Una mirada independent a l'economia internacional

Debat: L’euro, moneda sense Estat, i el futur del projecte europeu

El futur de l’euro, o més ben dit, les estratègies que caldria seguir per no enterrar ni la moneda comuna ni el projecte europeu, no generen consens en alguns punts. I el principal punt de fricció sobre aquest tema és la gestió del problema del deute grec. Així ho van deixar palès els professors Jordi Gual (IESE) i Jaume Ventura (UPF i Graduate School of Economcis) en l’acte organitzat per la Fundació Catalunya Europa a l’ESEC Toulouse Business School el passat 29 de setembre, que portava per títol “Es pot salvar l’euro? Inestabilitat financera i disparitat nord-sud a Europa”.

Tots dos experts van discrepar i defensar opcions contraposades que té a l’abast la Unió Europa i, en concret la Zona Euro, per a superar la crisi, tot i que van coincidir en la necessitat d’avançar cap a més unió política i fiscal a Europa. No es va parlar en cap moment, per tant, d’aplicar polítiques a nivell nacional, sinó sempre de polítiques europees, de més Europa, de crear uns mecanismes dignes d’un Estat i prou potents com per llençar una senyal que la inestabilitat i la disparitat comença a passar a la història.

Com hem arribat a la situació de plantejar-nos el futur de l’euro?

Tot i que han donat diferents arguments per explicar com s’ha arribat a la situació actual, el que s’entreveu del raonament de Gual i Ventura és que hi ha hagut un greu problema de governança al sector financer, tan a escala europea com global. És a dir, cap dels actors involucrats –empreses i entitats financeres–, ni ha actuat correctament durant tots els anys de creixement desenfrenat ni ha pres les decisions encertades alhora de finançar i endeutar-se. La posició dels governs respecte aquesta situació no era tampoc la correcta (també se’n beneficiaven d’aquesta facilitat de finançament) i l’actuació posterior no ha estat eficaç per resoldre el problema, sigui per falles en el sistema (Gual assenyalava, aquí, el pacte d’estabilitat europeu) o per incapacitat de diagnosticar el problema (Ventura criticava que s’hagin pensat que era una crisi keynesiana, és a dir, que calia endeutar-se més per crear demanda de nou).

Jaume Ventura ha emfatitzat el paper de les bombolles (increment de valor dels actius sense cap fonament aparentment sòlid més que la confiança que seguirà incrementant amb el temps) i a la incapacitat de gestionar aquesta darrera bombolla immobiliària com a detonant de la crisi. Això ho demostra amb el cas d’Estats Units, on en els períodes precedents a les recessions es trobaven situacions com que els actius totals del país (accions, empreses i vivendes) podien augmentar dràsticament el seu valor en molt poc temps, passant a tenir un valor fins a 4,5 vegades superior al Producte Interior Brut del propi país (tal com es mostra el gràfic, on les franges grises són èpoques de recessió).

Aquesta riquesa tan volàtil –la bombolla– era usat per part de les empreses com a garantia per demanar diners prestats. Tal com afirmava Ventura, “la bombolla dona valor a les empreses, és l’oli que permet al sistema financer funcionar”, ja que la raó per crear préstecs era que el valor dels actius no parava de pujar. Quin és, doncs, el problema per l’euro? Es tracta de la resposta que han donat els governs un cop la bombolla ha rebentat: l’Estat s’ha intentat convertir en prestatari del sistema financer, abocant-hi diners, i molts d’aquests diners “només han servit per pagar antics deutes, no per crear-ne de nous” i reactivar el crèdit, com era intenció. Per tant, no ha funcionat i els Estats s’han sobreendeutat, posant en risc la solvència d’alguns països de la Zona Euro a causa de l’efecte contagi.

Jordi Gual anava per una línia similar a l’argumentar que hi havia hagut un excés de finançament els darrers anys. Centrant-se en Europa, “la crisi que estem patint és el resultat de la introducció de l’euro”. Al crear-se la moneda única i al haver-hi uns tipus d’interès molt baixos, es va donar un flux de capital, de diners, molt fort des del nord d’Europa (més estalviadora que consumidora) cap al sud (més consumidora que estalviadora). No hi havia unió fiscal, és a dir, cada Estat podia marcar el seu propi nivell d’inversió i consum públics, i el pacte d’estabilitat firmat pels membres de la Unió Europa (que intentava posar una mica “d’ordre” comunitari a la política fiscal) no va ser complert per ningú. Fruit d’aquest context, tota aquesta passada dècada va ser caracteritzada per errors d’inversió: hi van haver errors per part del sector privat i públic del sud d’Europa (no van invertir ni bé ni on calia) i també per part dels inversors del nord d’Europa. El resultat, desequilibris a l’estructura econòmica de la Zona Euro que han portat a situacions tan extremes com les actuals.

Estem fent el que cal davant la magnitud dels problemes?

Si bé hi ha cert consens en el raonament dels dos economistes, aquest no es troba en les estratègies a seguir d’ara en endavant, un cop manifest que les polítiques aplicades fins ara estan lluny de ser resolutives. Aquesta discrepància s’ha vist en la riquesa de la discussió i la consistència dels arguments donats tan per una alternativa com per una altra. En el centre de la discòrdia es troba Grècia, el focus del qual parteixen els principals riscos per l’euro, ja que és un país que no té ni liquiditat ni solvència. Què fer amb Grècia? Mantenir l’estratègia d’austeritat i rescat financer per permetre que torni el deute? O bé, deixar que caigui, que faci fallida?

Aquí, Jaume Ventura va agafar la iniciativa posicionant-se per aquesta darrera opció –conegut, en anglès, com default, que ve a ser una suspensió de pagaments (no fer front al retorn del deute que venç i dels seus interessos). Un Estat a punt de fer fallida pateix uns costos enormes, ja que finançar-se al mercat es fa a uns tipus d’interès (i prima de risc) desmesurats. Però un cop reconeguda la fallida, els costos són mínims ja que s’està exclòs només temporalment dels mercats de finançament i la pèrdua d’inversions estrangeres no és tan significativa (Nota: Ventura basa aquest argument en l’estudi de casos de països en vies en desenvolupament, no països occidentals ja que no hi ha cap experiència; això és fortament criticat per Gual al dir que no es poden realitzar recomanacions basades en casos tan allunyats de la realitat europea).

Va mostrar-se categòric dient que “com que a alguns països no els hem deixat fer fallida i reestructurar el seu deute, estem en risc de perdre unes institucions tan importants i beneficioses com el Banc Central Europeu i l’euro”. Per tant, es tractaria, segons ell, d’eliminar el fons de rescat (que genera fortes friccions entre els socis europeus i la societat) i deixem reestructurar el deute a aquells països que ho necessitin, això sí, sense implicar sortir de l’euro.

Però Jordi Gual, en un debat viu, també es va mostrar molt categòric en aquest aspecte: “no hauríem ni tan sols concebre que un país de la Zona Euro no pagui els seus deutes”, sobretot pels costos reputacionals que implica: els altres països europeus rescatats no són insolvents, però poden acabar sent-ho degut a l’efecte contagi d’una possible suspensió de pagaments de Grècia. És a dir, si avui en dia és complicat per a la resta de governs, empreses i bancs europeus accedir al mercat per aconseguir finançament, encara ho serà més si el cas grec genera també desconfiança respecte els altres països europeus.

Proposa millorar l’estratègia actual.  Cal assumir i repartir els costos del problema grec, en la línea del que es va proposar al pacte del 21 de juliol, entre els bancs europeus (en forma d’una petita reestructuració del deute per evitar costos financers inassumibles), els propis grecs (en forma d’una reforma profunda de l’Estat per fer-lo modern i reduir la ineficiència de la despesa pública actual) i els contribuents europeus (com a conseqüència d’un mal disseny de l’euro, com es comentava a l’inici de l’anàlisi). Per tant, la política de rescat financer s’ha de mantenir per permetre que Grècia pugui seguir cercant finançament a uns preus assequibles i, també, per protegir els altres països de la Zona Euro més vulnerables.

La Fundació Catalunya Europa ha estat l'organitzadora de l'acte.

Cal un Estat per l’euro?

Antoni Castells, ex-conseller d’economia i president del consell assessor de la Fundació Catalunya Europa, defensava durant la introducció de l’acte que els grans debats sobre Europa poden fer-se també a Catalunya. La riquesa del debat i, per descomptat també, la divisió d’opinions sobre com superar la crisi, contribueixen a aquesta voluntat.  A més, dels dos discursos aparentment contraposats, se’n desprèn finalment una idea essencial per a Europa: podem deixar que es faci la suspensió de pagaments o podem seguir amb la política de rescat, però apareix la necessitat de preparar un pas més enllà. Jordi Gual ho diu clarament, “cal acordar a nivell polític una fulla de ruta sobre com assolir la unió fiscal”.

Aquest és el principal mecanisme que ens ha de prevenir de caure en els mateixos problemes de deute com els actuals i que hauria d’evitar els excessos per part d’algun membre de l’eurozona. Aquest projecte de l’euro és un canvi de paradigma del funcionament dels estats i, evitant les decisions intra-governamentals –accions a porta tancada de dos o tres països– en favor d’uns mecanismes de decisió més transparents, independents i legitimats democràticament, hauria de donar un missatge clar tan als ciutadans com als mercats.

L’argument més clar el donava Castells al començament. S’hauria de completar el projecte europeu perquè, com s’ha vist a la història, hi pot haver un Estat sense moneda pròpia, però no hi pot haver una moneda sense Estat. En aquest cas, l’euro no té Estat… i li’n fa falta un.

Més informació:

[1] Web de la Fundació Catalunya Europa

http://www.catalunyaeuropa.net/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS