Una mirada independent a l'economia internacional

Inestabilitat democràtica a Àsia: progrés no s’acaba de traduir en llibertat política

Mohammed Nasheed va ser deposat recentment de la presidència de les Maldives mitjançant un cop d'estat. Encara amb un ampli suport social, segueix denunciant que "els elements retrògrads poden asfixiar a les incipients democràcies". Font gràfica: thehindu.com.

L’actualitat internacional està molt centrada en analitzar com la societat civil del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient lluita aferrissadament per a poder disposar d’un futur més esperançador i, sobretot, que estigui a les seves mans. A la vegada, en una altra vasta regió com és el sud asiàtic, la societat civil està presenciant com es produeixen retrocessos significatius en els avenços socials i democràtics que han anat adquirint els darrers anys. Així ho sentenciava l’analista indi Brahma Chellaney en un article a la secció d’opinió del diari La Vanguardia, el passat dissabte 3 de març. Chellaney presentava un perspectiva grisa per als països que envolten l’Índia: Pakistan, les Illes Maldives, Bangladesh, Sri Lanka i el Nepal.

Aquests països tenen en comú que en els darrers mesos han viscut atacs en contra dels dèbils règims democràtics que hi governen. Bangladesh i les Maldives han patit un cop d’estat, en el darrer cas fructuós. Pakistan i Nepal van per camí de convertir-se en Estats fallits a causa del bloqueig polític i constitucional d’uns partits i òrgans judicials poc acostumats a posar-se d’acord. A Sri Lanka, finalment, Chellaney denuncia que s’estan trepitjant indiscriminadament els drets de les minories ètniques, les perdedores de la guerra civil que tot just es va acabar fa pocs mesos. Vist en perspectiva, sembla que el progrés econòmic del que han gaudit aquests països (com veurem, aquestes són economies que ha crescut enormement en els darrers anys) no ha acabat d’estabilitzar una naixent llibertat política i social.

“Les eleccions en si mateix no garanteixen una autèntica responsabilització democràtica de la societat ni l’adhesió a les normes i el mandat constitucional per part de l’autoritat al poder”, concloïa Chellaney. Si bé l’Índia compta des de fa temps amb una democràcia molt particular del cas indi i molt consolidada des de fa dècades, no era aquest el cas dels altres països, plenament immersos en una transició democràtica. Aquesta transició ha coincidit amb una època en que la regió registrava unes taxes impressionants d’increment del Producte Interior Brut, de la riquesa produïda, de les inversions estrangeres rebudes, d’oportunitats laborals, etc. Això ens porta a parlar de la relació entre creixement i democràcia. S’acostuma a argumentar que, a mesura que un país en vies de desenvolupament creix, la societat comença a demandar cada cop més activament certs tipus d’obertura democràtica i llibertat política i social. De la mateixa manera, també s’argumenta que el sistema polític en aquest país (tan si és una democràcia com si és un règim autoritari) es torna extremadament fràgil i corre el risc de veure’s amenaçat en el moment en que no és capaç de garantir un creixement econòmic per a la població. És a dir, tal com afirmava el sociòleg Seymour Lipset a la dècada dels 50, “el creixement econòmic és un dels requisits socials de la democràcia”.

En aquest context, llavors, és possible fer-se la següent qüestió: la democràcia a la regió del sud asiàtic mostra signes de començar a descarrilar precisament com a conseqüència d’una davallada del ritme de desenvolupament econòmic i d’un progressiu estancament? Sent conscients de la diferència entre un sistema democràtic aquí o allí, la resposta a la qüestió es pot intuir amb el gràfic que es mostra en aquest article, on apareix l’evolució de la renta per càpita als països asiàtics mencionats anteriorment –cal considerar, però, el fet que la dada de renda per càpita és un indicador molt parcial del desenvolupament del país. Així doncs, la renda mitja de la població ha crescut a ritmes altíssims durant la darrera dècada, exceptuant potser el Nepal. Tot i això, es percep que els darrers 3 anys es caracteritzen per una forta davallada dels ritmes de creixement (per exemple, les Maldives han passat d’un increment de la renda del 10% anual a tan sols el 3%). És important entendre aquesta dada en un context on la renda per càpita mitjana és tan sols una desena part de l’europea, per exemple.

Recentment, Xavier Sala-i-Martí contribuïa a aquest debat amb un article al seu blog precisament titulat Democràcia genera creixement o creixement genera democràcia?”. Relacionant també desenvolupament econòmic i aparició de demandes de llibertat, en destaca el següent argument: “sense un suport massiu de la gent que vol llibertat política és molt difícil que la democràcia sigui permanent, i sense una gran quantitat de gent que no sigui pobre, és a dir, sense una gran classe mitja, és difícil que la democràcia es perpetuï”. Afirmava, per tant, que “intentar introduir des de fora una democràcia a un país pobre no funcionarà”.

El desenvolupament d’una classe mitja sembla ser un factor important, definitivament. Es podria dir que el fet que una societat demani certa obertura democràtica està associat al fet que el creixement va generant una classe mitja forta. En el cas de la regió asiàtica, però, aquesta classe mitja podria ser encara massa latent. L’indicador de la renda per càpita no és suficient per contrastar la hipòtesi que plantejàvem, però un increment de la renda per càpita del 3% anual, per a continuar amb l’exemple de les Maldives, no permet al país seguir consolidant una classe mitja que estabilitzi un canvi de paradigma. I això, probablement sigui extensible a la resta de països del sud del continent asiàtic que, darrerament, han vist una onada de cops contra el desenvolupament d’un sistema de llibertat política.

Anuncis

3 Responses to “Inestabilitat democràtica a Àsia: progrés no s’acaba de traduir en llibertat política”

  1. Oriol

    Felicitats per captar el pols del que està passant a Àsia Meridional. Chellaney és un observador intel•ligent, molt realista, des de la perspectiva india. Ara bé, permeteu-me afegir alguns elements a considerar en el vostre anàlisi: a) que els règims polítics als que feu referència, així com les seves trajectòries recents, són molt diferents. També presenten conflictes interns que impedeixen que col•laborin efectivament entre ells. b) En alguns casos, no només no hi ha classe mitjana sobre la que transformar l’estat, sino que directament, l’estat no existeix en termes “moderns” o és feble, en el sentit que entenem aquí. És difícil doncs pensar en una “presa” democràtica de les institucions, quan aquestes no existeixen o són marcials (l’èxèrcit). b) També no cal dir-ho, parleu de 6 estats que són la nit i el dia en termes demogràfics i de riquesa. c) Un repte encara vigent avui és que l’Estat mai no ha aconseguit totalment el monopoli de la violència. L’Índia, el famós gegant democràtic, viu nivells de violència “normalitzada” que al 99’9% de les democràcies conduirien al col•lapse (per contra, una manifestació d’alguns milers de persones al centre de Male pot fer caure el govern). d) També (com molt bé dieu al vostre article), cal tenir en compte que com a mínim 3 dels països que considereu estan immersos en processos postconflicte armat (llarguíssim), dos dels quals com a mínim eren equiparables a guerres civils a gran escala (Nepal i Sri Lanka). No cal parlar de la situació a Pakistan i Bangladesh, on el joc polític s’inspira més en els clans de Romeo i Julieta que en Montesquieu. e) Òbviament, intervé un efecte contagi de la inestabilitat (les aigües estan molt agitades) que ve afavorit per la porositat de les fronteres (les guerrilles campen) f) L’altre factor molt important a considerar és la corrupció exponencial de la classe política, que ja sabeu que serà un factor clau a les properes eleccions indies i que campa lliurement pel subcontinent i desprestigia el conjunt del sistema democràtic. Per sobre de tot, felicitats per cobrir aquest tema important. Salut

    Resposta
    • R.Ekonomicus

      Hola Oriol, gràcies pel teu completíssim comentari i per estendre les explicacions. Per descomptat, sí, és clar… cal insistir en el fet que són països diferents, molts cops no comparables. Però si que vistos en perspectiva i aïllant fets locals, se’n poden extreure esdeveniments comuns a la regió. Patrons, tendències (amb el perill que implica generalitzar).

      Molt interessants els comentaris respecte el tema del “monopoli” de la violència i la corrupció. I on potser difereixo (o no ho veig tan clar) és en el tema de la classe mitja. M’atreveixo a dir que l’Estat no crea la classe mitja, sinó que aquesta sorgeix com a conseqüència d’un cert desenvolupament econòmic. Per tant, tot i ser un Estat fallit o ser feble, es poden donar les circumstàncies a partir de la qual aparegui una classe mitjana. No sé si és una visió molt optimista, ja que de ser així, fins i tot a la llarga podria sorgir una classe mitja a Somàlia i reclamar un Estat de dret… uhm.

      Resposta
  2. elisendalamana

    Molt bon article, que retroba una de les clàssiques dicotomies de l’economia política: la democràcia genera creixement econòmic, o és a la inversa? Després de llegir tant l’article com el comentari (també de molta qualitat), només em queda afegir que segurament l’aspecte clau, el que marca la diferència, són les institucions, però no només les estatals, sinó les que sorgeixen de la societat civil i de la iniciativa privada. Si observem la història occidental, veurem que la consolidació de la democràcia fou un procés llarguíssim, que s’inicià a partir del sorgiment de la burgesia comercial (Baixa Edat Mitjana), continuà al llarg del segle XIX amb la lluita entre l’Antic Règim i la nova burgesia industrial (sumada al sorgiment del moviment obrer) i podem dir que, en alguns aspectes, encara no ha finalitzat del tot. Per tant, d’alguna manera estaria d’acord amb la postura d’en Roger: perquè s’estableixi una democràcia duradora no n’hi ha prou en deixar de ser relativament pobres d’un dia per l’altre. Cal també una societat madura i preparada per al joc democràtic, almenys tal i com l’entenem a Occident, amb una societat civil potent i una classe mitjana àmplia que es complementin amb l’estat i que, quan sigui necessari, s’hi oposin per preservar els drets i les llibertats socials. Almenys així és com ha funcionat a Occident. En el cas dels estats que s’esmenten a l’article, la incògnita és si seran capaços de desenvolupar un model democràtic alternatiu al nostre però igual d’eficient. A llarg termini, el fet que la seva base cultural difereixi de la nostra produirà, segurament, un model institucional diferent però no per això menys vàlid. En tot cas, es tracta d’un procés estructural, difícil de valorar a curt termini.

    Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS