La Xina amplia la banda de fluctuació del iuan: antecedents, implicacions i conseqüències

Durant els darrers anys el iuan ha mantingut una partitat fixa respecte al dòlar, amb poques variacions. Font: The Economist.

A partir del proper dilluns 23 d’abril el marge de fluctuació del iuan respecte al dòlar serà de l’1% en lloc del 0,5%, tal i com anuncià el Banc Popular de la Xina (BCX), màxima institució monetària del país, el passat dissabte. La notícia no ha arribat del tot per sorpresa: fa aproximadament un mes, el governador del BCX, Zhou Xiaochuan, i el mateix president xinès, Wen Jiabao, ja van deixar entreveure la voluntat d’aplicar una flexibilització del tipus de canvi que reflectís, en major mesura, els moviments d’oferta i de demanda.

Com era d’esperar, les reaccions per part dels inversors i de les principals autoritats financeres internacionals han estat satisfacció general: i és que es tracta de la primera vegada en anys que el govern xinès permet una fluctuació de la moneda nacional tant important, si bé a mitjans del 2010 es va consentir un major grau de flexibilització que no tingué els resultats esperats (vegis l’article de l’ekonomicus al respecte). Christine Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional, ha afirmat que la nova política monetària aplicada pel BCX és “un pas important que subratlla el compromís de la Xina de reequilibrar la seva economia cap al consum intern i permetre que les forces del mercat exerceixin un major paper en determinar el nivell del tipus de canvi”.

Antecedents

El 21 de juliol de 2005 el BCX va prendre la decisió d’abandonar la paritat fixa del iuan respecte al dòlar. Fins aquell moment, el tipus de canvi del iuan respecte a la moneda nord-americana (és a dir, quants iuans es necessiten per comprar un dòlar) era fix, és a dir, no variava en funció de l’oferta i la demanda monetària, com succeeix amb els tipus de canvi flexibles, sinó que el mateix BCX n’establia una paritat determinada. Des del juliol del 2005, doncs, la moneda xinesa es regí, en principi, per les lleis de l’oferta i la demanda, de forma que s’aprecià (augmentà de valor) de manera constant, tal i com mostra el gràfic següent:

Gràfic 1: Evolució del tipus de canvi iuan-dòlar, 2002-2011.    Font:www.indexmundi.com, a partir de dades del United States Federal Reserve Bank of New York.

Al gener del 2007, el iuan ja s’havia apreciat en aproximadament un 3,86% respecte a la moneda nord-americana i, fins al juliol de 2008, la moneda xinesa havia pujat fins a un 21% en front al dòlar. En altre paraules: després de la flexibilització del tipus de canvi iuan/dòlar, la moneda xinesa havia començat a augmentar progressivament de valor respecte a l’americana, és a dir, cada vegada es necessitaven menys iuans per a obtenir un dòlar. A partir d’aquesta data, però, el BCX decidí aplicar una política de tipus de canvi més restrictiva, similar a la que havia dut a terme abans del juliol del 2005. Des d’aleshores, el iuan s’ha mantingut en una taxa més o menys fixa respecte al dòlar, dins d’un marge de fluctuació del 0,5%. És a dir: el BCX ha permès al iuan apreciar-se o depreciar-se un 0,5% respecte al dòlar.

 Implicacions

Es pot afirmar, doncs, que des del 2008 el BCX ha mantingut, de facto, un política de tipus de canvi fix, lligant el iuan al dòlar i deixant-lo flotar molt controladament, depenent dels interessos del govern xinès. Les institucions monetàries occidentals, encapçalades per la Fed (Reserva Federal dels Estats Units), així com diferents economistes i responsables bancaris nord-americans – entre d’ells Tim Geithner, Secretari del Tresor – han criticat durament aquesta política, argumentant que el govern xinès ha manipulat el valor real de la seva moneda; concretament, s’intuïa que el iuan estava infravalorat un 40%, és a dir, que mantenia un valor un 40% més baix respecte al dòlar que el què determinarien les circumstàncies macroeconòmiques.

Però quins factors determinen el valor d’una moneda?

El més important és l’oferta monetària, o massa monetària, que és la quantitat de diners que circulen en una economia i que està determinada pel Banc Central o l’autoritat monetària competent. Un altre factor important és el tipus d’interès, que determina el valor del diner: com més elevat és el tipus d’interès, més s’haurà de pagar per obtenir diner i, per tant, l’oferta monetària serà menor. De fet, un dels mecanismes que té un banc central per controlar la inflació, provocada per un increment excessiu de la massa monetària (fet que pressiona a l’alça els preus), és el control sobre els tipus d’interès. Es diu que el banc central fa una política monetària expansiva quan manté uns tipus d’interès baixos, fet que facilita el flux creditici i incrementa la massa monetària (liquiditat de l’economia). Contràriament, la política monetària restrictiva consisteix a mantenir uns tipus d’interès elevats, dificultar el flux creditici però controlant el risc inflacionari.

Els darrers anys la Xina ha dut a terme, clarament, una política monetària expansiva. Per una banda, ha permès que els bancs nacionals mantiguéssin un rati de reserves molt dèbil, és a dir, que dediquessin la major part dels seus fons al flux creditici, fet que ha incrementat la circulació de diners, és a dir, la massa monetària. D’altra banda, el model de creixement basat en exportacions que ha protagonitzat la Xina els darrers anys ha generat superàvits de la balança comercial. Aquestes polítiques han provocat un increment important de la massa monetària i, conseqüentment, un augment general dels preus. Aquest panorama amb un tipus de canvi flexible generaria l’apreciació de la moneda, és a dir, l’encariment relatiu d’aquesta respecte a la moneda de referència. De fet, al Gràfic 1 es pot valorar com, efectivament, entre el 2005 i el 2008, el tipus de canvi del iuan respecte al dòlar decreix progressivament, a mesura que el iuan s’aprecia. Però a partir del 2008 s’aplica altra vegada una política restrictiva, que no permet que el iuan es continuï apreciant malgrat les circumstàncies macroeconòmiques.

Els darrers anys, el BCX ha aconseguit mantenir lligat el iuan a una paritat fixa respecte el dòler gràcies a una política d’acumulació de reserves de divises, via la compra massiva de deute nord-americà i europeu. Això, més la política d’estricte control de capitals, li ha permès garantir un tipus de canvi estable.

Amb quina finalitat, però, el BCX mantenia un control tan estricte sobre el tipus de canvi? La intenció era doble: per una banda, s’exercia un efectiu control de la inflació i, per l’altra (i més important) les exportacions xineses esdevenien més competitives. Com més devaluada o depreciada es troba una moneda, més car resulta comprar productes estrangers (importar), però més barat resulta vendre productes domèstics (exportar).

Aquesta situació ha generat desequilibris importants a nivell global, ja que el superàvit comercial xinès s’ha alimentat, en part, gràcies al dèficit occidental, especialment el dels Estats Units i Europa. Al llarg del 2010 aquests desequilibris van arribar al seu clímax, fins al punt de parlar d’una autèntica guerra de divises. L’article publicat a The Economist, “How to stop a currency war” (14/10/2010) així com les reflexions dutes a terme en aquesta mateixa web poden ajudar a il·lustrar aquest concepte.

Conseqüències

Com bé s’apuntava des d’aquesta revista fa uns mesos, sembla que la màquina exportadora xinesa ha arribat al seu límit, i la majoria dels experts indiquen que l’economia de la Xina està patint un escalfament que pot desembocar en una crisi inflacionària i en l’esclat de bombolles d’actius, especialment al mercat immobiliari. D’altra banda, la crisi econòmica als països occidentals ha provocat que disminueixi la demanda dels productes xinesos, fet que ha repercutit negativament sobre les exportacions i la inversió.

Les paraules de Lagarde, doncs, són reveladores del què s’espera que succeeixi al gegant asiàtic en un futur proper: la reestructuració de la seva economia, que passaria de mirar cap enfora (exportacions i acumulació de capital estranger) a mirar cap endins (consum intern). En aquest sentit, la flexibilització del tipus de canvi pot ser un element important que permeti a la Xina fer el pas vers un creixement més moderat, consolidant el mercat intern i redistribuint els guanys obtinguts després d’anys de superàvit comercial.

Amb l’ampliació de la banda de fluctuació del iuan, de fet, la Xina està dient al món que la seva dependència econòmica respecte a les exportacions té els dies comptats, que la seva economia ja és prou madura com per fer el salt de la quantitat a la qualitat dels seus productes, i que la seva moneda és prou forta com per esdevenir, inclús, divisa de reserva. Caldrà veure, però, si aquesta reforma econòmica serà viable sense l’acompanyament d’unes reformes institucionals paral·leles.

Articles relacionats:

Reuters (14/04/2012): “China gives currency more freedom with new reform”. http://www.reuters.com/article/2012/04/14/us-china-cbank-yuan-band-idUSBRE83D02020120414

Reuters (15/04/2012): “Analysis: China currency move nails hard landing risk coffin”. http://www.reuters.com/article/2012/04/15/us-china-economy-currency-idUSBRE83E01520120415

Bloomberg (15/04/2012): “China Doubling Yuan Band Signals Drive for Convertibility”. http://www.bloomberg.com/news/2012-04-14/china-widens-yuan-band-to-1-percent-people-s-bank-says.html

Imatge capçalera:

The Economist: http://www.economist.com/node/14901104

Deixa un comentari Cancel·la la resposta

Escriu aquí el comentari...

Fill in your details below or click an icon to log in:

Correu electrònic (necessari) (Address never made public)

Nom (necessari)

Lloc web

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out /  Canvia )

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out /  Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s

Avisa'm per correu electrònic si hi ha més comentaris

Notifiqueu-me d'entrades noves per correu electrònic.

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.

Subscribe to this comment feed via RSS

Δ