Només un projecte comú pot salvar Europa
El dia 9 de desembre els caps d’Estat de la UE es van reunir per enèsima vegada amb la determinació d’acabar amb les múltiples crisis que amenacen Europa: crisi financera, de deute sobirà, crisi de confiança, de valors… moltes crisis per una sola cimera. Com a resultat de la reunió, el marc fiscal de la Unió Europea va sortir-ne enfortit: els líders europeus van apostar per més coordinació fiscal i més control del dèficit tot reforçant els mecanismes sancionadors. Els mercats van valorar positivament aquesta resolució que s’encarregarà de controlar els països amb polítiques fiscals poc ortodoxes. Tres grans absències, però, van causar sensació, tot apaivagant els ànims inicials: els Eurobons van quedar exclosos abans de començar, i les mesures per estimular el creixement que Europa tant necessita es va quedar a les portes de la cimera, resignant-se a un segon pla i esperant que a la propera cimera sigui l’objectiu principal. L’última gran absència va estar protagonitzada per David Cameron, que no es va voler sotmetre a les regles imposades per Brussel·les, quedant així la Gran Bretanya exclosa dels acords de la cimera. Les demandes per defensar la City no van ser acceptades per la resta d’Estats Membres que, visiblement sorpresos, veien com Cameron anava exigint certs privilegis mentre ells se sotmetien a la voluntat del tàndem Merkozy.
Els mitjans de comunicació arreu d’Europa no van tardar a reaccionar davant la negativa de Cameron a seguir el diktat franco-alemany: Un Sarkozy visiblement ofès acusava als seus ‘amics’ britànics del fracàs de la cimera. Al Regne Unit, mentre la BBC es mostrava escèptica de l’estratègia de Cameron, gran part dels tabloides i diaris britànics, fent gala del seu orgull nacional, arremetien contra Europa i aplaudien la decisió del seu primer ministre. Els euroescèptics celebraven Nadal abans d’hora i, entusiasmats amb la idea d’una Gran Bretanya fora de la UE ja han començat a organitzar conferències i seminaris per discutir aquesta idea. La City, mentrestant, estava poc convençuda de que la jugada els hagués beneficiat.
Diversos articles d’opinió, provinents la majoria de think tanks i centres de recerca, ens ofereixen una anàlisi més exhaustiva, qüestionant alguns dels tòpics recurrents de la crisi.
Austeritat, coordinació i control del dèficit fiscal: una bona manera de començar l’any?
La pregunta ha dividit els experts en dues corrents d’opinió. D’una banda, els que creuen que l’austeritat és part del problema i empitjora la recessió, i de l’altra, els que creuen que és part de la solució.
Marco Annunziata, economista en cap d’Unicredit Grup i col·laborador de diversos diaris i revistes econòmiques es posiciona, en un article a VoxEU, a favor de les regles fiscals. Annunziata ens recorda que aquestes limiten el dèficit 
estructural, és a dir, el dèficit ‘a llarg termini’.
Aquestes regles són contra-cícliques per se – és a dir, permeten gastar en èpoques de recessió i incentiven l’estalvi en èpoques de creixement – i per tant, vetllen per la sostenibilitat de les finances públiques a llarg termini. Aquest argument és compartit per Javier Andrés al blog Nada es Gratis (21 desembre 2011, FEDEA blogs), on es mostra optimista amb els resultats assolits a la cimera. Reconeix que un augment de la coordinació fiscal a nivell europeu deixa menys espai per les polítiques discrecionals a nivell nacional, però insisteix en que un dèficit estructural pròxim a zero ajudarà a garantir l’eficàcia dels estabilitzadors automàtics en cas de crisi. Els dos autors coincideixen en remarcar que les regles fiscals són necessàries però no suficients. Cal també posar més èmfasi en la resolució d’altres problemes tals com la manca de creixement, els desequilibris macroeconòmics entre diferents Estats, així com el deute privat existent en alguns països.
En la mateixa direcció, Daniel Gros, del think tank CEPS (Center for European Policy Studies) contradiu els detractors de les mesures d’austeritat tot argumentant que aquestes tenen un impacte econòmic negatiu a curt termini però que la situació es redreça a llarg termini. La raó es basa en que és molt probable que el shock de la disminució de la despesa tingui un efecte només temporal al PIB, i per tant, aquest, a la llarga tendirà als nivells anteriors de les retallades. En canvi, si la disminució del deute té caràcter permanent, el rati deute/PIB es veurà reduït a llarg termini. Aquesta lògica econòmica, però, es pot veure truncada per les reaccions dels mercats si aquest basen la valoració del país en les dades a curt termini.
Paul Krugman
I això és el que deuen assumir – potser correctament – alguns economistes que es declaren totalment contraris a l’austeritat fiscal. Simon Tilford, del CER (Center for Economic Reform) és un d’ells. És mostra decebut amb l’última cimera, de la que diu que no adreça cap dels problemes fonamentals de la Unió Europea. Cita com a exemples del fracàs d’aquesta política d’austeritat Grècia i Portugal, i afirma que és precisament aquesta política la que fa trontollar Espanya i Itàlia. Joseph Stiglitz i Paul Krugman es declaren també contraris a l’austeritat. Mentre Stiglitz (El País, 9 Octubre 2011) afirma que fan falta programes de despesa pública sòlids, Krugman (New York Times, 29 Desembre 2011) no es queda enrere i afirma categòricament que, almenys en el cas dels EUA, més despesa pública és possible i és una alternativa real a l’austeritat.
El debat sobre l’austeritat és, per tant, un debat polèmic on la ideologia hi juga també un paper important. L’economia, en tant que ciència social, està lligada a la política i qualsevol decisió econòmica tindrà inevitablement una càrrega ideològica. Alguns dels arguments i exemples anteriors posen en dubte l’eficàcia de l’austeritat, mentre que d’altres fan difícil rebutjar-la com a solució, ni que sigui parcial. Quina és doncs la solució? O més aviat, quin és el problema?
El problema europeu: un problema més polític que econòmic
- Merkozy ens senyala el camí
Abans de buscar una solució, s’han de tenir clares les arrels del problema i la seva naturalesa: estem davant un problema econòmic, o més aviat de caire polític? En un article titulat ‘Yes we can, Europe can solve this crisis – if it wants to’, Daniel Gros afirma que Europa, en el seu conjunt, no té cap problema de dèficit. Els problemes venen amb la distribució de l’estalvi i del consum entre els diferents països europeus. Mentre que el Nord es caracteritza per un excés d’estalvi, el Sud veu com la prima de risc ofega les seves arques públiques. Entre les solucions proposades, n’hi ha dues que destaquen com a fonamentals per resoldre definitivament la crisi: la mutualització del deute (eurobons) i la redefinició i ampliació de les funcions del Banc Central Europeu per tal que pugui actuar com a prestamista d’última instància. Alemanya, però, continua girant l’esquena a aquestes propostes.
Dues propostes que, malgrat ésser considerades fonamentals per solucionar i posar punt i final a la crisi de la UE, no estan exemptes de problemes. Una mutualització del deute significaria un pas important cap a una unió fiscal, que, a la vegada, canviaria l’essència de la UE: es passaria d’una unió monetària a una unió política. Es pot prendre una decisió d’aquesta envergadura de manera intergovernamental, amb líders que sobreposen els interessos nacionals davant de l’interès europeu comú?
Des de que va començar la crisi hem estat testimonis de com el tàndem franco-alemany ha aconseguit paulatinament silenciar la Comissió Europea. El títol d’un article publicat al CER de Charles Grant resumeix el resultat: Monnet loses to de Gaulle. El compromís que s’havia assolit amb el disseny de les institucions europees entre el supranacionalisme – representat per la Comissió, el Parlament i la Cort de Justícia – i l’intergovermentalisme s’ha trencat. I l’efecte sobre els europeus es farà palès a llarg termini: és la Comissió la que, al no dependre d’eleccions nacionals, està millor capacitada per vetllar pels interessos dels europeus i promoure una política que defensi els interessos d’Europa, en detriment dels interessos dels Estats més grans i amb més poder.
Aquesta característica, però, és la mateixa que citen els euroescèptics per posar-s’hi en contra: la Comissió és un òrgan no electe i atorgar-li més poder augmentaria el dèficit democràtic de la UE. Sembla ser doncs que el supranacionalisme no acaba de solucionar tots els problemes de l’intergovermentalisme. El rotatiu The Economist, però, considera aquest argument demagògic. La Comissió no és elegida però els seus membres han d’ésser aprovats pel Parlament Europeu. Aquest, a més a més, té el poder, usat anteriorment, de destituir-la. És més, la Comissió només proposa lleis, és el Parlament Europeu i el Consell de la UE que les voten i aproven, per la qual cosa el dèficit democràtic no es tant com ens volen fer creure. Està clar, però, que el sentiment d’apatia envers la UE no para de créixer entre els ciutadans, i això afecta la legitimitat de les institucions europees.
Europa té davant seu no tant un problema econòmic, sinó més aviat un problema polític i democràtic. En aquests moments tant difícils, cap polític ni ciutadà hauria d’oblidar les raons que van impulsar la creació d’una Europa unida. Tal com ens recorda Alfred Pastor, catedràtic de l’IESE en un article al diari Ara (23 desembre 2011) ‘Mantenir el poder no pot ser la vertadera justificació del projecte europeu. Cal recordar que no ho va ser en els seus orígens. Al contrari: els que van escriure el Manifest de Ventotene, (…) no estaven preocupats per la influència d’Europa al món, que ningú posava en dubte en aquell moment. Proposaven una forma política, l’Europa federal, que permetés viure en pau a les nacions que la composaven’. Unes paraules inspirades en les idees de Jean Monnet, un dels fundadors de la Unió Europea:
“No hi haurà pau a Europa, si els Estats es reconstrueixen sobre una base de sobirania nacional (…) Els països d’Europa són massa petits per a assegurar als seus pobles la prosperitat i els avanços socials indispensables. Això suposa que els Estats d’Europa s’agrupin en una Federació o “entitat europea” que els converteixi en una unitat econòmica comuna (Jean Monnet, Alger 1943).
———–
1. https://ekonomicus.com/category/connexio-brussel%c2%b7les/page/4/
2. https://ekonomicus.com/2011/03/28/el-pacte-de-leuro-diktat-alemany-o-salvacio/
eKonomicus 
One Response to “Només un projecte comú pot salvar Europa”
[…] "CRITEO-300×250", 300, 250); 1 meneos Sólo un proyecto común puede salvar a Europa – CATALÁN ekonomicus.com/2012/01/03/nomes-un-projecte-comu-pot-salv… por gekonomicus hace […]