Una mirada independent a l'economia internacional

Nacionalització d’YPF: Argentina està determinada a governar la política energètica

“Segons el nou ordre energètic internacional, els països es poden dividir en nacions amb excés d’energia o nacions amb dèficit d’energia”. Això ho argumenta Michael T. Klare, un dels principals experts mundials en política energètica, al seu llibre Planeta sediento, recursos menguantes (2008). Afegeix, a més, que la posició d’un país depèn fortament de les seves disponibilitats de recursos energètics o, si no és el cas, de la seva capacitat financera per adquirir-ne dels altres. Aquest paradigma sembla realment adient per a enquadrar la recent acció del govern argentí de quedar-se amb el 51% de Yacimientos Petrolíferos Fiscales (YPF), la joia de la corona de la petrolera Repsol-YPF (que ara veuria reduïda la seva participació a l’empresa del 57% al 6%).

No és senzill analitzar la situació hores després que la presidenta d’Argentina, Cristina Fernández, hagi anunciat la nacionalització d’YPF. El seu discurs, però, il·lustra un fet de vital importància: Argentina és l’únic productor de petroli d’Amèrica del Sud que no gestiona per ella mateixa els recursos fòssils, element clau de la geopolítica mundial. Per tant, la política que intenta dur a terme Fernández respon al context que s’ha format durant les darreres dècades, on les empreses petrolieres estatals s’han fet amb el control del mercat mundial de producció i distribució de cru. Ha passat així al continent americà: el govern de Veneçuela compta amb Petróleos de Venezuela SA (PdVSA); el de Mèxic amb Pemex; el de Brasil amb Petrobras; el d’Equador amb PetroEcuador.

De fet, si fa unes dècades la gran majoria de les reserves mundials de petroli estava en mans de petrolieres privades occidentals, avui en dia a penes en queden dos dins el Top-15 (Lukoil i Chevron), tal com mostra la taula del final d’aquest article. Les empreses estatals han pres el lideratge i les seves decisions estratègiques, que són sobretot el reflex de la voluntat política del país en qüestió, modelen l’economia mundial.

Expropiant els actius de l’empresa que gestiona els recursos petroliers del seu territori, Argentina recupera per tant un instrument molt important per a la política del govern. Un instrument que, ben gestionat, li aportarà grans recursos financers, un augment del pes en la política mundial, rèdits en política nacional, major finançament regional, la possibilitat de fomentar més inversions a la perifèria argentina (aquest era la principal excusa de Cristina Fernández), etc. L’acció d’Argentina semblar ser, per tant, una acció lògica dins del sorgiment del ‘nacionalisme de recursos’, el paradigma dominant que busca orientar els fluxos energètics d’acord als interessos dels Estats.

La clau, però, està precisament en saber-ho gestionar bé. La frontera entre l’èxit i el fracàs aquí és molt fina. Tot i que la propietat recaurà ara en l’Estat argentí, l’operació dels jaciments i reserves és un altre tema. YPF seguirà necessitant socis líders internacionals, tan industrials com financers. Sobretot si vol activar l’explotació de les reserves de Vaca Muerta (podria triplicar les reserves de cru del país), que requeriran de molta tecnologia i, més que res, de 25.000 milions de dòlars anuals. El problema, però, és que la credibilitat i confiança envers l’Argentina s’ha vist minvada, i més si acaba per no compensar justament a Repsol (el tribunal de taxació argentí ha de decidir en quina quantitat s’indemnitza a la petrolera per la pèrdua del 51% d’YPF).

Tornant a Michael Klare, que és qui va proposar aquesta idea de ‘nacionalisme de recursos’, ell argumentava que aquesta conducta no només era propi dels països productors de petroli sinó també dels consumidors: “és aplicable als intents per part dels líders dels països amb dèficit energètic per a protegir els seus interessos nacionals en un món que competeix intensament pels recursos disponibles”. La seguretat energètica és fonamental per tots els Estats, en definitiva, tal com s’infereix del fet que el ministre d’indústria espanyol, Jose Manuel Soria, defensi la qüestió amb tanta vehemència. Amb molta més vehemència del que ho ha fet en altres conflictes comercials similars que han tingut lloc també amb Argentina en els darrers mesos (fins al punt de donar un missatge directe televisat, com feia anys que no es veia en un ministre).

A mode de conclusió: la qüestió semblava refredar-se fa tot just uns dies, ja que la Cimera de les Amèriques va acabar sense manifestar-se la voluntat de l’executiu argentí de tirar endavant la nacionalització d’YPF. Però l’article a El País de Francisco Peregil el 14 d’abril, La partida solo ha empezado’, ja anticipava els fets. Era complicat que Argentina abandonés la seva determinació i Fernández ha triat l’expropiació com a estratègia per a redimir Argentina de l’error que Menem va cometre als anys 90. A partir d’ara, triada l’acció i assumint les conseqüències, queda a les mans del país austral el ser capaç de convertir aquest instrument en una bona palanca per al foment econòmic de les províncies d’Argentina i no una font d’amargues disputes.

Advertisements

5 Responses to “Nacionalització d’YPF: Argentina està determinada a governar la política energètica”

  1. elisendalamana

    Excel•lent article, Roger. Sens dubte, la decisió presa per Kirchner, tot i tenir un grau d’oportunisme polític important, respon a una demanda que ve de lluny, i és controlar altra vegada els recursos naturals del país després de la privatització massiva duta a terme als anys 90, durant l’època de la convertibilitat peso-dòlar, que comparteixo amb tu que fou un error imperdonable. Falta saber, però, si el govern argentí sabrà aprofitar aquesta operació per maximitzar els beneficis per al país i serà capaç de gestionar el projecte tècnicament i injectar-hi els recursos econòmics necessaris, o acabarà traspassant YPF altra vegada a capital privat. Presento que els nord-americans i els xinesos aquestes dies rondaran per Buenos Aires…

    Resposta
    • R.Ekonomicus

      Doncs sí que han anat ràpid… és impressionant. Avui llegia a l’Expansión que si no era Sinopec, seria l’altra xinesa, CNOOC (que té part del capital de l’empresa Bridas, la segona petrolera -privada- d’Argentina i que també està associada amb Repsol-¿YPF? a Brasil).

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS