Entrevistem a Antoni Castells: cap a on va Europa?
[ Aquest resum pertany a l’entrevista realitzada per eKonomicus i Eloi Serrano Robles a Antoni Castells el 19 de Març passat. La transcripció de la mateixa es troba publicada en aquest enllaç].
Il·lustració de Míriam Sugranyes
Aviat farà quatre anys des de que va esclatar la crisis financera. Una crisis que encara perdura a alguns països i que s’ha vist agreujada per una segona crisis: la del deute sobirà. La Unió Europea tal i com la coneixem ara esta en un punt d’inflexió. S’especula obertament amb la sortida de Grècia de l’euro i les mesures d’austeritat recorren Europa, fent trontollar les bases d’un model d’estat del benestar europeu que hom creia ben assentades.
Com hem arribat fins aquí? Cap a on va Europa? eKonomicus ha tingut l’oportunitat d’entrevistar-se amb Antoni Castells, doctor en Economia i catedràtic d’Hisenda Publica de la Universitat de Barcelona, president del consell assessor de la fundació Catalunya Europa i ex-conseller d’economia i finances de la Generalitat de Catalunya. Des d’una perspectiva europeista, sempre amb esperit crític i constructiu Antoni Castells ens parla sobre la seva visió d’Europa: analitza la gestió de la crisis, el ‘futur’ de l’Euro, la integració Europea, la idea d’Europa i el paper dels think tanks i els joves en la construcció europea.
Comencem l’entrevista preguntant-li sobre les polítiques d’austeritat, protagonistes en gran part d’aquesta crisis. Se’ns ha dit que hem gastat massa, i que l’estat del benestar no es pot construir sobre una muntanya de deute. També se’ns ha dit, però, que aquestes polítiques exacerben la crisis actual, reduint la demanda, la producció i creant un cercle viciós del qual és molt difícil sortir-ne. Antoni Castells critica els dogmatismes: argumenta que, evidentment, els països amb deute i/o dèficit elevat han d’efectuar polítiques de consolidació fiscal per tal de controlar i disminuir el dèficit (o deute). A la vegada, però, reclama que cal un canvi d’orientació en aquells països que ja es poden permetre efectuar polítiques d’estímul de demanda i/o estímul fiscal, tals com Alemanya o Àustria. “La millor manera de reduir el dèficit és créixer”, segons Castells, i aquestes polítiques d’estímul tindrien un impacte positiu per al conjunt d’Europa i, sobretot, per als països amb problemes de deute, ja que donaria una oportunitat precisament per a créixer (via exportacions).
Castells tomba un altra dicotomia quan li preguntem sobre ‘com es fa créixer una economia’. Al seu parer tant les polítiques de demanda com les d’oferta són necessàries, i per tal d’entendre-ho, hem de tenir en compte dues variables clau: el PIB real i el PIB potencial. En una situació com la que estem ara, amb un PIB real per sota del PIB potencial, les polítiques de demanda són necessàries per a que el PIB real creixi. Però aquesta no és tota la història. El PIB potencial de l’economia en temps de crisis segurament és més baix que el PIB potencial abans de la crisis, donat que hi ha ingressos potencials (com per exemple els provinents de la bombolla immobiliària) que ja no existeixen. Les polítiques d’oferta (adreçades a millorar la productivitat), per tant, han d’ajudar a incrementar el PIB potencial.
La gestió de la crisi, però, no és l’únic aspecte que explica la situació actual. Antoni Castells ens recorda que dins la Unió Europea, i més concretament a l’Eurozona hi ha un problema de base: som part d’una unió monetària que no ha estat complementada per una integració política i fiscal. Formar part del club de l’Eurozona va significar que els Estats renunciessin a dos instruments que eren a la vegada un senyal d’alarma i un mecanisme de correcció: el tipus d’interès i el 
tipus de canvi. El fet d’estar en un context sense integració fiscal i haver perdut aquests mecanismes de correcció va anar produint, paulatinament, uns desequilibris molt forts dins la zona euro, sense que ho poguéssim advertir fàcilment. En el cas d’Espanya un d’aquests desequilibris va ésser el dèficit comercial amb l’exterior, el qual s’anava eixamplant sense que el tipus de canvi ho advertís (donat que estàvem a la zona Euro). En cas que haguéssim preservat la pesseta, aquest desequilibri hagués repercutit al tipus de canvi i s’haguessin activat els senyals d’alarma. Al mateix temps es va arribar a tenir un endeutament exterior molt elevat que no hagués estat possible sense l’Euro, ja que arribat en un punt, els mercats haguessin valorat el ‘risc Espanya’ i no haguessin deixat mes diners. Amb l’Euro, però, els mercats van subestimar el risc i van continuar comprant deute espanyol. Castells destaca que, tal i com argumenta la teoria de la zona monetària òptima (Optimal Currency Area en anglès) si aquesta renúncia del tipus de canvi i d’interès hagués estat acompanyada d’una major integració dels mercats laborals i de capital i d’una integració fiscal, la unió monetària no hagués suposat un perill a llarg termini.
Castells per tant qüestiona l’entrada de països poc competitius dins de la zona euro en les condicions que es va produir. No obstant, deixa clar que això no implica que la solució ara mateix sigui sortir-ne. Per Castells, i fent referència tant a Grècia com per Espanya, dos països al centre de la crisis, sortir de la zona euro seria “un desastre monumental”. En referència a Grècia argumenta que, en cas que abandonés l’Euro es veuria obligada a devaluar, la qual cosa elevaria la inflació i li faria perdre els avantatges de la devaluació. Al mateix temps els deutes en euros augmentarien de forma immediata i no tindria accés als mercats financers globals. El contagi a la resta de països amb problemes seria gairebé imminent.
L’existència d’aquest problema posa moltes qüestions damunt la taula. La solució no sembla fàcil ni ràpida. Estan la Unió Europea i l’Euro condemnats al fracàs? Depèn de les decisions que es prenguin en el si de la Unió Europea. Antoni Castells ho veu molt clar: “la història ens diu que no hi ha moneda sense estat. De manera que o avancem cap a uns poders polítics europeus o podem retrocedir en la integració monetària”.
Què suposa exactament més integració política? Implica perdre sobirania nacional? Implica un aïllament de la política dels ciutadans? Implica, sens dubte, la transferència de sobirania a un nou poder polític europeu. I hauria de significar el retorn del protagonisme polític als ciutadans, en la mesura que aquest poder polític sigui el resultat de la voluntat dels ciutadans europeus, expressada de forma inequívocament democràtica. 
Ara bé, que això succeeixi – argumenta Castells – depèn de quin tipus d’integració – intergovernamental o federal – estem parlant. Una integració pel mètode intergovernamental implica la creació d’una institució comunitària en la qual decideixen els propis estats però a nivell comunitari. Malgrat que a simple vista pugui semblar que d’aquesta manera es preserva la sobirania nacional, a la pràctica s’ha demostrat que no és així. Al revés, perquè els que decideixen (el govern alemany o els comissaris) no han estat escollits pels ciutadans dels països afectats. Aquest mètode beneficia als estats més grans i amb més poder (econòmic). Només cal veure l’actual supeditació de tots els estats a Alemanya; és, en paraules d’Antoni Castells, “l’Europa alemanya que tothom ha dit que no funcionaria”.
L’alternativa és el model d’inspiració federal, el qual està en l’esperit de la Comunitat Europea des dels seus orígens. Un model on els ciutadans se sentin identificats, on no hi hagi biaixos tecnocràtics i existeixi una clara divisió de la responsabilitat entre el nivell federal i l’estatal. S’han de crear sistemes d’elecció democràtics plenament legitimats, un govern federal més potent, amb més poders, competències i recursos (especialment, un tresor europeu, com als Estats Units). Ho diu clarament: “cal tenir la valentia de donar el pas a nivell europeu i jo em plantejaria, fins i tot, l’elecció directa del President d’Europa”.
Antoni Castells posa un exemple molt didàctic on es reflecteixen els dos models. És el cas de les pensions. En la situació actual els models de pensions de diversos països europeus han estat qüestionats i modificats segons, es podria afirmar, la voluntat d’Alemanya. S’està donant el cas, doncs, d’una convergència a la baixa (race to the bottom), amb menys pensions i augment de l’edat de jubilació entre altres. Independentment dels arguments econòmics que hi ha darrera, aquest resultat és conseqüència directa del mètode intergovernamental amb el qual els Estats membres han decidit gestionar la crisis. Una alternativa seria establir, entre tots, un sistema europeu de pensions on es coordinessin alguns aspectes a nivell europeu (per exemple aspectes per assegurar el sosteniment del sistema de pensions) i altres a nivell nacional, respectant així la heterogeneïtat de preferències arreu d’Europa.
Ara mateix existeix una fractura entre legitimitat i poder. Els que tenen el poder no els hem escollit, i per tant no tenen legitimitat. I els que hem escollit, i tenen legitimitat d’origen, no tenen poder, i per tant acabaran perdent també la legitimitat (d’exercici). Cal restablir la correspondència entre legitimitat i poder. Per raons de respecte al principi democràtic i per raons d’eficàcia. I això només es pot fer amb un govern polític europeu plenament legitimat democràticament. Per això, Antoni Castells és clarament partidari d’un model federal. Aquest, però, no està exempt de problemes. Dos aspectes dificulten la implementació del model. Per una banda els mateixos Estats es mostren escèptics a cedir protagonisme, tot plantejant Europa com la culpable de tots els mals. D’altra banda els ciutadans també veuen la idea amb certa dificultat. Són encara els parlaments nacionals els que responen davant d’ells, mentre que Brussel·les queda bastant lluny. En el fons Castells hi veu un tema de pertinença o identitat (“som una Europa plurinacional, no hi ha la nació europea”) que, argumenta, es pot solucionar aixecant la bandera del federalisme europeu: una tasca que ha de fer l’esquerra. Citant a l’economista Dani Rodrik, argumenta que hi ha tres coses que a la vegada no podem aconseguir, que són globalització, democràcia i sobirania nacional. Castells proposa renunciar a la sobirania nacional i tenir la valentia de donar el pas a nivell europeu. De fet, la sobirania nacional ja s’ha perdut davant del poder d’uns mercats que depassen àmpliament les fronteres estatals. Com deia l’antic president de la RFA, Johannes Rau, “Europa és la resposta i no la causa a la pèrdua de sobirania dels estats”.Per tal de fer-ho, diu, confia amb els joves. Ells són l’espai de referència, els qui han de continuar aquesta construcció europea.
Acabem l’entrevista preguntant-li sobre el paper dels think tanks. Com a president del consell assessor del think tank Fundació Catalunya-Europa (presidida i fundada pel president Maragall) i director del grup d’opinió i reflexió en economia política Europe-G (integrat també per Manuel Castells, Josep Oliver, Emilio Ontiveros, Martí Parellada i coordinat per Gemma Garcia), creu que el paper dels think tanks és crear el clima propici per a la construcció europea. És, en paraules seves, “fer present a la nostra societat la causa de l’europeisme i mobilitzar-se activament per ella”. Hi falten think tanks a la societat catalana, falten institucions que digereixin el que fa el món acadèmic i ho transformin en missatges de qualitat que arribin a tot arreu.
Ens acomiadem agraint-li a l’Antoni Castells l’anàlisi tant complerta que ens proporcionat. Ens quedem amb la idea que la Unió Europea no és només un projecte econòmic, és un projecte polític i social, que es va dibuixant cada dia, i on tots els ciutadans hi hem de contribuir aportant idees i entrant al debat.
Entrevista realitzada per Mireia Borrell Porta i Roger Guiu Carrió de l’equip eKonomicus amb la col.laboració d’Eloi Serrano Robles, professor d’Història Econòmica a la UB i Professor d’Economia a l’EUM – UPF.
One Response to “Entrevistem a Antoni Castells: cap a on va Europa?”
[…] eKonomicus Revista d'economia internacional Vés al contingut Pàgina d'iniciQui somRevista mensualEntrevistes, Col·laboracions i Estudis ← Entrevistem a Antoni Castells: cap on va Europa? […]