Una mirada independent a l'economia internacional

10 anys de moneda única: bitllet d’anada (I)

Article d’Elisenda Lamana Garcia, membre d’eKonomicus.

L’aparició de l’euro fa 10 anys no va deixar ningú indeferent i ningú sabia realment què implicava. Font: ec.europa.com

Un gris aniversari per a una moneda amb salut de ferro

Enguany l’Euro té dos bons motius per estar de celebració: per una banda, fa vint anys que a Maastricht els líders del moment dels estats membres van assentar els fonaments del que esdevindria la moneda única europea i van preparar el camí perquè, deu anys després, aquesta substituís plenament les monedes nacionals. Efectivament: l’1 de gener del 2002, tres-cents milions d’europeus vam aprendre a viure fent conversions entre l’antiga moneda nacional i el nou i prometedor Euro, que en només set mesos assolí la paritat amb el Dòlar.

Malgrat aquestes importants efemèrides sembla que l’Eurozona, que en deu anys ha passat de dotze a disset membres, no està per festes. La crisi del deute, conseqüència de la crisi financera mundial, ha sacsejat profundament els fonaments dela Unió Monetàriai ha amplificat, de forma contundent, les debilitats d’un projecte que, tant el 1992 com el 2002, es van preferir minimitzar davant la confiança i l’optimisme que generava.

Molts parlen de la crisi de l’Euro, però la realitat és que l’evolució de la moneda única, descontextualitzada, és veritablement envejable. La paritat Euro-Dòlar ha crescut a favor d’aquest primer al llarg de la dècada, arribant al seu màxim històric el 15 de juliol del 2008, quan  un Dòlar s’equiparà a 1,6038 Euros. Tot i que actualment la paritat és menor (1,3 afavor de l’Euro), si tenim en compte que, en només dotze anys, les reserves mundials de divises en Euros han passat d’un 17,9% a un 26,7%, es fa difícil afirmar que la moneda europea és una divisa dèbil. De fet, per als sectors exportadors, la fortalesa de l’Euro ha esdevingut un autèntic problema.

Seria més adient, doncs, substituir la crisi de l’Euro per la crisi de l’Eurozona, en tant que el problema de fons no el té la moneda sinó l’estructura d’una Unió Monetària (de fet, una unió d’estats) que, ja des del seu inici, mostrà elements de dubtosa solidesa.

Els pecats originals

Però, quines foren aquestes debilitats? Per què l’entrada en funcionament d’una política monetària única, més que generar convergència, ha amplificat les desigualtats entre estats?

El 1961 el Premi Nobel d’Economia Robert Mundell va teoritzar sobre un concepte que, arrel de la present crisi, ha retornat amb força: les zones monetàries òptimes. Segons l’economista, els criteris que ha d’acomplir una unió monetària per esdevenir una zona monetària òptima són els següents:

–          Mercat únic amb total mobilitat de factors (capital i treball)

–          Flexibilitat de preus i de salaris

–          Política econòmica única sota una sola autoritat fiscal.

–          Cicles econòmics sincronitzats.

Evidentment, l’Eurozona no acompleix molts d’aquests criteris, essent especialment rellevants la manca de mobilitat laboral -degut a les fronteres culturals que impliquen els estats i les diferents regions- i l’absència d’una política econòmica homogènia que inclogui criteris únics pel que fa a les decisions fiscals i a la regulació del mercat laboral. Només cal comparar els tipus impositius o els salaris entre països per observar l’enorme disparitat existent entre els diferents Estats membres.

El problema de base fou, doncs, aplicar un gir de cent vuitanta graus al model de Mundell i pensar que una unió monetària portaria, ineludiblement, cap a una progressiva unió fiscal. Es pot dir, en altres paraules, que es començà la casa per la teulada.

Aquesta és, segurament, una de les raons fonamentals per la qual la Unió MonetàriaEuropea ha avançat aquests darrers anys fent equilibris i s’ha tambalejat definitivament quan un xoc extern asimètric – com ha estat la crisi financera global – s’ha creuat al seu camí. Sembla, i així ho argumenta l’economista Paul Krugman, que la principal mancança de l’Eurozona ha estat un govern central amb suficient autoritat com per implantar una única política fiscal. D’altra banda, Gregory Mankiw argumenta que, més que un govern central, l’autèntic pecat original de la UE és la manca de mobilitat del factor treball i, per evidenciar-ho, posa com a exemple els Estats Units del segle XIX, una conglomeració d’estats sense un poder federal encara amb prou autoritat, però amb una àmplia mobilitat laboral que permetia apropar-se a l’ideal de zona monetària òptima.

Tanmateix, si bé el problema de la mobilitat laboral sembla que es pot pal·liar amb el temps mitjançant uns plans formatius més homogenis i un regulació única, l’escenari d’un govern central europeu amb un pressupost similar al del govern federal nord-americà (un 20% del PIB en lloc de l’1%) sembla, sens dubte, molt més utòpic. Des de la declaració de Robert Schumann, el 9 de maig el 1950, sabem que més Europa implica més cessió de sobirania nacional per part dels estats, un aspecte que, lògicament, genera cert recel entre els diferents governs europeus.

Aquest article continua aquí, on diferenciem la crisi del deute dels problemes i reptes amb l’Euro i, finalment, la proposta d’alternatives que estan avui en dia en ple debat.

Anuncis

4 Responses to “10 anys de moneda única: bitllet d’anada (I)”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS