Terratrèmol social a Xile: crisi al model liberal de l’educació
Article d’opinió escrit per Guido Turdera, estudiant de sociologia argentí, a la web United Explanations (www.unitedexplanations.com) . L’article original es pot consultar aquí: http://www.unitedexplanations.org/2011/09/07/terremoto-social-en-chile-crisis-en-el-modelo-mercantilista-de-la-educacion/
¡Que vivan los estudiantes,
jardín de las alegrías!
Son aves que no se asustan
de animal ni policía,
y no le asustan las balas
ni el ladrar de la jauría.
Violeta Parra (1965) “Me gustan los estudiantes”
30 anys desprès que es privatitzés l’educació xilena als anys 80, el model es posa en qüestió davant la sublevació, aquests darrers mesos, de nombrosos sectors d’estudiants de secundària i universitats, en pugna per un nou sistema educatiu democràtic, públic i de qualitat. Aquí s’esbossen les principals característiques per una senzilla comprensió del conflicte.
Antecedents: durant l’època del règim dictatorial
Cal anar algunes dècades enrere per trobar les arrels d’aquest conflicte educatiu que actualment compromet a la societat xilena. Més específicament, fins al març de 1990, moment en el que es promulga la Llei Orgànica Constitucional d’Ensenyança sota el mandat del dictador Augusto Pinochet. Aquesta eina legal, més coneguda com la ‘Ley LOCE’, reclamava l’existència de certs requisits mínims per a la creació d’institucions educatives, regulades per l’Estat. Ara bé, recordem què aquesta època estava molt marcada pels principis d’una espècie de tradicionalisme liberal econòmic, on l’Estat no hauria d’immiscir-se. Aquest cas no va ser cap excepció: les polítiques educatives del règim militar van permetre l’obertura del sistema educatiu als mercats i institucions empresarials. D’aquesta manera, les pràctiques formatives mitges i superiors, enteses com a drets ciutadans, es transformaven en fonts efectives de lucre.
Els conglomerats estudiantils, a l’any 2006, van dur a terme severes manifestacions, mobilitzacions, presa de col·legis i universitats, amb demandes tals com: derogació de la legislació pinochetista vigent; finalització de la municipalització de l’ensenyança (imposada des de l’any 1981, impulsava la privatització educativa al reduir el Ministeri d’Educació a tasques normatives bàsiques); aconseguir la gratuïtat de la PSU (Prova de Selecció Universitària), entre d’altres. Aquests esdeveniments van tenir lloc els mesos d’abril i juny, en el marc d’ascens a la presidència de la socialista Michelle Bachellet.
Com a resultat de les pressions estudiantils per a la reforma del sistema educatiu, es va dictaminar la substitució de la LOCE per una Llei General d’Educació l’any 2009. Aquesta, però, va seguir sent qüestionada al no modificar substancialment el nucli del sistema educatiu. Aquest procés de mobilitzacions, denominat la Revolució dels Pingüins, es va presentar com el preàmbul de les manifestacions posteriors, sembrant d’aquesta manera les llavors d’una lluita estudiantil que va acabar de germinar a començaments de l’any 2011.
2011, l’any de la fallida
Si les mobilitzacions del 2006 van obligar als dirigents polítics xilens a reconsiderar les mesures educatives que es venien desenvolupant durant els anys anteriors, des de maig d’aquest any la situació va sobrepassar qualsevol límit i, aquest cop, qui necessita un salvavides és el president Sebastián Piñera.
El programa de demandes que ha elaborat la CONFECH (Federació d’Estudiants de Xile, organització que agrupa les federacions universitàries xilenes) es regeix per tres eixos: 1) Accés amb equitat, qualitat, integració i heterogeneïtat social en la matrícula; 2) Augmentar el finançament públic en percentatge del PIB en educació superior; i 3) Democratització del sistema educatiu superior.
El caràcter particular d’aquestes mobilitzacions estudiantils és la seva acollida massiva. Per primer cop a la història del moviment estudiantil xilè, s’ha aconseguit congregar l’acció de les universitats privades, els CFT (Centres de Formació Tècnica), els IP (Instituts Professionals) i, per descomptat, el Consell de Rectors de les universitats xilenes, que es presenten com el moviment cardinal del moviment. Els dirigents que han pres la veu han estat Camila Vallejo, presidenta del FECH, i Giorgio Jackson, president del FEUC (Federació d’Estudiants de la Universitat Catòlica de Xile).
Més enllà de les reivindicacions específiques que els estudiants demanen a l’Estat, la lluita estudiantil que s’està duent a terme persegueix una forma nova de concebre l’educació al país. “Més Estat, menys mercat” és una de les frases més recurrents del moment i bandera de les exigències dels joves. Pensar en l’educació no com un servei sinó com un dret és un mode de pensar que l’educació pot representar un lloc d’accés per a tots i no només per aquells que s’ho poden permetre. El fetitxisme de la mercaderia es manté a Xile a l’àrea de l’educació, i el que aquest moviment és transformar les seves bases, caracteritzades per un funcionament més aviat elitista.
Es pot apreciar en les paraules del president Piñera l’oposició a les idees populars: “requerim en aquesta societat moderna una major interconnexió entre el món de l’educació i el món de l’empresa, perquè l’educació compleix un doble propòsit: és un bé de consum”. Resulta significativa també la declaració que el ministre d’educació Joaquín Lavín va realitzar al programa televisiu ‘Tolerancia Cero’, al confirmar que “si bé l’esperit d’una universitat sense ànim de lucre es respecta”, afirma que va recuperar els diners que havia invertit al negoci universitari. Això li va costar al ministre la seva destitució, assumint la substitució Felipe Bulnes el 18 de juliol.
La proposta oficialista, dictada el 5 de juliol, basada en els plans de GANE (Gran Acuerdo Nacional para la Educación) i FE amb la finalitat de frenar les mobilitzacions, va ser refusada per la CONFECH. En cap moment aquesta proposta feien referència a l’estatització de l’educació, que és un dels objectius de les protestes. Així doncs, la CONFECH va declarar que “la proposta del govern no és més que la continuïtat del model ja existent que, encara més ideologitzada, profunditza un sistema que afavoreix l’exclusió i la segregació social, l’endeutament de les famílies i l’absència d’un projecte de desenvolupament nacional”.
Marcel Claude, economista i docent universitari, ha expressat en una entrevista a CNN Chile que és necessari “canviar l’eix central sobre el qual es construeix la visió de l’educació pública” i que “Xile és l’únic país que privilegia la llibertat d’empresa per damunt dels dret a l’educació”. Així mateix, Claude sosté que “l’educació pública finançada per l’Estat es fa a l’Argentina, Mèxic, Finlàndia… que són països capitalistes que han entès que el dret a l’educació prima per damunt de la llibertat d’empresa”.
Incidències a la societat civil
L’endeutament familiar a causa de permetre als fills poder entrar a les universitats i escoles, la desigualtat d’oportunitats, la privatització d’un dret elemental com és l’educació i, amb això, l’ànim de lucre, són els principals components d’un clam més significatiu i substancial: un “sistema nacional d’educació pública, gratuïta, democràtica i de qualitat, organitzat i finançat per l’Estat en tots els seus nivells” (Manifest per l’educació de la CONFECH). Ara bé, com respon l’Estat xilè davant aquestes demandes? S’han produït repressions a les manifestacions per part dels Carabineros, fet que ha portat alguns estudiants de 15 o 16 anys a iniciar vagues de fam als col·legis. O bé, simplement s’han ignorat o s’han criminalitzat les protestes, juntament amb la complicitat dels mitjans de comunicació. La imputació a determinats sectors socials i estudiantils d’una agressivitat quasi inherent, d’acudir a la violència o “d’enfrontar-se” amb els aparells repressius estatals, permet entreveure la construcció d’una imatge distorsionada de la realitat.
La descontextualització com a eina fonamental, les filmacions unilaterals de fets violents a les marxes, els desinterès per conèixer què succeeix realment, la manca de tolerància cap a reivindicacions socials legítimes (mitjançant marxes que han arribat a mobilitzar més de 200.000 persones) constitueixen els principals elements que busquen deixar de banda les autèntiques arrels de les protestes.
No obstant això, va ser el dijous 25 d’agost quan va succeir el drama: a Macul, comunitat al sud de Santiago, va caure assassinat en mig d’una mobilització Manuel Gutiérrez Reinoso, de 16 anys. Desprès de diversos dies en els quals els Carabineros van intentar allunyar-se de qualsevol fet, el sergent Miguel Millacura va admetre la seva responsabilitat d’haver disparat contra els manifestants aquella nit. Les declaracions de l’agent van caure com una galleda d’aigua freda per la institució policial i l’aparell executiu.
En aquest sentit, resulta imperatiu preguntar-se si s’està d’acord amb el fet de mantenir un sistema educatiu desmantellat en contraposició als guanys de reduïts sectors socials; si s’està d’acord en mantenir una privatització i desregulació d’allò que potser hauria de ser públic en detriment de l’accés igualitari; si s’està d’acord amb el manteniment d’estructures educatives pròpies d’un règim militar que garanteix l’exclusió social; o si s’està d’acord amb l’aprofundiment d’un model econòmic-educatiu que suprimeix de l’educació tot principi humà.
Avui més que mai, i com diria Violeta Parra, “que vivan los estudiantes, que rugen como los vientos cuando les meten a los oídos sotanas o regimientos”.
–
[1] Anàlisi crític de la Ley LOCE per part de la FECH
http://el5infierno.blogspot.com/2006/06/qu-es-la-loce-el-anlisis-crtico-de-la.html
[2] Gran Acuerdo Nacional para la Educación
http://fech.cl/files/2011/07/GANE.pdf
[3] Vídeo de l’entrevista a Marcel Claude a CNN Chile
[4] Manifest per l’educació de la CONFECH
eKonomicus 
Deixa un comentari