una setmana que el BCE va augmentar de nou un 0.25% el tipus d’interès. Davant la insistència d’algunes veus, porta a plantejar-se la idoneïtat d’una política monetària comuna.
Europa: obligats a coordinar la política monetària sigui unió monetària o no ho sigui
Cada política, en el fons, té les seves virtuts i desavantatges. Els costos de tenir una institució comuna que dicta els tipus d’interès de referència per tots els països membres són els que es comentava abans: la variació del tipus pot venir en el moment menys adequat per un d’aquests membres. I és llavors quan es troba a faltar la discrecionalitat en els tipus d’interès. Les crítiques mencionades al començament de l’article també emfatitzen, precisament, aquest fet: hi ha països que formen part de la UE-15 (aquesta és, la Unió Europea de 15 països, abans de l’ampliació als 17 països d’Europa de l’est) que tenen un banc central independent de l’europeu, ja que no van adoptar l’euro, i que, per tant, tenen més capacitat per maniobrar davant la crisi.
Però aquest no és un argument prou fort ni prou convincent per criticar una unió monetària com l’europea. Sí, probablement aquests països fora de l’euro tinguin més capacitat de maniobra en matèria de política monetària, però tampoc gaire més i, sobretot, no suficient com per a ser un factor determinant per recuperar-se de la crisi.
I ho podem exemplificar amb el cas dels països UE-15 que no han adoptat l’euro. A la pràctica, aquests països acaben per “acomodar” en major o menor mesura la seva política monetària a la que dugui a terme el BCE, que és, en el fons, la institució de referència. És a dir, tot i tenir total capacitat per dur a terme la política monetària que més els interessi, acaba resultat que el més pràctic i beneficiós, per intentar distorsionar el mínim possible l’activitat econòmica, és “seguir” el tipus d’interès que es fixi a la unió monetària. Dur a terme una política monetària independent o bé no és eficaç o bé no és convenient. Seria així a causa dels factors següents:
- Existeix una mobilitat pràcticament perfecta de mercaderies, capitals i persones entre els països membres de la UE-15, tinguin o no tinguin adoptat l’euro.
- Els països fora de la Zona Euro realitzen la major part de les transaccions econòmiques dins d’aquest espai político-econòmic.
- El sector financer nacional és molt interdependent de les entitats financeres de la Zona Euro (i que operen amb l’euro i sota el tipus d’interès marcat per Frankfurt).
- Finalment, tenen un pes econòmic relativament menor, òbviament, davant la unió econòmica europea, que és qui marca el ritme dels esdeveniments.
El gràfic següent intenta mostrar com la pauta que segueixen els tipus d’interès fixats pel Banc d’Anglaterra i el Banc Central de Dinamarca (tots dos mantenen la independència del Banc Central) és molt similar a la fixada pel BCE, evidenciant aquesta interdependència a la pràctica. De fet, Dinamarca fa mesos que va decidir lligar la seva política monetària a la de la Zona Euro (tant el tipus de canvi de la corona contra l’euro com els tipus d’interès). De fet, el mateix dia que Jean-Claude Trichet, governador del BCE, va anunciar l’increment del tipus de l’1% al 1,25%, a Copenhaguen també es va anunciar el canvi de l’1,30% al 1,55%. Al gràfic, s’ha inclòs Brasil com a exemple d’una política monetària molt més independent de l’Europea (per raons òbvies entre els dos blocs econòmics).
[Per als economistes més teòrics: l’escenari representat és molt proper –no 100% replicable, per descomptat– al que descrivien Robert Mundell i Marcus Fleming al seu model macroeconòmic: quan el capital és perfectament mòbil i hi ha tipus de canvi fix, els bancs centrals no poden seguir una política monetària independent.]
En definitiva, un país pot tenir un banc central propi, que fixi els tipus d’interès que cregui que millor convé al territori. O bé, pot cedir la competència sobre aquest aspecte a una autoritat monetària supranacional, com el cas de la Zona Euro. Però no té perquè ser millor la primera situació que la segona: la política econòmica independent no existeix. Per tant, pot no agradar que el BCE pugi ara mateix el tipus d’interès motivat per una alta inflació a Alemanya. Però això és quelcom que s’ha de solucionar a través de la governança europea, i no pas llençant crides a un passat millor, sense euro ni BCE.
eKonomicus 
Deixa un comentari