Una mirada independent a l'economia internacional

Una vella idea per a un vell problema: la crisi

És sorprenent l’atenció que estan rebent els darrers anys moltes de les antigues idees de l’economista britànic John Maynard Keynes (1883-1946) per a solucionar els problemes estructurals que presenten moltes economies. Una de les referències més interessants data d’Agost del 2009 i es centra en els estudis i els pensaments del famós economista sobre els diferents organismes i institucions supranacionals. Keynes va influir de forma decisiva en la creació del Banc Mundial, el Fons Monetàri Internacional (FMI)[1] i l’Organització Mundial del Comerç (OMC), però els seus plantejaments divergien del predominant: el nord-americà.

J.M.Keynes, al mitg, representant britànic durant les conferències de Bretton Woods (EEUU) el 1944 on es crearen el Banc Mundial i el Fons Monetàri Internacional, conversant amb els representants de la Unió Soviètica (URSS), esquerra, i Iugoslàvia, dreta - font:dailymail

Doncs bé, Nadia F. Piffaretti, economista del Banc Mundial, va treure la pols d’una antiga idea keynesiana de 1942: la Unió Internacional de Compensació (“International Clearing Union”: ICU). La proposta de s’emmarcava després de la Segona Guerra Mundial i servia per establir un nou ordre mundial creant un banc global que seria capaç d’emetre una moneda internacional, el “Bancor”, vinculada a les principals divises i bescanviable per cada moneda local per mitjà d’un tipus de canvi fix. La principal funció de la ICU seria que els països amb excedents finançarien als països deficitaris, via una transferència dels seus excedents, amb el que es faria créixer la demanda i s’evitaria la deflació, caiguda general del nivell de preus, cas del Japó.

La clau de la proposta era que els països creditors i els deutors estarien obligats a mantenir una balança comercial equilibrada, és a dir, ni dèficit ni superàvit. I en cas d’incompliment, pagar els interessos sobre la diferència, per tant, dels governs dependrien les mesures per mantenir un compte zero. Segons molts economistes[2], el pla era totalment democràtic, on “teòricament” els interessos comercials més poderosos no podrien distorsionar la balança comercial. Segons Keynes, els ciutadans d’un país que tingués superàvit no perdrien els resultats materials dels seus esforços per causa d’una exportació ininterrompuda dels productes que fabriquen, però la història es va decantar en favor de la idea dels nord-americans, no de la de Keynes, que recordem que era britànic. Al final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units (EEUU) posseïa el 80% de les reserves mundials d’or i era un país fortament creditor, deficitari, de manera que als nord-americans no els interessaven les estrambòtiques idees d’un britànic. Això, i aprofitant la seva major influència política i la situació vulnerable dels seus aliats britànics, necessitats de crèdits americans per superar la guerra, varen pressionar perquè el pla britànic fos rebutjat i crear així el que es coneix ara com a Fons Monetari Internacional (FMI).

Notes: 

[1] L’FMI actual difereix molt de la idea que concebia Keynes. Per això, veure “Stiglitz: Del FMI de Keynes al FMI actual” – 22.03 2010 – Adrián Corbella.

 http://adriancorbella.blogspot.com/2010/03/stiglitz-del-fmi-de-keynes-al-fmi.html

[2] Robert Skidelsky, per exemple, membre de la cambra dels Lords i professor de la Universitat de Warwick, en fa referència al seu llibre (pàg. 209: “El regreso de Keynes” (2009))

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS