Durban (II): Les negociacions i el Fons Verd del Clima
Continuació de l’article Conseqüencies de la XVII cimera per al clima de Durban (I)
En les cimeres per al clima qualsevol país pot posar objeccions al text i evitar tot pacte, perquè les coses s’aproven per aclamació i pot passar com a Copenhaguen el 2009, on l’oposició de Bolívia i Veneçuela va impedir que l’assemblea fes seu el text que havien pactat els Estats Units (EEUU), la Xina, l’Índia, la UE, Mèxic i els petits estats-illa del Pacífic. Ara es tracta d’alguna cosa infinitament més complexa: aplicar retallades a tots els grans emissors, inclosos països en desenvolupament i amb milions de pobres que, amb raó, reclamen el seu dret a crèixer i fer-ho en una escala molt més gran. Com va declarar a Durban l’economista Nicholas Stern, “Si de veritat el món vol limitar la concentració de CO2 a l’atmosfera en 450 parts per milió, el que segons el Panell Intergovernamental de Canvi Climàtic podria impedir que l’escalfament pugés més de dos graus, el món ha de retallar les emissions per habitant entre set i vuit vegades”. La veritat és que aconseguir això és política i tecnològicament descomunal. Fer-ho en un món en què els tractats multilaterals són cada vegada més rars, amb una crisi econòmica inabastable i amb una opinió pública cada vegada menys preocupada per l’escalfament, sembla avui només un somni.
L’article continua al blog d’Economies Desordenades d’ARA Emprenem:
- Atlas de la pol·lució a nivell mundial – font: The Guardian
eKonomicus 
Deixa un comentari